Pere Ortega, membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, de Justícia i Pau / 22/05/2013

Catalunya viu un procés constituent, que si no es frustra pel camí, obligarà a redefinir les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol, bé a través d’una federació, confederació o potser en un Estat separat d’Espanya. Aquesta darrera possibilitat, ha fet que diverses veus s’hagin pronunciat sobre quina seguretat i defensa necessitarà Catalunya en el cas que esdevingui un Estat independent.

Entre aquestes opinions, figura el document Estatuir Catalunya de diversos autors, on, entre diferents apartats dedicats a l’organització nacional del nou Estat, n’hi ha un sobre com ha d’ésser la seguretat i la defensa del país. Assenyalant, que cal disposar d’un cos de policia (els mossos), es demana la creació d’una agència d’intel·ligència i d’un exèrcit que garanteixi la defensa armada del territori i fer creïble Catalunya davant el món. Una altra opinió surt de l’Assemblea Nacional Catalana, el moviment social que demana un referèndum per la independència de Catalunya. Aquí, s’ha creat un àmbit de seguretat que reclama un exèrcit català proporcional al 0,63% de la població, és a dir, d’uns 45.000 efectius.

Una tercera opinió prové del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, que ha elaborat un document sobre defensa on es proposa la creació d’un exèrcit format per 25.000 efectius i que descriu les funcions que hauria de tenir. Així, es concreten les amenaces que recauran sobre Catalunya. Les quals, tot s’ha de dir, són les mateixes que descriuen els Estats del nostre entorn, començant per l’Estat espanyol i que són: el terrorisme islamista, la proliferació d’armes de destrucció massiva, els conflictes regionals, la descomposició d’estats, la delinqüència organitzada, la ciberseguretat i la seguretat energètica.

Per altra banda, cal parlar dels costos que representa un exèrcit. Segons els paràmetres de la majoria d’Estats europeus similars, caldria dedicar al voltant de l’1,5% del PIB català, el que significaria una despesa de 3.000 milions d’euros anuals. Això, sense comptar els recursos de la seva posta en marxa, que vol dir adquirir infraestructures, nou armament, acadèmia militar...  Alhora que caldria desenvolupar una indústria militar pròpia, avui inexistent i ajudar-la amb recursos en R+D. Aleshores, la despesa pública en defensa dels primers anys segur que augmentaria considerablement.

Tots els riscos, que no amenaces, que esmenten les directives de defensa d’Espanya i d’altres països de l’UE, també cal dir, tenen solució per vies no militars. En aquest sentit, l’ONU (1994) va encunyar el concepte de “seguretat humana” desplaçant el vell enfocament de seguretat militar. Aquest nou concepte evoluciona com un procés d'eixamplament de les capacitats i llibertats de les persones i que situa l'ésser humà al centre de les polítiques públiques amb l'objectiu de resoldre les seves necessitats, siguin provocades per conflictes en l’àmbit polític, econòmic, social, cultural o mediambiental.

Aplicant aquest nou concepte de seguretat, no sembla que un avió de combat, un blindat o una fragata puguin fer res davant d’un atac terrorista. El que sí ajudaria a desactivar el terrorisme islamista, és actuar sobre les causes que el motiven, ben conegudes per cert, ajudant a resoldre els conflictes de Palestina, Afganistan, Iraq... Quelcom de similar es pot dir sobre la resta, riscos que es poden desactivar des del desarmament, la mediació i resolució de conflictes. Respecte la delinqüència i la ciberseguretat és evident que correspon als mossos resoldre’ls. Per últim, en relació a la seguretat energètica, el que cal és buscar un canvi de model energètic basat en les energies renovables i no tenir un exèrcit per anar a fer guerres pel petroli.

Segurament, preveient l’enorme despesa que podria originar crear un exèrcit, el president Artur Mas va opinar que no veia la seva necessitat, perquè en la voluntat d’esdevenir un Estat dins de l’UE, Catalunya s’integraria en l’estructura militar de l’OTAN, donant per suposat que aquesta aliança ens podria estalviar tenir exèrcit. Cal precisar que l’OTAN és un organisme de defensa militar col·lectiu, i el Tractat diu, que en cas que algún membre fos atacat, tots els altres països han de córrer a defensar-lo. Aleshores, si no tenim exèrcit, sembla difícil que Catalunya fos admesa a l’OTAN. En canvi, a la UE sí que no hi ha cap problema i s’hi pot entrar sense exèrcit i encara més sense estar a l’OTAN, com és el cas d’Àustria, Finlàndia, Irlanda, Malta, Suècia i Xipre.

Els Estats actuals són fills del Segle XIX, que entenien la seguretat en termes estrictament militars, on l’exèrcit estava dirigit a donar seguretat a persones, territori, infraestructures i recursos. Això ens ha portat a que avui hi hagi 21 milions de soldats al món, i que a la UE en tingui 1.700.000. No és hora de què els nous estats del Segle XXI canviïn aquesta inèrcia i busquin en la seguretat humana nous camins de convivència per la pau mundial?

(article publicat al Diari Ara, el 20 de maig de 2013)