Fa poc mes d’un mes, el Govern Espanyol va aprovar unes 40 mesures contra la corrupció. Mesures com revisar el delicte de malversació, mesures de transparència, que els alts càrrecs polítics declarin els seus béns, regularitzar les retribucions d’alts càrrecs públics, endurir penes associades a delictes de corrupció o inhabilitació per exercir càrrecs públics, entre d’altres.

Mesures que representen un pas endavant, però que són insuficients. Cal recalcar que no hi ha hagut voluntat per part del partit de govern ni del partit de l’oposició per modificar la Llei de finançament dels partits: no hi ha voluntat política per abordar el finançament il·legal dels partits. Tampoc no hi ha hagut voluntat per abordar i modificar la llei de partits, modificar la llei electoral i elaborar mesures en l’elecció de candidats de manera que s’eviti la corrupció. Tampoc no hi ha hagut voluntat en abordar i regular la corrupció en els negocis empresarials, en prohibir les contraprestacions o comissions que paguen les empreses per poder adjudicar-se un contracte.

En definitiva, s’han fet passos més de rentat de cara que de mesures reals per combatre la corrupció. De moment podem constatar que als tribunals que estan jutjant delictes de corrupció, a penes ofereixen sentències condemnatòries, i quan es donen resulten gairebé una burla. Tot plegat, ens posa de manifest la poca voluntat dels polítics per fer les reformes necessàries per regenerar la cultura i els valors polítics, com a mínim en l’àmbit que els pertoca.

No tot acaba en l’esfera política. Per combatre la corrupció, necessitem regenerar la cultura imperant en ciutadans, polítics, empresaris i en tots els estaments públics, privats o laborals. És necessari afavorir els valors de l’honradesa, l’honestedat i la transparència, és necessari combatre la cultura del suborn i la picaresca popular.

Hem de ser conscients que la cultura de la corrupció s’instal·la quan hi ha consens social, quan la població valora majoritàriament que aprofitar-se de la posició en benefici propi és normal, que els llestos són els qui s’aprofiten de les situacions pel seu propi benefici i que els qui no se’n aprofiten és perquè o bé és “tonto” o bé inútil. Als municipis i comunitats on hi ha hagut més corrupció, la gent ha votat majoritàriament polítics corruptes o imputats per corrupció, sempre esperant que alguna engruna els podria caure, esperant que la seva finca pogués ser requalificada per la construcció i que amb els guanys de la venda podrien viure una mica millor. La gent sabia que eren corruptes, però confiaven que els tocaria alguna mica.

Qui de nosaltres diàriament, en pagar qualsevol servei, no ha parlat de quina part de la factura anava amb IVA o sense IVA? Qui no intenta escapolir de pagar impostos en fer la declaració de renda? Qui no viu la declaració de renda com si li traguessin un queixal? Qui de nosaltres no intenta utilitzar una amistat per avançar en la cua d’una intervenció quirúrgica o qui no empadrona al nen a la casa de l’avi per poder entrar en una determinada escola pública?

La diferència entre les nostres actituds quotidianes i les pràctiques de polítics i empresaris radica en les quanties: mentre la gent ho fa per un centenar d’euros, els altres ho fan per milers o milions d’euros. Però l’actitud és la mateixa: el benefici propi en detriment del benefici comú.

Regenerar la cultura de la corrupció implica regenerar la cultura de tothom: si només mirem els polítics, no canviarem la cultura de la picaresca.

Tica Font
21/11/2013