Ignasi Dies, membre del CIRK i col·laborador de Justícia i Pau (22/12/2008)
El juliol de 2006 l’avió aterra a l’aeroport de Tel-Aviv acompanyat de l’atenta vigilància d’un parell d’helicòpters militars Apache. Em dirigeixo barri musulmà de la ciutat vella de Jerusalem(...)
Ignasi Dies, membre del CIRK i col·laborador de Justícia i Pau / 22/12/2008

El juliol de 2006 l’avió aterra a l’aeroport de Tel-Aviv acompanyat de l’atenta vigilància d’un parell d’helicòpters militars Apache. Em dirigeixo al barri musulmà de la ciutat vella de Jerusalem per participar en el que oficialment es presenta com a camp de treball en un centre cívic palestí. La realitat, però, és una altra. Una vintena de persones de diferents nacionalitats ens instal·lem en el centre cívic per tal d’evitar una pràctica habitual als territoris ocupats: el desallotjament sense previ avís de la casa per part de les forces armades israelianes per ubicar-hi a continuació una família jueva. Una forma d’assetjament immobiliari força peculiar que només es dóna a Israel, un estat democràtic on paradoxalment la paraula colonització és emprada de forma habitual pels seus ciutadans en ple segle XXI.

L’endemà d’arribar a Jerusalem a les autoritats d’Israel se’ls acudeix envair el Líban per enèsima vegada, ara amb l’excusa de Hezbol·là, enduent-se al seu pas civils de qualsevol credo i edat, àdhuc cascos blaus de l’ONU. Els pensaments que corren pel cap del viatger en una situació com aquesta, dins de l’ull de l’huracà, no són precisament positius però la sorpresa arriba en comprovar com el dia a dia a la ciutat no es veu afectat en cap moment per la confrontació bèl·lica. Els habitants d’aquesta terra conviuen amb paciència i resignació amb el conflicte mentre xarrupen el te amb fulles de menta fresca i comenten l’actualitat del Mundial de futbol d’Alemanya. A la Ciutat Santa hi trobem intramurs, dins d’una superfície de vora un quilòmetre quadrat, quatre barris: el cristià, el musulmà, el jueu i l’armeni. Durant segles la cohabitació entre les diferents comunitats havia estat més aviat pacífica però les coses van canviar a mitjans del segle XX. La proclamació de l’estat d’Israel va desencadenar una autèntica neteja ètnica del territori, justificada sota racistes principis sionistes. El retorn del poble jueu a la Terra Promesa bíblica, atiat amb el fals eslògan de “una terra sense poble per a un poble sense terra”, va rebre l’impuls definitiu gràcies a una historiografia fictícia, acceptada i divulgada per la classe acadèmica israeliana, que inventa una gran diàspora jueva després de la segona destrucció del Temple, el segle I d.C.

La situació actual, que viola clarament el Dret Internacional, ha convertit Palestina en el camp de concentració a cel obert més gran del planeta on hi (mal)viuen milers d’éssers humans, musulmans i cristians, en unes condicions d’evident subdesenvolupament, engabiats per un mur que ja ha estat condemnat per l'Assemblea General de les Nacions Unides i que segons molts col·lectius configura a la zona una situació anàloga a la que es va donar en temps de l'Apartheid a Sud-àfrica. El conflicte quotidià que durant dècades va estar marcat pel control del territori i de l’aigua ha passat a convertir-se ara en una ocupació militar a través de la qual la sucosa indústria de guerra hi-tech israeliana efectua les seves proves amb foc real.

Quan hom s’instal·la a viure a Jerusalem durant una temporada, té molt de temps per moure’s i tafanejar arreu posant cara de turista despistat gràcies a l’instrument més preuat que es pot posseir a Terra Santa: el passaport d’un estat occidental. Tothom dóna la seva visió del conflicte: el taxista musulmà invàlid de guerra; el porter de discoteca de Jerusalem Est, jueu etíop nouvingut; els activistes palestins i israelians no violents; els refuseniks, joves israelians que s’han negat a fer el servei militar obligatori de tres anys; la canalla de la ciutat vella que t’ensenya a fer i a utilitzar un còctel molotov... La crua realitat es mostra en el dia a dia i el visitant estranger aprèn què significa una ocupació militar a través de la paraula inshallah, si Déu vol en àrab (pronunciï’s “inxál·la”):

- Anirem a Jericó a dinar amb la família de la Maali d’aquí un parell d’hores, inshallah... doncs potser en el check point (control militar israelià) d’Abu Dis ens hi hem de passar tota la tarda o tallen la carretera i hem de girar cua.
- Ens veiem demà a casa d’en Mahmud, al camp de refugiats de Shuf’at, inshallah... sempre que els soldats israelians no registrin impunement casa meva aquesta nit, em detinguin i m’enviïn seguidament a la presó per tenir a la butxaca el calendari d’una escola de Nablus construïda pels “terroristes” de Hamas.
- Marxem plegats amb en Fadi cap a l’hort que té als afores de Betània. Tornarem amb verdures per fer el sopar, inshallah... doncs l’hort és a l’altra banda del mur de separació i avui potser no obren les portes en tot el dia o, pitjor, tanquen sense previ avís abans que tornem a casa.
- Al poble organitzaran demà una festa sorpresa d’aniversari a en Bashar, inshallah... ja que en qualsevol moment un desesperat veí de la zona pot protagonitzar un atac suïcida en una ciutat israeliana; cosa que serà contestada d’immediat per l’exèrcit amb una acció de càstig col·lectiu mitjançant l’enderroc a l’atzar d’unes quantes cases del poble.

Als palestins els han segrestat a casa seva i, el que és pitjor, els han segrestat el seu futur. En aquesta terra de profetes, bressol de missatges de pau per a tres grans religions, es fa difícil de comprendre l’enorme indiferència mostrada per bona part de la comunitat internacional davant el que està passant. Que aquestes dates de joia pel naixement de Jesús a Betlem no ens facin oblidar el patiment dels nostres germans cristians, musulmans i jueus de Terra Santa i de tot l’esquinçat Proper Orient.

Bon Nadal... Inshallah!