Joan Gómez i Segalà, secretari de Justícia i Pau / 18/02/2013

Democràcia liberal, democràtica representativa, democràcia social, democràcia participativa. Els politòlegs han inventat tota mena de qualificatius per tal de mostrar que els sistemes democràtics mai no arriben a l’ideal en termes de representació o de governabilitat. En tots els casos, hi ha subjacent la idea que el sistema evoluciona, i se suposa que té recursos propis per millorar aquelles mancances que la història deixa en evidència.

En aquests moments, però, ho podem qüestionar. És evident que el sistema polític que ens regeix no reacciona davant de situacions humanes gravíssimes per intensitat i per extensió: atur, desnonaments, reducció dràstica de serveis bàsics, violència policial, impunitat de la corrupció, etc. La setmana passada van succeir-se tres fets dramàtics, que tenen en comú les conseqüències fatals d’una política insensible al patiment.

Dimecres passat, un aturat de la ciutat francesa de Nantes es va immolar davant de l’Oficina d’ocupació. Si bé hi han de concórrer més circumstàncies personals que expliquin una decisió tan extrema, no es pot descuidar que l’home havia anunciat públicament l’acció. I també, que no és el primer francès que ho fa.

Un fet més conegut és que el Congrés dels Diputats va votar el dimarts 12 l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular sobre l’habitatge: dació en pagament retroactiva, lloguer social i aturada dels desnonaments. El partit que disposa de la majoria absoluta va mantenir fins al darrer moment que s’oposaria a debatre la iniciativa. No s’ha explicat prou el motiu de la rectificació, però podria ser que el suïcidi d’un matrimoni de jubilats a Calvià (Mallorca), a qui havien de subhastar el pis hipotecat, en fos determinant, sobretot tenint en compte que no ha estat un cas aïllat.

L’últim fet que volia relacionar és el de les mal anomenades bales de goma. Justícia i Pau i l’associació Stop Bales de Goma ja s'havien reunit fa dos anys amb el conseller d'Interior i el director general de la Policia per exigir-ne l'abolició. La posició dels partits del govern semblava inamovible fins que, també la setmana passada, el conseller Espadaler va declarar que el Departament d’Interior estudiarà una reforma del model de la policia antiavalots, que podria incloure la retirada d’aquest armament. Ves per on, coincideix en el temps amb la presentació davant del jutge de noves proves incriminatòries del cas de l’Esther Quintana, a qui li van rebentar un ull en la manifestació de la vaga del 14 de novembre.

Aquests tres fets llastimosos pràcticament simultanis em porten a pensar que hem entrat en una nova fase: la democràcia sanguinolenta. Els governants no reaccionen al patiment fins que no es vessa sang. No n'hi ha prou amb la mostra del descontentament multitudinari (vaga, recollida de signatures, manifestacions), sinó que només s'accepta el debat després de la desgràcia, quan s'ha traspassat un punt de no retorn, un resultat que ja no es pot corregir. Cap interès a escoltar, a debatre, a buscar el consens: paralitzats fins que l'escàndol els arrossega, inerts fins que la política ja no té cap solució a oferir.

El gran mèrit de la democràcia és que generalitza la participació política i té recursos per a la seva pròpia reforma. Si s'esdevé el contrari, si l'opció per la transformació social es limita a qui té vocació martirial, tot el sistema queda pervertit.

Fins ara, la gran amenaça havia estat la falta de cultura democràtica de grans capes de la població. Malament rai si a més de tenir formació cívica es requereix un caràcter heroic per a la participació política. En aquest cas, els activistes no treballarien per la democràcia, sinó que lluitarien a favor de la revolució. Estiguem alerta i no deixem la política en mans dels qui estan disposats a jugar amb sang. I les finances menys, és clar!