Era febrer de 2002 quan el ministre de Justícia anunciava després de la reunió del Consell de Ministres que el delicte d'insubmissió i el delicte de deserció quedaven anul∙lats del Codi Penal i del Codi Penal Militar i que, per tant, els insubmisos amb sentències fermes o en procés obert i els desertors podien quedar en llibertat immediatament si sol∙licitaven l'indult. Però objectors, insubmisos i desertors assenyalaven que malgrat la decisió del Govern de modificar el Codi Penal, els motius pels quals van començar la campanya d'insubmissió i per la qual van anar a presó no s'havien complert: la seva pretensió era una societat desmilitaritzada, sense exèrcits ni guerres.

La desobediència civil és un acte il∙legal, públic, conscient i noviolent, fet amb la intenció explícita de no acatar lleis, polítiques o decisions d'un govern. A Espanya fa uns 25 anys el moviment antimilitarista va ser el gran impulsor de la desobediència civil. La insubmissió va ser un moviment antimilitarista, de desobediència, pel qual milers de joves es van negar a realitzar el servei militar obligatori. La història comença durant el franquisme, amb el moviment d'objecció de consciència i amb el primer objector, Pepe Beunza en el 1971. Ell s’hi va negar al∙legant raons de consciència, que no raons religioses, a empunyar una arma i a realitzar el servei militar. La seva negativa a incorporar­se a files comportava un procés judicial i passar uns anys en un penal militar. Amb ell van tenir lloc les primeres campanyes internacionals de suport a l'objecció de consciència i als objectors. Pepe va arribar a passar 3 anys a la presó.

Pepe va ser seguit per altres joves que també es van declarar objectors i que també van acabar a la presó. El nombre de joves que es declaraven objectors va créixer tant que el govern va confeccionar la primera llei d'objecció de consciència, que regulava la realització d'una prestació social substitutòria a la mili. Però moltes associacions de joves van rebutjar la prestació i van decidir no acatar­la, van decidir declarar­se insubmisos a llei d'objecció, amb la qual cosa incorrien en delicte, eren processats i sentenciats a cobrir condemna a la presó. L'any 1999 el nombre d'objectors es va acostar als 170.000 joves i el nombre d'insubmisos a 20.000, arribant a superar el nombre de joves que feien la mili. Era evident que els joves estaven a punt de deixar l'exèrcit sense soldats. El col∙lapse també va arribar a col∙lapsar la capacitat de fer la prestació substitutòria, el nombre d'objectors superava al nombre de places disponibles.

Però des dels inicis els objectors i insubmisos es van preparar, es van entrenar per aguantar el procés i el temps de presó, comptaven amb xarxes de suport social, cada insubmís comptava amb quatre joves que s’inculpaven d'haver­lo induït a la insubmissió, els grups de suport, en què també participaven dones antimilitaristes, mares i núvies, organitzaven accions de protesta davant casernes militars, jutjats i presons, els objectors i insubmisos van basar la seva campanya en la no­violència, en l'antimilitarisme i amb la mala imatge de l'exèrcit franquista tenia entre la població espanyola. Van comptar amb la complicitat i suport d'altres moviments socials com el moviment anti OTAN i el moviment per la pau. Van aconseguir el suport de la majoria de la població espanyola.

La veritat és que la societat civil encapçalada pels joves va crear un gran consens social al voltant d'abolir el servei militar obligatori. El govern no va tenir més sortida que acceptar la petició social, embolicar­la en un discurs de modernitat i professionalitzar l'exèrcit. Al desembre de 2001 va ser abolit el servei militar obligatori i es va professionalitzar l'exèrcit.

El seu fracàs va ser un èxit, van aconseguir ampliar l'àmbit de les llibertats individuals, van aconseguir que la constitució reconegués el dret a l’objecció, van aconseguir trencar el tabú de la crítica a les Forces Armades, van aconseguir que tota la societat parlés del sentit dels exèrcits i de les guerres. Van aconseguir donar exemple d'una lluita social i cívica reeixida.

Tica Font, membre de Justícia i Pau
17/02/2014