Marc Grau, president de Justícia i Pau de Terrassa 
07/10/2013

"Vergonya, això és una vergonya". Així ha descrit el Papa Francesc el naufragi que de nou s’ha emportat tantes víctimes que buscaven un món millor. Lampedusa és una petita illa italiana de 20km2, un quart de Formentera, i poc més de 5.500 habitants. Clima africà, humit i càlid, lloc turístic i balneari. No obstant, el ressò internacional que ha tingut i té la petita illa no és pel seu clima africà, humit, ni càlid, ni per ser un lloc turístic i balneari, sinó per estar més a prop de Tunísia que de Sicília, i ser un dels punts d’entrada, la mal dita Porta d’Europa, on mils d’immigrants intenten accedir com sigui al espai Schengen.

L’1 de novembre de 1988, aviat farà 25 anys, es va trobar el primer immigrant mort a la costa espanyola. Ildefonso Sena en va capturar, per sempre, el moment. Ell mateix reconeix “Hice fotos, pero no sabía qué pasaba”. Va ser el primer naufragi amb morts i ningú estava acostumat a això. Ara, no podem dir el mateix. Des del 2001, la paraula “patera” forma part del diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, es calculen uns 20.000 morts en aigües mediterrànies en aquests 25 anys, i els ciutadans, almenys una majoria, ens hem tornat insensibles a aquests “viatges de l’esperança” que massa sovint acaben malament.

Frontex és l’agència de la Unió Europea encarregada de donar suport als estats membres en matèria de gestió de fronteres. A la seva web, on anuncien que la via d’entrada d’immigrants il·legals més grans és l’aèria, assenyala també que només en el 2012 el número d’immigrants il·legals identificats pel mediterrani superava els 17.000. Poc en sabem sobre què passa després, quants en són deportats de nou, quant temps passen esperant, en quines condicions, a quin país se’ls deporta. El que sí sabem és que el sud vol una vida millor, i el nord tanquem les portes, les finestres i els porticons a partir de tractats, fronteres i sistemes de vigilància complexos.

En el recent naufragi, el capità d’una embarcació de nom “Angela C.” narra com tiraven cordes per salvar la gent que estava a l’aigua. Subratlla que molts cops no eren capaços de tirar-los cap amunt. “Se’ns escapàvem de les mans”, lamentava. Finalment, van poder rescatar 20 persones, 18 vives i 2 mortes. L’esforç va valdre la pena. Se sap que com a mínim tres altres embarcacions van passar a prop sense aturar-se i socórrer. I això és el que ens fa una societat petita o gran. Això és el que ens fa una societat humana o deshumanitzada, una societat sensible o insensible. Com el conte sufí del nen que en arribar a una platja plena de estrelles de mar que moririen al sol, va decidir llançar-les d’una a una a la mar de nou. Un home se li va acostar, i li va preguntar: "Per què fas això, si no té sentit, la gran majoria moriran igual", i agafant el nen una estrella de mar de la sorra, la va llançar amb força cap a la mar, cridant “per aquesta sí que té sentit”.

Fets com els recents de Lampedusa ens han de servir per 1) ser conscients de la gran disparitat entre nord i sud, 2) per entendre que tots volem un món i una vida millor, i 3) per reflexionar si en cas que ens trobéssim pescant a prop de l'illa de Lampedusa faríem com el capità de l“Angela C.” o com les altres tres. Entre tots, podem fer que un fet deixi de ser vergonyós. Tots podem ser el nen que retornava les estrelles a la mar, tots podem ser el pescador que tirava les cordes per salvar algunes poques vides. Tots, podem ser en major o menor mesura, pescadors d’homes.