Tica Font, vicepresidenta de Justícia i Pau (11/04/2008)
Aquests dies amb la polèmica del transvasament d’aigua a Barcelona es poden escoltar moltes coses. I una d'elles crec que mereix que la comentem.
Tica Font, vicepresidenta de Justícia i Pau / 11/04/2008

Aquests dies amb la polèmica del transvasament d’aigua a Barcelona es poden escoltar moltes coses. I una d'elles crec que mereix que la comentem. Un comentarista radiofònic mencionava que a l’àrea metropolitana de Barcelona es consumirà aigua reciclada, és a dir, aigua utilitzada, aigua que convenientment regenerada tornarà a entrar en el circuit de l’aigua potable. La reacció de la persona que escoltava el comentarista ha estat que ella no pensava beure aigua de l’aixeta si era regenerada.

 

Algunes persones mostren una reacció de rebuig a l’aigua regenerada, els fa “no sé qué” pensar que alguna altra persona ha utilitzat abans aquella aigua. Observar aquestes reaccions de rebuig m’ha fet pensar que en general les persones estem plens de manies i que, sovint, aquestes manies són més viscerals que racionals.

 

La persona, quan ha escoltat que per l’aixeta de casa seva sortiria aigua reutilitzada, ha començat a imaginar les coses que una altra persona pot haver fet amb aquella aigua (millor no les comento). Acte seguit ha passat a pensar que aquella persona podria tenir una malaltia contagiosa....

 

Tot això són manies! Acte seguit he pensat amb les preguntes que caldria que ens féssim: d’on ve l’aigua que raja per l’aixeta? La gent que beu aigua de l’Ebre cal que pensi que l’aigua que els arriba a la seva aixeta abans ha recorregut mooolts quilòmetres, ha passat per moooltes ciutats, on les aigües residuals, depurades o no, han estat abocades al riu, i que les aigües residuals industrials, depurades o no, han estat abocades al riu. Dit això suposo que estic trencant amb la innocència de pensar que l’aigua que raja per les aixetes és aigua pura de muntanya. Malgrat això, no vol dir que l’aigua que raja per l’aixeta no sigui orgànica i bacteriològicament bona, de qualitat i segura.

 

Seguint amb les manies, també he pensat per què ens fa mania pensar que l’aigua que raja per l’aixeta es regenerada, quan a la nostra vida quotidiana tenim relació home-aigua estreta. Per què sovint pensem en tota una sèrie de malalties que es podrien agafar per l’aigua de l’aixeta i en canvi no pensem el mateix al nedar en una piscina? Quan entres dins una piscina no preguntes a qui neda al teu costat si té alguna malaltia contagiosa, si ha viatjat a un país del Sud... nedes amb tota seguretat i despreocupació. Tampoc et fas aquestes preguntes quan et dutxes al gimnàs i l’aigua de la persona que es dutxa al teu costat passa pels teus peus.

 

En definitiva, que ens ho tenim que fer mirar i posar les manies i aprensions en el seu lloc. Reutilitzar l’aigua és una bona solució, la millor solució mediambiental possible. Reutilitzar aigua suposa que agafarem menys aigua dels rius i pous, que deixarem aigua per a que els éssers vius i plantes també en gaudeixin, reutilitzar l’aigua suposa que els barcelonins som solidaris amb la població que ens dóna l’aigua, ja que solament els hi agafarem la que sigui intrínsecament necessària.

 

Amb tot això, reutilitzar l’aigua no serà un invent català. En molts llocs com Israel, Austràlia o Califòrnia ja fa molts anys que ho fan i, fins i tot, podríem dir que la reutilització de l’aigua forma part de la cultura dels països avançats, d’aquells on el recurs és escàs i disposem de tecnologia per solucionar-ho.

 

ÉS MÉS SOLIDARI REUTILITZAR QUE TRANSVASAR