Joan Gómez i Segalà, secretari de Justícia i Pau / 09/04/2013

Augmenta la crispació. Augmenta la crispació per molts motius, com per exemple la crisi econòmica amb totes les seves conseqüències (atur, falta de crèdit, retallades selectives, falta de pagament a les entitats socials, reduccions de sous, etc.) També augmenta la crispació per la corrupció (escàndols, ostentació, impunitat, suborns, robatoris, estafes, etc.) També augmenta la crispació per la falta de democràcia (menysteniment de les ILP’s, oposició a la consulta, deslleialtat institucional amb els territoris governats pels adversaris, etc.)

Els arguments es polaritzen. Els arguments es repeteixen, sense prestar atenció a l’altre, sense pretendre arribar a cap consens, sense disposició a cedir en res, sense adonar-se del patiment que infligeixen determinades decisions del poder. La veu del qui pateix s’ofega en un mar de sofriment, no rep resposta, no arriba enlloc. Per molt que cridi, la paraula del pobre queda amortida per la remor eixordadora de la crisi que tot ho pot, tot ho arrossega, tot ho esguerra.

En aquesta crisi, sucumbeix la paraula. I per això en sobresurt el gest. No em refereixo a la sobreactuació calculada, freda i engalipadora del professional. Em refereixo al gest sincer, personal, que transcendeix l’autor i transforma la realitat immediata.

M’hi ha fet pensar les primeres decisions del nou bisbe de Roma, Francesc, que amb un rentat de peus el Dijous Sant, ha fet trontollar una determinada concepció del papat, de l’Església i de la teologia d’una sola tacada! Rentar els peus fora del temple i a persones de diverses condicions (entre les quals hi ha ser dona i no cristià) dóna a entendre que l’Església no és una fraternitat en la qual els membres s’ajuden entre si, sinó que està en comunió en l’Església tothom qui vol servir els altres, a semblança de Jesús i amb el seu esperit: és a dir, sortint a servir sense fixar-se en categories mundanes.

A nivell personal, cada vegada em costa més ser interpel·lat per la paraula, i fins i tot pel llenguatge audiovisual, que es diu que és el propi de la nostra societat. En canvi, esdevenen canals privilegiats l’art efímer, la litúrgia, la mirada, el tacte, perquè són llenguatges que no s’utilitzen per convèncer, sinó per compartir. No suporten la publicitat i en canvi són transmissors d’emocions, que ben dirigits restauren les persones.

És difícil explicar amb paraules la transformació que ens causa una experiència concreta. Voldria recomanar-vos el vídeo “El cant i la fe, connexió de les ànimes” que no explica un concert, sinó que remet a una experiència que tothom ha viscut en algun moment: la presa de consciència de perquè val la pena viure, què és important, on hem de posar els nostres esforços, amb qui ens hem d’identificar. Mireu-lo sense pensar en què us explica, sinó quan va ser la darrera vegada que vau ser interpel·lats. I aleshores deixeu-vos portar pel record. I sobretot, deixeu-vos portar per l’esperança que mai no es perd.