Àlex Maslllorens, membre de la Junta de Govern de Justícia i Pau (14/01/2008)

Es parla molt de la participació. És una de les paraules de moda, un dels tòtems de la postmodernitat. Però s’aplica de manera inversament proporcional a l’ús del mot.

Àlex Maslllorens, membre de la Junta de Govern de Justícia i Pau / 14/01/2008

En la política, el funcionament dels partits és cada cop més vertical. El terme leninista centralisme democràtic ha caigut en total desús, ja no queda bé fer-lo servir, però les decisions dels partits són cada cop més centralitzades. Les pren una minoria investida, democràticament, això sí, en congressos on tot es fa amb gran parafernàlia. Però al final les bases són absents a l’hora de prendre les decisions importants i, el què em semba encara pitjor, no són consultades ni tan sols per conèixer si ténen alguna idea interessant, susceptible de ser aplicada, encara que fos sense pagar-los drets d’autor.

El món de l’empresa està ple de manuals a l’ús on els autors de moda no deixen de repetir un cop sí i un altre també que cal oferir als treballadors l’oportunitat de dir la seva i fer propostes sobre l’organització de la societat. Tots els autors coincideixen en les bondats de la intel·ligència emocional i fins i tot als dominicals hi podem llegir que els “jefes” tancats, durs, antipàtics i paranoics fan molt de mal al conjunt i redueixen les opcions de triomf de la companyia. Però la majoria d’empreses continuen essent organitzacions piramidals, on totes les decisions es prenen de dalt a baix, per rigorós ordre jeràrquic. I la resta a callar, pobre del qui porti la contrària!

He de dir, encara que no quedi molt bé fer-ho, que tampoc les entitats socials i les ONG s’enduen una nota gaire alta en aquesta matèria. En aquest cas, sovint passa això no pas per falta de ganes sinó per manca de capacitat dels mateixos dirigents, o per mandra de tots plegats. Però passa, no ens enganyem!

I què no dir dels governs, fins i tot dels municipals, que són els qui ténen més a prop la ciutadania i els qui més podrien predicar amb l’exemple, en benefici de tots? Tret d’honrosíssimes excepcions, els pocs governs municipals que juguen a la participació ho estan fent més, en data d’avui, perquè toca dir que s’està avançant en aquest terreny, més que no pas pel convenciment de què la via de la participació ciutadana aporti aire fresc i idees noves i que resulti veritablement positiva per al conjunt de la ciutadania. La participació, en la política, no s’ha de veure només com una bona via per arribar a solucions millors i més consensuades. La participació (l’autèntica, la democràtica, la que acaba amb una presa de decisió vinculant després d’un procés d’informació, d’anàlisi, de discerniment i de selecció entre diverses opcions possibles) és una tria ètica en ella mateixa; com la Democràcia, en majúscules, no és bona només si funciona bé: és l’única forma de govern èticament acceptable.

I, finalment, ¿on és la participació de les bases ecleasials? Si a la resta de llocs incomoden les bases, a l’Església institucional sembla que hi hagi pànic a qualssevol reivindicació que vagi més enllà de què els laics tinguin un paper de mers acompanyants i servidors del clergat. Ens queixem de com tracta l’Església a les dones, i amb raó. Però, ¿i als homes no ordenats? Al final, a uns i altres se’ls demana el mateix: que acatin les decisions acríticament, que hi siguin quan fan falta, que omplin els actes, que ajudin en allò que calgui... i que callin. No cal que aportin idees noves i, per descomptat, és preferible que no qüestionin mai l’ordre establert. A l’Església, més que en cap altre lloc, participar vol dir, simplement, ser-hi.