La identitat cultural de les persones es construeix en base a diversos factors i fases de la vida. En la infantesa, per l’educació rebuda en la família, després en l’escola i l’entorn social. Quan es passa a la fase adulta i pots discernir amb més llibertat, malgrat l’entorn social continua sent important, sobretot és la formació la que conforma la identitat. Així, hi ha persones que han rebut una cultura en la família, una altra en l’escola, una pel lloc on viuen, i després han adquirit una darrera a través de la seva formació, aquesta última, a més, s’anirà transformant al llarg de la seva vida.

Aquesta consideració inicial està feta per aclarir que la identitat és quelcom molt personal i es construeix en funció dels factors abans esmentats i que, evidentment, no són coincidents en tothom. En el cas de Catalunya, es poden donar tots aquests casos i alguns ens sentim amb una identitat compartida. És a dir, que ens sentim igual de còmodes amb la cultura catalana que amb la castellana i potser amb altres, donat que utilitzem les dues llengües com a vehiculars i que això ho vivim amb naturalitat. Amartya Sen encunyava el concepte de “identitat compartida” en el seu llibre Identitat i violència, advertint que la identitat no hauria de ser motiu d’enfrontaments, perquè qualsevol persona té singularitats molt especifiques que la fa diferent de qualsevol altra dintre de la mateixa comunitat on viu. Així, un ciutadà català, pot haver nascut a Castella, de pares bascos, ser homosexual, vegetarià, historiador, fan del ciclisme, agradar-li el flamenc, amant de la natura, boletaire, defensor dels drets dels nens i més coses. I pot sentir que la seva identitat cultural està compartida, per una llengua basca materna, per l’escolarització feta en llengua castellana, i haver adquirit la catalana a l'escollir treballar i viure a Catalunya.

A més, les persones es poden autoclassificar per moltes més qüestions que no solament per un sentiment nacional, com per exemple per la classe social, per l’ocupació, per la llengua, per l’estatus social, per la tendència política o per la religiosa. Aleshores, pot no sentir gaires emocions per una bandera o himne nacional i en canvi sentir-se exaltat per la bandera de la pau o per l’himne del Barça.

Tot això ve a tomb perquè molts catalans, entre els que em compto, en el debat sobre la construcció d’un estat separat d’Espanya ho poden viure amb preocupació. Perquè se senten igual de catalans com agermanats amb la resta de gent que viu a la península i no desitgen separar-se, sinó continuar convivint sense fronteres amb ells. I malgrat reconeguem el mal tracte rebut per Catalunya de les institucions polítiques espanyoles, sobretot, després de la sentència del Tribunal Constitucional que va esmenar l’Estatut aprovat pels catalans; també pel mal tracte fiscal; per la persecució de la llengua catalana i altres greuges, demanin una solució política que no trenqui els llaços entre Catalunya i Espanya. I en aquest sentit, es declarin favorables d’un estat català federat o confederat amb la resta de la península.

Totes les persones no som iguals, tenim diferències que ens fan plurals. Som iguals davant la llei en quant a drets (malauradament menys els immigrats), però en la resta no ho som. A Catalunya, tenim tantes diferències que fa que la nostra cultura sigui diversa. Per exemple, a les terres de l’Ebre els agraden els bous, canten i ballen jotes, i en canvi a Barcelona sembla que la majoria abomina els bous. A Catalunya tenim compositors de sarsueles, excel·lents novel·listes en català i castellà, cantants de flamenc, músics i cuiners que fa música i menjar d’indrets llunyans. És a dir, som diversos, plurals, interculturals i alguns, ens sentim catalans i alhora, també espanyols.

Pere Ortega, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau
23/12/2013