Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau / 29/07/2013

Les dades públiques ens diuen que més de tres milions d’habitatges es troben a hores d’ara buits en tot el territori de l’Estat mentre que almenys un milió de persones s’han quedat sense pis com a conseqüència de desnonaments que s’han fet per manca de pagament del lloguer o del rebut de la hipoteca. Els bancs i les antigues caixes implicades han recuperat la pràctica totalitat de les seves inversions fallides gràcies als diners dels contribuents i en canvi els afectats tant sols han rebut amb compte gotes la possibilitat d’acollir-se alguna formula de lloguer social.

En tal situació, els principis bàsics de l’economia semblen desaparèixer. Recordo les primeres lliçons a la Facultat, ara fa més de cinquanta anys. Aleshores se’ns deia: “l’economia és aquella ciència que administra els recursos escassos, que ens ofereix la naturalesa per tal de transformar-los i obtenir-ne bens i serveis que resultin útils per a cobrir necessitats humanes.” Doncs bé, la realitat és ben diferent: hectàrees de terra inutilitzades, ciment, acer, calç, fusta, etc. esmerçats per tal de construir habitatges que es deterioren per la falta d’ús i alhora milers de persones sense pis on viure.

Vistes així les coses, constatats el principi de necessitat, la manca d’acció de les administracions públiques, i la dimensió social que ha de tenir tot tipus de propietat, les paraules expropiació i ocupació semblen prou adients com a resposta. Esmentar aquestes dues paraules pot semblar encara quelcom escandalós per a segons qui. Es tracta d’accions potser no sempre legals però que poden ésser perfectament legítimes si es produeixen acompanyades d’actituds prèviament dialogades al màxim, de  propostes vàlides de compensació (cura de l’espai en la ocupació, pagament periòdic en l’expropiació), amb total respecte a les persones i sense cap mena d’amenaces ni de violència, ni tant sols a les coses  i, en darrer lloc, amb una activitat ben acollida i si és possible, també profitosa per a l’entorn veïnal.

Però no és tant sols aquesta la dimensió social que cal donar a la propietat. També ens la trobem en la tinència de la terra, a on ens s’hauria d’impedir els latifundis i en la possessió  dels anomenats “bens comuns” tals com aigua, aire, minerals, pesca  boscos, patents farmacèutiques, coneixements tecnològics, etc. Sembla mentida que tant curosos com som en la vigilància de les nostres propietats participem activament, ni que sigui com a consumidors amb les grans companyies transnacionals que delmen  l’accés de les poblacions del Tercer Món als esmentats ben comuns que sens dubte els hi pertanyen en bona mesura.

I encara un darrer apartat referit als recursos financers. En quina mesura resulta legítim el cobrament d’uns tipus d’interès superiors a la inflació? Per què la societat ens ha de regalar uns diners per els que no hem fet valer cap mèrit. L’Església primitiva, amb tota la raó del món, ho considerava  usura. Igualment com podem invertir sense cap recança en uns plans de pensions i fons d’inversió dels que no en coneixem en absolut les empreses finançades i encara més, la valoració ètica de les seves activitats?

En uns moments en què la renovació financera de l’Església ha esdevingut  un element substancial del nou pontificat, cal que ens preguntem no tant sols si cal expulsar els mercaders del temple si no també en quina mesura nosaltres som els mercaders.