Qui es pot ofendre perquè, essent professor, li diguin “mestre”? Només aquella persona amb una concepció estúpidament jeràrquica de l’ensenyança en què la categoria de mestre s’apliqui a primària mentre que professor valgui per a secundària i universitat. Que enfora seríem, així, d’aquell esperit democràtic que reivindicava un cos únic d’ensenyants des de l’etapa decisiva de “preescolar” fins a l’ensenyament superior i la formació contínua! He estat professor 37 anys de la meua vida i molt em satisfaria que hagués assolit qualque vegada, i per a qualque alumne, la categoria de mestre.

Acudim primer a l’etimologia. “Mestre” és mot que ve del llatí magister, que, a la vegada, deriva de l’adverbi magis, que significa ‘més’. De qualque manera, el mestre és el que més en sap de qualque matèria. D’altra banda, “professor” troba el seu origen llunyà en una arrel indoeuropea bhâ-, que, amb diferents desinències, donarà mots tan diversos com parlar, fama, bàndol, bandejat, veu o so (fonos) i confessar (llatí fateor ‘manifestar, proclamar, mostrar, descobrir...’; d’on pro+fiteor –participi professus). El professor és, doncs, aquell que parla, declara, es dedica a mostrar (una disciplina acadèmica, per exemple), proposa... Professor és aquell que explica el que sap, però que ensenya el que és; trasllada continguts cap als alumnes.

A partir d’aquí, les conseqüències. La relació amb els estudiants s’estableix de diferent manera. El mestre evoca una posició d’autoritat, reconeixement i distància; és el que marca el camí i de qui els deixebles es fan seguidors. El terme professor, en canvi, possiblement evoqui una relació més igualitària i propera; transmet coneixements, però no cal que sigui un model que s’hagi de seguir. El fet d’ensenyar es relaciona també amb la transmissió de valors, de referents, que el docent manifesta d’acord amb ell mateix, amb la pròpia personalitat.

També la política, en un sentit més noble, hauria de ser pedagogia, com volia Rafael Campalans. Si la nostra fos una societat que valorés el diàleg per damunt de la jerarquia, una expressió com la de la consellera d’Educació del govern balear, que enfloca el seu model de tractament integral de llengües, el TIL, espletant “açò és sa llei i sa llei s’ha de complir” i obviant com s’ha dictat la norma i si aquesta és adequada, seria immediatament refusada i contradita. Governar no és açò, per més que un govern tengui el suport d’una majoria absoluta parlamentària. (Per cert, ningú s’ha preguntat com pot ser que Angela Merkel amb quasi un 49% de vot a Alemanya hagi de cercar complicitats i pactes amb altres partits per governar el seu país mentre que a Espanya, o específicament a Balears, el PP, havent obtingut un percentatge de vot inferior, gaudeixi de majories absolutes? És que el sistema electoral espanyol, amb la llei D’Hondt i altres procediments, afavoreix descaradament el bipartidisme i funciona amb una mecànica molt perfectible des del punt de vista democràtic). La governança exigeix diàleg permanent amb uns ciutadans ben informats i crítics, cercant amples complicitats socials i assessorament de les persones expertes en cada problemàtica (més enllà de les que estan a sou de les conselleries), fidelitat a les promeses programàtiques o replantejament d’aquestes en funció de la realitat canviant però sempre amb transparència... Res d’açò és pràctica normal actualment en la majoria d’institucions polítiques ni, per suposat, es veu en el govern de Bauzá.

Tornant al món de l’ensenyança. Un catedràtic universitari, format a Cambridge, recordava allò que amb flegma britànica li havien explicat: aquí les matèries que estudiam no són més que excuses per ensenyar als nostres alumnes a pensar. L’ensenyança, que va més enllà de la mera instrucció, no tracta d’oferir respostes a preguntes fixes –cosa que tindria més a veure amb una concepció doctrinària, com la del catecisme-, sinó d’ensenyar a formular-se interrogants que maldin de trobar respostes innovadores.

Dit açò, podríem assegurar que als nostres centres falten professors (que proporcionin instruccions o que tenguin més que el B2 d’anglès) i els governs tenen el deure de proveir-los; però, sobretot, ens falten mestres, o sigui, docents que incitin al coneixement d’acord amb el clàssic sapere aude, atreveix-te a pensar; docents que ens ensenyin a comprendre el món i les persones, que ens ensenyin a ser més lliures.

Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca
12/11/2013

 

Manquen professors i, sobretot, mestres

Qui es pot ofendre perquè, essent professor, li diguin “mestre”? Només aquella persona amb una concepció estúpidament jeràrquica de l’ensenyança en què la categoria de mestre s’apliqui a primària mentre que professor valgui per a secundària i universitat. Que enfora seríem, així, d’aquell esperit democràtic que reivindicava un cos únic d’ensenyants des de l’etapa decisiva de “preescolar” fins a l’ensenyament superior i la formació contínua! He estat professor 37 anys de la meua vida i molt em satisfaria que hagués assolit qualque vegada, i per a qualque alumne, la categoria de mestre.

Acudim primer a l’etimologia. “Mestre” és mot que ve del llatí magister, que, a la vegada, deriva de l’adverbi magis, que significa ‘més’. De qualque manera, el mestre és el que més en sap de qualque matèria. D’altra banda, “professor” troba el seu origen llunyà en una arrel indoeuropea bhâ-, que, amb diferents desinències, donarà mots tan diversos com parlar, fama, bàndol, bandejat, veu o so (fonos) i confessar (llatí fateor ‘manifestar, proclamar, mostrar, descobrir...’; d’on pro+fiteor –participi professus). El professor és, doncs, aquell que parla, declara, es dedica a mostrar (una disciplina acadèmica, per exemple), proposa... Professor és aquell que explica el que sap, però que ensenya el que és; trasllada continguts cap als alumnes.

A partir d’aquí, les conseqüències. La relació amb els estudiants s’estableix de diferent manera. El mestre evoca una posició d’autoritat, reconeixement i distància; és el que marca el camí i de qui els deixebles es fan seguidors. El terme professor, en canvi, possiblement evoqui una relació més igualitària i propera; transmet coneixements, però no cal que sigui un model que s’hagi de seguir. El fet d’ensenyar es relaciona també amb la transmissió de valors, de referents, que el docent manifesta d’acord amb ell mateix, amb la pròpia personalitat.

També la política, en un sentit més noble, hauria de ser pedagogia, com volia Rafael Campalans. Si la nostra fos una societat que valorés el diàleg per damunt de la jerarquia, una expressió com la de la consellera d’Educació del govern balear, que enfloca el seu model de tractament integral de llengües, el TIL, espletant “açò és sa llei i sa llei s’ha de complir” i obviant com s’ha dictat la norma i si aquesta és adequada, seria immediatament refusada i contradita. Governar no és açò, per més que un govern tengui el suport d’una majoria absoluta parlamentària. (Per cert, ningú s’ha preguntat com pot ser que Angela Merkel amb quasi un 49% de vot a Alemanya hagi de cercar complicitats i pactes amb altres partits per governar el seu país mentre que a Espanya, o específicament a Balears, el PP, havent obtingut un percentatge de vot inferior, gaudeixi de majories absolutes? És que el sistema electoral espanyol, amb la llei D’Hondt i altres procediments, afavoreix descaradament el bipartidisme i funciona amb una mecànica molt perfectible des del punt de vista democràtic). La governança exigeix diàleg permanent amb uns ciutadans ben informats i crítics, cercant amples complicitats socials i assessorament de les persones expertes en cada problemàtica (més enllà de les que estan a sou de les conselleries), fidelitat a les promeses programàtiques o replantejament d’aquestes en funció de la realitat canviant però sempre amb transparència... Res d’açò és pràctica normal actualment en la majoria d’institucions polítiques ni, per suposat, es veu en el govern de Bauzá.

Tornant al món de l’ensenyança. Un catedràtic universitari, format a Cambridge, recordava allò que amb flegma britànica li havien explicat: aquí les matèries que estudiam no són més que excuses per ensenyar als nostres alumnes a pensar. L’ensenyança, que va més enllà de la mera instrucció, no tracta d’oferir respostes a preguntes fixes –cosa que tindria més a veure amb una concepció doctrinària, com la del catecisme-, sinó d’ensenyar a formular-se interrogants que maldin de trobar respostes innovadores.

Dit açò, podríem assegurar que als nostres centres falten professors (que proporcionin instruccions o que tenguin més que el B2 d’anglès) i els governs tenen el deure de proveir-los; però, sobretot, ens falten mestres, o sigui, docents que incitin al coneixement d’acord amb el clàssic sapere aude, atreveix-te a pensar; docents que ens ensenyin a comprendre el món i les persones, que ens ensenyin a ser més lliures.

Joan F. López Casasnovas