Jordi Calvo, tècnic del Centre Delàs, de Justícia i Pau / 25/02/2013

No és poca la polèmica que ha generat la intervenció d’alguns dels actors i actrius espanyols més famosos  a la gala d’entrega dels Premis Goya d’aquest any. Entre els actors més bel·ligerants van aparèixer Maribel Verdú, Candela Peña i Javier Bardem, aquest últim seguint l’estela familiar que combina la carrera artística amb un constant suport a l’activisme.  Els mitjans de comunicació de la dreta i ultradreta, que en són molts, ràpidament han buscat com criticar les paraules de protesta, sigui dit que encertades totes elles, d’aquests reivindicatius artistes. La seva estratègia no ha sigut la de criticar el missatge, sinó al missatger, i si hi ha la menor escletxa per la qual trencar amb la coherència que se li suposa a les persones que alcen la veu contra les injustícies, tot el seu missatge deixa de ser vàlid.

Per desgràcia, la coherència no sol ser un valor en alça en la societat actual, però sí que és demanada quan convé, sempre als altres, és clar. No parlo de la coherència de tertulians i periodistes que mostren actituds i discursos reprovables, potser molt coherents, però nefastos. Ja que aquesta coherència teòrica no m’interessa gens ni mica. Em refereixo a que tota persona se li suposa, només per estar al món, un comportament responsable amb el seu entorn –de fet som educats per a això–, i qui no compleix amb els valors majoritàriament acceptats per la societat com a bons és una persona poc respectable i que es podria considerar incoherent amb el món en el qual viu. Em refereixo als violents, maltractadors, corruptes, lladres, explotadors, mentiders, mafiosos,... per dir només algunes característiques menyspreades pel gruix de la societat.

Per tant, aquests artistes s’han mostrat molt més coherents que la resta perquè han fet servir el seu lloc de privilegi de cara a la societat i als mitjans per ser responsables i denunciar públicament algunes de les injustícies més flagrants de l’actualitat. El que van dir està bé i amb això ja han fet molt més que els que no van dir res. Però, aquesta manera de reaccionar no és patrimoni de la dreta, és molt habitual trobar crítiques sobre la incoherència a petita o gran escala entre activistes dels moviments socials i persones que mantenen discursos de pau i justícia social. A qui parla se li suposa coherència, congruència entre el que diu i el que fa, i això és necessari. No és gens fàcil, però és necessari. Potser no puguem ser mai 100% coherents, perquè el món en què vivim ens ho posa difícil. Perquè, qui no té roba innecessària, articles electrònics prescindibles, cases amb comoditats excessives, vehicles de transport contaminants, o simplement no té temps per estar amb la gent estimada o que el necessita, o no dóna el que li sobra o allò del que podria prescindir a les persones més pobres i excloses de la societat?

Desconec si hi ha algú totalment coherent, però buscar ser-ho, apropar-s’hi cada dia més és tot un assoliment personal. Potser els artistes més reivindicatius espanyols són incoherents, però no puc dir si més o menys que qualsevol altre. Almenys han posat el seu granet de sorra per denunciar la injustícia, que no és poca cosa.