Joan Gómez, secretari de la Junta de Justícia i Pau (10/11/2008)
Des que va esclatar la polèmica del diari conservador danès que va publicar les caricatures de Mahoma, el binomi religió i humor està de més actualitat que mai.
Joan Gómez, secretari de la Junta de Justícia i Pau / 10/11/2008

Des que va esclatar la polèmica del diari conservador danès que va publicar les caricatures de Mahoma, el binomi religió i humor està de més actualitat que mai.

A Catalunya, aquest debat tan delicat s'ha revifat d'una manera més nostrada –i sobretot, més civilitzada– arran de les declaracions del president Pujol sobre el programa Polònia i del capteniment del cardenal Martínez en ser preguntat sobre això mateix.

Al cap i a la fi, aquest debat és el dels límits de la llibertat d'expressió en un gènere que tendeix a apurar al màxim les seves possibilitats. I tractant-se d'una llibertat, val la pena parar-se a pensar cinc minuts des de la perspectiva dels drets humans i també des de la perspectiva eclesial.

Val la pena recuperar l'origen i el sentit de la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió va néixer com a dret ciutadà a contradir el poder absolut, tenint en compte que el poder sempre ha pogut dir i fer el que li ha semblat, amb poques limitacions i menys explicacions. Per tant, els ciutadans podem burlar-nos del poder que ens sotmet (i només com a derivació d'això, també de les persones que el representen). Per això, al Polònia fan tanta gràcia la família reial, els principals líders polítics i les altres figures rellevants a nivell social (de l'àmbit periodístic, musical, culinari, judicial, financer, futbolístic o religiós). I com que aquestes personalitats ocupen una posició social preeminent, els qui exerceixen cert poder o influència no es poden burlar dels súbdits, sigui quina sigui la relació que hi tinguin: ciutadans, televidents, clients, seguidors o feligresos. No és que uns tinguin uns drets i els altres no, sinó que la llibertat d'expressió és una eina per a contrarestar la concentració de poder, i no s'ha de convertir en un instrument per a acumular-ne més.

Aquesta relació entre llibertat i poder fa que les caricatures de Mahoma signifiquin a Europa un atemptat contra una minoria pobra, mentre que els mateixos gargots a l'Aràbia Saudita esdevindrien una audaç gesta contra una dictadura legitimada religiosament. I aquesta diferència fa que a casa nostra puguem riure d'un cardenal i no d'una monja que visqui al carrer. Que puguem riure d'un sant idolatrat i no puguem fer broma d'un màrtir.

Com a catòlics, a més, hem de fer una segona reflexió. Presenciem un seguit d'iniciatives, habitualment amb el suport entusiasta de l'episcopat, per potenciar la presència pública de l'Església. Es pretén que l'Església esdevingui un actor social de primer ordre, que faci sentir la seva veu sense intermediaris que tergiversin el seu missatge. Això és perfectament legítim, i si hi ha opinions diverses sobre el paper que ha d'ocupar l'Església en la societat és perquè això té un preu. Aquest preu es paga en forma de més o menys credibilitat, prestigi, complicitat, aïllament, suport, etc. La primera conclusió és que no podem tocar campanes i anar a la processó: més presència pública significa estar més exposats a ser el blanc de la befa televisiva. Si defenséssim que la nostra fe és un afer exclusivament privat, aleshores tindríem tot el dret a demanar respecte a la nostra intimitat. Però el Sant Pare, a més de tenir caràcter sagrat per als catòlics, té el títol de cap d'Estat a més d'una força mediàtica descomunal... I per quin motiu un home que ostenta aquesta influència hauria d'estar exonerat del sarcasme?

Ben mirat, em sembla que els responsables de la imatge pública de l'Església no s'haurien de preocupar tant perquè Polònia transmet una imatge histriònica del Papa i llepaire dels seus servidors, sinó perquè tants elements que mantenim en l'Església, i que no són essencials per a la fe, semblen ridículs per a la majoria de conciutadans.

Com a conclusió, crec que els catòlics hem de ser –altra vegada– un exemple ètic de com gestionar la notorietat sense que ens pugin els fums. Al cap i a la fi, què més voldríem els membres de Justícia i Pau que veure en el proper Polònia una arenga de l'Arcadi Oliveres!