Àlex Masllorens, vocal de la Junta de Govern de Justícia i Pau (28/07/2008)
Els ciutadans tenim avui accés a tal quantitat d’informació que, en realitat, el nostre cervell ha arribat a un grau de saturació que ens impedeix en la pràctica processar-la correctament i saber què està passant en el món.
Àlex Masllorens, vocal de la Junta de Govern de Justícia i Pau / 28/07/2008

Els ciutadans tenim avui accés a tal quantitat d’informació que, en realitat, el nostre cervell ha arribat a un grau de saturació que ens impedeix en la pràctica processar-la correctament i saber què està passant en el món.

Els filòsofs, els científics i els savis de l’antiguitat, i ben bé fins al Renaixement, eren capaços de saber de tot. Coneixien el món en la seva globalitat (o almenys s’ho podien creure). Després, en ple segle XVIII, els enciclopedistes encara estaven convençuts que tot el saber es podia capturar en un conjunt de llibres (encara que en fossin tants com els de la famosa Enciclopèdia Espasa). En kuklos paideia, ensenyament encerclat o circular... tot el saber compendiat en uns quants llibres sagrats.

Avui sabem perfectament que per molt que estudiem i ens hi esforcem només arribarem a conèixer una petitíssima part del tot. Però no és tan clar que com a ciutadans siguem igualment conscients de la poca informació que tenim sobre el què succeeix al món.

A més, la major part de la informació que ens arriba és políticament correcta i ha estat processada per les agències d’informació o els mitjans oficials; la qual cosa significa que sempre formen part del sistema i són partidaris de mantenir l’estatu quo.

Així, la pobresa és un fet natural sense solució aparent, les grans desigualtats entre els més rics i els més pobres també són inevitables i tenen la virtut de fer-nos més competitius, la degradació mediambiental és un petit peatge que hem de pagar si volem progressar, i les guerres són únicament el desenllaç de les males relacions entre veïns poc civilitzats...

Sortosament, ens queden alguns moviments socials, entitats i organitzacions capaços de fer una feina alternativa i conscienciadora. En podria citar una bona colla, amb el perill d’oblidar-me’n d’altres, però no ho faré. Avui em limito a destacar dues publicacions que han arribat a les meves mans la darrera setmana i que serveixen perquè estiguem més ben informats i tinguem un esperit més crític.

D’una banda, la Fundació per la Pau publica un magnífic dossier sobre la gran crisi mundial que representa la violència armada, la fabricació i el comerç d’armament arreu del món. En aquest cas, l’informe només fa referència a les armes lleugeres i als mil morts diaris que provoquen. Però sempre he pensat que la fabricació i el tràfic d’armament al món són la gran vergonya de la humanitat “moderna”. I en això, lamentablement, no hi ha diferències entre dretes i esquerres quan són al govern. Amb l’excusa dels llocs de treball que cal mantenir, dels ingressos econòmics que representen i de la defensa de la pau, tots els governs dels països desenvolupats estan alimentant les guerres. Amb la connivència interessada i desvergonyida de les entitats financeres que, de passada, hi fan l’agost.

I un altre dossier valent que recomano: “La propietat privada: és un robatori?”, de Demetrio Velasco i publicat per Cristianisme i Justícia. “El fet que es pugui ser propietari de recursos il·limitats, sense grans traves legals ni morals, reflecteix la dialèctica criminal que regeix el nostre món, en uns temps en què una gran part de la població no disposa del necessari per a viure. I si aquesta situació és realment greu, ho és encara més la legitimació ideològica que se’n fa, que pretén de presentar-la com a normal i, fins i tot, com a raonable”.