Josep Maria Fisa, delegat episcopal de Justícia i Pau de Barcelona / 26/03/2013

Quan em van dir que hi havia nou Papa i que s'havia posat el nom de Francesc, sincerament no m'ho creia. Em semblava que em prenien el pèl o que no ho havien entès bé. I, efectivament, era així. I, a més argentí, i a més que va aparèixer a la plaça com estranyat... potser tant o més que jo mateix. I que havia dit que el poble el beneís... I que semblava d'un tarannà com molt cordial, afable i familiar.

Després de la immensa sorpresa, vaig sentir les primeres observacions crítiques que feien alguns. Molt aviat les vaig relativitzar i em vaig quedar amb el goig d'un canvi d'estil que ja era tot una proposta novedosa, d'aire fresc.

Posar-se el nom de Francesc en aquests temps de "mira'm i no em toquis" ja té valor. Un valor que significa molt. Per la referència a un sant tan extraordinari i de tant significat històric. Triar-lo volia dir agafar-lo com a font d'inspiració per al seu pontificat. O no? Francesc va fer el que va fer, vivint com l'inspirava l'evangeli de Jesús. I va quedar nu davant del poble. I va fer tornar a la realitat les autoritats religioses de l'època, gairebé sense proposar-s'ho. I va reparar i reconstruir l'Església, tan malmesa. I tant si ho va fer. I el prenien per boig... I parlava amb els ocells i fins i tot s'agermanava amb els llops. Quin cas! I va un Papa que surt elegit de carambola, quan ningú s'ho esperava, i es posa Francesc.

Bravo Francesc! Potser ja no cal que facis cap encíclica: inspira't i cita Sant Francesc. No cal cap més programa, ni cap més estratègia.

El diumenge de Rams vaig ser convidat a Torrelles de Llobregat, on els amics entranyables de l'Esbart Sant Martí, tornaven a fer La Muixiganga. Aquesta vegada a dins del temple, pel mal temps. El rector, Mn. Mario, és argentí, ben arrelat ja al poble. Em deien que coneixia D. Bergoglio quan era a L'Argentina. M'ho va confirmar personalment. Durant deu anys havia exercit a Buenos Aires i algunes vegades l'anava a veure per explicar-li el que feia i quins neguits tenia. I em va reblar: "siempre me trató como hermano; me escuchaba y me animaba en la labor pastoral". Aleshores també li vaig fer avinent la meva impressió, que els signes que havia mostrat aquests dies, gestos i paraules senzills, s'adeien molt amb el seu testimoni. I vaig afegir: Només el que ha fet fins ara...ja val tot un pontificat. Mn. Mario em mira també orgullós del seu bisbe-Papa i em respon: "Me gusta tu observación y estoy de acuerdo". 

Dos regals: "La Muixiganga" i el "testimoni directe" d'aquest nou Papa, que ve de lluny, però que se'ns ha fet proper com una brisa fresca de primavera. No voldria ser excessiu en l'elogi del nou timoner de la barca de Pere, però la seva personalitat la veig com la d'un Papa de síntesi, de conjunció d'estils. I em sembla oportuníssim, quan tan necessitats estem de pluralitat. Necessitàvem algú que no quedés xuclat per la tendència que s'havia fet forta com una closca, d'aquelles que s'arrapen a les roques vora al mar. Algú que tingués alguna cosa de tots plegats.

Vet aquí doncs que trobo en el Papa Francesc, la bonhomia de Joan XXIII, la contenció de Pau VI, el saber estar desacomplexat davant les càmeres de Joan Pau II, la intel·ligència de Benet XVI, i si voleu, el somriure de Joan Pau I. És el Papa Francesc que sap dir "bona tarda" i "que tingueu un bon dinar" i que tracta el Papa emèrit com a germà i conseller.

Sembla que també va dir als altres cardenals que potser s'havien equivocat triant-lo a ell... Benaurada equivocació i benvingut a la casa de tots, l'Emaús que va de la decepció a l'esperança.