De tant en tant és aconsellable replantejar-se allò considerat essencial en una societat. En els temps que corren, s'està fent en molts aspectes. Mentre molts d'ells haurien de ser intocables, com la sanitat o l'educació, n’hi ha un que sempre s'escapa del debat: l'estament militar, l'exèrcit, l'existència del qual es justifica en funció de les amenaces a la seguretat. Aquestes es mesuren en funció de diverses consideracions polítiques, socials, econòmiques i geogràfiques. En el cas d'un país del nostre entorn, les principals amenaces a la seguretat d'un país identificades en l'actualitat són el terrorisme, el crim organitzat, els ciberatacs i les catàstrofes naturals, entre d'altres. Però cap d'aquestes amenaces requereixen una resposta militar, sinó de seguretat ciutadana i protecció civil.

Per altra banda, l'amenaça tradicionalment més rellevant a la seguretat d'un país és la guerra. Però malgrat que és una possibilitat que no s'ha de obviar, en el marc actual de convivència, desenvolupament i interdependència la probabilitat d'un atac militar és inexistent. Pel que fa a la suposada necessitat de participar en conflictes armats internacionals, que pogués justificar un exèrcit català, només existiria si un país elegeix l'opció política de ser una potència per la via militar i si formara part d'estructures militars superiors que exigiren aquestes funcions, com és el cas de l'OTAN.

A més, l'existència d'un exèrcit promou per se el militarisme i l'armamentisme. Per una banda, perquè les forces armades demanden la producció i fabricació d'armament, així com la investigació i desenvolupament de noves armes per abastir els seus efectius, la qual cosa genera un comerç d'armes continu. Per altra banda, la producció d'armes per un sol exèrcit és molt costosa. Per abaratir el preu final de l'arma, les empreses produeixen excedents que destinen a l'exportació, convertint la venda d'armament en un element que militaritza la política exterior d'un país, la qual cosa, junt a la creació d'un mercat d'armes mundial, dóna com a resultat activitats de promoció de l'armamentisme i facilita les respostes militars i violentes en cas de conflicte. La major perversió es dóna quan la supervivència del sector econòmic militar depèn de la renovació de l'armament a les forces armades d'arreu, la qual cosa només ocorre quan hi ha conflictes armats o es renoven els armaments. L'existència de forces armades fa que l'opció de la utilització del militarisme com a estratègia política sigui més plausible.

El militarisme genera, doncs, violència cap als ciutadans del propi país on existeixen estructures militars a través del seu ús legitimat de la força i cap a les persones que pateixen la violència que generen les armes produïdes i exportades per la indústria militar nacional o on es realitzin intervencions militars a l'exterior de les forces armades del propi país. El militarisme genera també violència cap a dintre, ja que les persones que assumeixen el rol militar reben la violència inherent a l'estructura militar, jerarquitzada, basada en l'obediència i la disciplina extremes que, en cas de ser qüestionada, respon amb durs mecanismes de repressió interna. A més, els militars pateixen una altra violència, malgrat ser consentida, que no es pot obviar. Es tracta del procés de deshumanització fruit de l'ensinistrament militar, que fa que uns éssers humans estiguin disposats a matar altres ser humans o destruir el planeta a través de l'ús de les armes, tot obeint sense qüestionament l'ordre del seu superior.

Finalment, la dissuasió, principal element justificador de l'armamentisme i l'existència dels exèrcits, en el marc geopolític en què se situa un país del nostre entorn, no s'aconsegueix amb l'acumulació d'armes i de soldats disposats a utilitzar-les en qualsevol moment. La dissuasió més efectiva és la que evita ser percebut com una amenaça, com un enemic pels altres. Formar part de l'OTAN, participar en guerres i altres operacions militars a l'exterior, acumular armament i exportar-ne cap a països que poden ser una veritable amenaça per a d’altres és el que pot fer un país susceptible de ser objectiu d'atacs per part de grups armats o forces armades de l'exterior.

Considerant que les amenaces a la seguretat en el nostre entorn no requereixen una resposta militar, podem afirmar que no és necessari un exèrcit. Com que no hi ha de què defensar-se, no cal una institució dedicada específicament a això. Els aspectes dels quals s'encarrega un exèrcit en l'actualitat poden ser gestionats per cossos civils de protecció i seguretat que responguin en tot moment a les demandes democràtiques d'un estat de dret. La gestió de fronteres, la resposta a desastres naturals i la inseguretat ciutadana provinent d'amenaces que vagin més enllà de l'àmbit intern poden tenir una resposta política, policial i d'intel·ligència sota un control democràtic real i de prevenció que en cap cas requereix una estructura militar.

Un país sense exèrcit podria alliberar un elevat percentatge dels seus recursos i dedicar-los a establir relacions diplomàtiques que el situïn com a promotor de la pau, la convivència, l'intercanvi, la solidaritat i la resolució de conflictes, des d'una posició de neutralitat que fos respectada i admirada per tots els pobles del món. Tot i així, tenint en compte que la despesa militar suposa una ingent quantitat del pressupost d'un país, hi hauria recursos suficients per dedicar a la prevenció de conflictes i catàstrofes que puguin afectar la seguretat interna del país i per tenir capacitat de reacció en situacions en què això no s'hagi pogut preveure.

En conclusió, un país que vulgui construir­se en un paradigma de seguretat i defensa allunyat del militarisme, l'armamentisme i la guerra, és a dir, diferent al tradicional que ha donat resultats tan dolents fins ara podria començar per:

Dir no a la guerra i no a l'OTAN

Rebutjar la guerra com a via per resoldre qualsevol conflicte. Treballar per afavorir la resolució de conflictes arreu el món per vies pacífiques i noviolentes. No formar part de cap organització militar o de promoció de la violència i, per contra, ser un actor protagonista en les institucions de pau, convivència i diàleg entre països, així com ser un país actiu i implicat en la promoció de la cultura de pau, el desenvolupament, els drets humans i la solidaritat al món.

Treballar pel desarmament i no proliferació d'armes

Desarmar la nostra societat i la del món, a través d'una política de reducció continuada de les armes en mans de ciutadans i de cossos de seguretat. Alhora, treballar per la no proliferació d'armes al món, ajudant les iniciatives governamentals i de la societat civil de prohibició i eliminació d'armament.

Començar un procés de desmilitarització

Afrontar tots els aspectes de la militarització de la societat amb l'objectiu d'aconseguir eliminar­la de la nostra societat i de contribuir que sigui així a la resta del món. No existència d'un exèrcit, que comportaria l'eliminació de tots els estaments i institucions militars existents, reconvertint les que correspongui a l'àmbit civil. Això requeriria d'un procés de reconversió dels cossos militars i les indústries militars a activitats civils, i prohibir la venda d'armament. Desmilitarització també dels cossos de seguretat policials i d'intel∙ligència, sotmetent-los a un continu control democràtic i ciutadà.

Treballar per reduir les violències

Establir polítiques que redueixin les violències directes (contra les persones, la natura i els béns materials), les violències estructurals (explotació econòmica, repressió política i alineació cultural), i les violències culturals (discursos racistes, xenòfobs, homòfobs, misògins, bel·licistes... que legitimen les altres violències).

Jordi Calvo, membre del Centre d'Estudis per la Pau, J.M. Delàs, de Justícia i Pau
27/01/2014