Eduard Ibáñez / 18/03/2013

En la meva ja llarga dedicació com a director de Justícia i Pau he conegut moltes persones profundament compromeses amb múltiples causes socials. Persones de tota edat i condició, implicades en la defensa d’exigències ben diverses de drets humans, de justícia social, d’atenció als més vulnerables, de pau o de protecció de la naturalesa. Persones que s’indignen en front les desigualtats i l’opressió, i que senten una profunda vocació interior de servir a la societat més enllà (o després) de la seva vida professional i personal i que els porta a una dedicació generosa en favor del bé comú.

I he observat que una part molt important d’aquestes persones, malgrat s’hagin educat en contextos culturalment cristians, se senten molt llunyanes del cristianisme i en particular de l’Església Catòlica, a qui identifiquen (la institució o, especialment, la jerarquia) amb tots els mals. Lloen el treball de molts cristians en favor de la pau i la justícia social o contra la pobresa, però no s’identifiquen gens amb la fe cristiana. Encara que majoritàriament la considerin una opció legítima i respectable, i fins i tot puguin compartir amb ella alguns valors, la consideren globalment sense interès per a ells o la rebutgen directament. També he trobat a molts que, per bé que s’identifiquin formalment amb l’ètica cristiana i àdhuc es puguin definir com a creients i culturalment cristians, la fe cristiana no representa per ells una realitat viva, ni en la seva vida ni el seu compromís social. Aquesta situació m’ha semblat sempre sorprenent i digna de molta reflexió, perquè crec que, d’alguna manera, aquestes persones experimenten ja en la seva consciència la crida divina a estimar i, per tant, són properes al missatge cristià.

El cert és que, en la major part dels casos, aquestes persones de qui parlo no han tingut l’oportunitat de rebre una presentació adequada, global, raonada, amb paraules i coherent amb els fets, de Jesús de Natzaret. No han tingut l’ocasió d’aproximar-se seriosament a la persona de Jesús a través de testimonis dignes de la seva confiança. El seu coneixement sol ser limitat i parcial, i els ha arribat terriblement distorsionat, no solament per part de discursos hostils a la fe, sinó també a causa dels enormes pecats de l’Església i de molts cristians, que han desfigurat sovint el veritable significat de Jesucrist. A aquest fet s’afegeix també que molts d’aquests lluitadors no s’han interrogat en profunditat sobre la causa, la validesa o el fonament de la seva vocació interior i dels valors que defensen, o bé creuen que això no té resposta o es responen de forma pragmàtica o prefereixen no pensar-hi per por d’acabar en un buit.

Vet aquí doncs una urgència extraordinària per aquells qui tenim Jesucrist com a referent en la nostra interpretació de la realitat i en el nostre treball en favor de la pau i la justícia: ser capaços de mostrar a aquestes persones, amb paraules i accions, la persona de Jesús com un referent vàlid per a ells i també per a tothom. Jesús de Natzaret no és propietat de l’Església ni de cap institució, és patrimoni de la humanitat. I quan aquest patrimoni és conegut, no deixa mai ningú indiferent. Quan és experimentat, no deixa mai de generar fruits favorables per a tota persona i per a les relacions humanes,

Sovint els creients som capaços de recordar, celebrar, citar, homenatjar o divulgar el pensament i les gestes heroiques de tants i tants activistes, pacifistes, lluitadors, militants o pensadors que al llarg de la història han deixat petjada i ens han influït. Però no som capaços de testimoniar ni de parlar oportunament d’aquell que dóna un sentit decisiu, d’aquell que fonamenta i que dóna energia a la nostra vida, que alimenta el nostre treball en favor d’un món més just. Sovint ens condiciona la por a generar rebuig o distanciament. Però en la realitat sol ser al contrari. Quan n’hem parlat, poques vegades ens sentim decebuts i hem creat una relació nova, hem fet una aportació original.

És hora, doncs, que afrontem aquest repte també com una missió de justícia i de pau d’extrema importància. La urgència de convidar, amb respecte i de forma propositiva, a conèixer Jesús de Natzaret com a font de sentit, d’alegria, de salut, de compromís social i de significat vital ple. Ajudar a aproximar-se a la vida d’aquell qui, aferrat a la font de la vida (abbà, “papà”) i desafiant l’estatus quo dominant, va denunciar tota injustícia i va prioritzar i posar el focus en els més vulnerables i els exclosos. Aquell que va fer-nos conscients del nostre mal i de la nostra greu responsabilitat, que va cridar en favor de la conversió i de l’amor radical com a sentit, va anunciar que la mort no és el final, que va donar la pròpia vida en favor de la humanitat i ens va posar davant d’una decisió existencial. Divulgar i crear interès sobre la vida d’una persona que, des de l’anonimat i la pobresa, i des d’una mort ignominiosa, va generar una força gegantina i indestructible d’amor, de perdó, de reconciliació i d’esforç per la justícia com no s’ha vist mai a la història. Que ha transformat la vida dels qui l’han conegut, donant lloc a generacions i generacions de persones que s’han lliurat plenament, sovint fins a la mort, al servei dels seus pròxims i de la dignitat humana. Ajudar a captar i a meditar que aquest home no podia ser un home qualsevol, sinó portaveu i presència històrica del fonament mateix de l’ésser i de la vida, misteri que nosaltres anomenem Déu. I, per tant, un home que segueix viu, sostenint, il·luminant i alimentant eficaçment tot els esforços en favor de la pau, de la justícia i de la dignitat humana.