Jordi Tejel, coordinador del Centre d'Informació i Recerca sobre el poble kurd, de Justícia i Pau (28/04/2008)
Una de les moltes conseqüències de la intervenció americana a l’Iraq el 2003 ha estat l’enfortiment regional del règim islamista iranià, presidit per Mahmud Ahmadinejad.
Jordi Tejel, coordinador del Centre d'Informació i Recerca sobre el poble kurd, de Justícia i Pau / 28/04/2008

Una de les moltes conseqüències de la intervenció americana a l’Iraq el 2003 ha estat l’enfortiment regional del règim islamista iranià, presidit per Mahmud Ahmadinejad. Cinc anys després de la caiguda de Saddam Hussein, el desgavell iraquià ha fet de l’Iran un actor central de l’estabilització, encara que precària, de la seguretat en aquest país. El conflicte entre sunnites i xiïtes ha obert la porta a una injerència política i militar de Teheran al sud de l’Iraq (xiïta), però també a la capital mateixa, Bagdad.

Els Estats Units han passat d’amenaçar l’Iran amb una intervenció militar per manca de col.laboració amb els organismes internacionals encarregats de controlar la producció d’energia nuclear a « dialogar » amb el règim d’Ahmadinejad. Els països europeus, davant la pujada imparable del preu del petroli, també han vist en l’Iran un actor regional amb qui cal mantenir bones relacions per assegurar-se l’aprivisionament de petroli i gas. Conscients d’aquestes oportunitats, els dirigents iranians han optat per reforçar també llur poder a l’interior del país. Així, des de l’arribada al poder de Mahmud Ahmadinejad i dels seus col.laboradors, les llibertes individuals (expressió, reunió, confessió…) i col.lectives (drets de les minories ètniques i religioses) s’han vist dràsticament retallades.

El principal grup minoritari afectat per aquesta deriva autoritària han estat els kurds. Ja al juliol del 2005, el Kurdistan iranià va viure els primers capítols de repressió brutal. La llei marcial va ser aplicada a les tres províncies kurdes i el govern de Teheran hi va desplegar 100.000 soldats. La repressió de les manifestacions kurdes es va saldar amb gairebé 20 morts. A més a més, sindicalistes, militants pels drets humans i militants feministes van ser empresonats acusats de promoure el separatisme. En el terreny cultural, el règim islàmic va ordenar el tancament dels dos diaris kurds legals, Ashitî (« Pau ») i Aso (« Horitzó »), fets denunciats per l’organització « Reporters sense fronteres ».

Des de llavors, la situació no ha millorat. Al contrari, les relacions entre els kurds (majoritàriamnet sunnites) i el govern de Teheran passen pel pitjor moment des dels anys de guerra oberta, 1980-1983. Durant els tres primers mesos del 2008, 136 kurds han estat assassinats, empresonats o han « desaparegut ». Desenes d’estudiants kurds han estat castigats pels consells universitaris per activitats « subversives » contra l’Estat. Diversos periodistes i militants dels drets humans han estat condemnats a mort acusats de « separatisme » i moharebeh (« enemics de Déu »). Teheran també acusa els kurds de col.laborar amb els Estats Units i Israel per mirar de fer caure el règim iranià.

Però el cert és que si a Washington alguns dirigents americans veurien amb bons ulls la fi del president Mahmud Ahmadinejad, els Estats Units no estan disposats a arriscar-se a perdre el control absolut de la situació a l’Iraq. I mentres l’Iran reprimeix els kurds, i la societat civil en general, els Estats Units i els països europeus callen ; de tal manera que una vegada més, els drets humans es veuen sacrificats en nom dels interessos geoestratègics i econòmics d’aquells qui en reivindiquen la paternitat.