Catalunya-EspanyaQuatre membres de Justícia i Pau de Catalunya, més el president de la Comisión General de Justicia y Paz, Eduard Ibàñez, vam ser a Madrid el passat 14 de juny per participar en un Pleno de la Comisión General, on hi figurava debatre sobre el conflicte Catalunya-Espanya.

Era la segona vegada que parlàvem sincerament del que pensàvem cadascú de nosaltres sobre la qüestió, i com la percebíem des dels respectius ambients socials. Val a dir que ens sentim amics i units en el projecte comú de Justicia y Paz d'Espanya.  

Vam convidar a Mn. Joan Costa i Bou, prevere de l'arxidiòcesi de Barcelona, expert en Doctrina Social de l'Església i especialitzat en el tema "Fet nacional i magisteri social de l'ésglésia", deixeble de Mn.Antoni M. Oriol, traspassat recentment, i coautor de diversos estudis completíssims i rigorosos. De la seva reflexió, en trec aquestes conclusions que només tenen el meu propi convenciment i consentiment personal. Com ho són les opinions que aquí s'expressen habitualment.

Els drets dels pobles a satisfer les seves pròpies necessitats i aconseguir la seva plenitud social, cultural, econòmica, estan en el camí que segueix als drets individuals i els drets de les famílies. Un estat ha de respondre i servir a l'exercici d'aquests drets i n'ha de facilitar el seu ple acompliment, pel que pertoca a les seves obligacions, com a representant del seu conjunt. Poso al final de l'article el text del discurs de Joan Pau II a la seu de la UNESCO (2.VI.1980).

El Magisteri ha anat donant criteris per tal que, en els processos històrics concrets, es puguin defensar aquests drets. Evidentment, un dels criteris fonamentals que cal tenir en compte sempre és el Bé Comú. I en aquest sentit, el Bé Comú per a tot un estat no pot anar en detriment del Bé Comú de cada poble en el seu interior ni aquest es pot desentendre de la solidaritat amb els altres pobles.

Diu Joan Costa en el seu llibre Nació i nacionalisme sobre el bé comú, a la pàgina 212, "Qui cerca el bé comú, cerca alhora el seu propi bé, ja que el bé propi no pot donar-se sense el bé comú, sigui de la família, de la ciutat, de la nació, de l'Estat, de la humanitat. En el bé comú es dóna sempre un feedback, una reversió, vers el propi bé. La part i el tot no s'oposen." I afegeix: "Si hom entengués això, desapareixeria l'antinòmia que s'ha volgut establir entre el comú i el propi, amb totes les consequències sòcio-polítiques que comporta aquesta afirmació." I encara: "El bé comú de la comunitat política exigeix també una unió d'afecte entre els qui tenen un fi comú. Solament així la relació entre els seus membres (de la part amb la part) deixarà d'esdevenir antagònica. A mesura que es té quelcom en comú, el veritable bé dels altres no ens resulta aliè sinó propi. Es fa possible, aleshores, la mútua difusió del bé entre les parts”.

Justament perquè trobar aquest equilibri en el Bé Comú de tots no és fàcil i les formes polítiques i administratives que hi han d'ajudar sempre són perfectibles, no es poden fer afirmacions, des dels valors evangèlics i magisterials, que donin una forma política concreta solucionatòria. Es pot afinar força en els criteris. Seria temerari donar solucions polítiques de caire magisterial. Per això, el Bisbe de Roma, Francesc, sense tenir tota la informació com és normal, ha dit que es tracta de temes històrics delicats i que demanen atenció, estudi, sensibilitat... i diàleg. I això demana també trobar les maneres. I les votacions i els referèndums són instruments dels que ja disposem democràticament, per tal que els drets, que mai caduquen, es puguin exercir. I es puguin ponderar els seus resultats en unes urnes.

Després, torna a reprendre's l'actitud de diàleg i de consens i de pacte que mai s'ha de deixar de practicar. Quan jo deia això mateix a Madrid, un dels companys em responia que ho veia "muy bonito" però que això no acabaria tan bé. La nostra aposta col·lectiva o bé serà en termes de diàleg i de fermesa no violenta, o no serà. Algú va insinuar la possibilitat de torpedinar el procés amb violència concreta. Ho hem de fer impossible.

Intentar crear espais de diàleg a dins de l'església que camina a les Espanyes, és una de les conclusions que vam treure del debat. Els companys i germans de les altres comissions de Justícia i Pau d' Espanya ens van expressar moltes de les preocupacions que senten i escolten, i que els porten a pensar que estem equivocats de bona fe, fruit de la manipulació d'uns pocs. Nosaltres els déiem que no es tracta d'un procés ideològic, o de sentiments col.lectius improvisats, sinó que es tracta, creiem, d'un procés transversal profund, amb una gran consciència col.lectiva, que va més enllà dels que lideren ara el nostre propi govern. I que no va en contra de la solidaritat i de la germanor, sigui quin sigui l'encaix polític que poguem trobar, sinó a favor del conjunt de la família i dels pobles de la Pell de Brau, d'Europa i del Món. I que això, d'alguna manera, ja ho estem experimentant en la diversitat real i concreta que hi ha a Catalunya, tal i com els bisbes catalans ja demanàven en la seva carta pastoral del 27 del XII 85 i ratificada recentment.

Fragment del discurs de Joan Pau II a la UNESCO (2.VI.1980): "M'adreço a vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu aquí en nom de la primacia de les realitats culturals de l'home, de les comunitats humanes, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostra, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l'esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania esdevingui una presa de qualsevol interès polític i econòmic. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes o de les hegemonies per a les quals l'home no compta si no com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquestes també la seva pròpia nació o les altres compten només com a objecte de dominació i d'atracció d'interessos diversos, i no com a subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que els pertany en sentit propi. No hi ha, en el mapa d'Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica, nascuda de la seva cultura i que, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? No és un punt important per a l'esdevenidor de la cultura humana, important especialment en la nostra època, quan és tan urgent d'eliminar les restes del colonialisme?".

Josep Maria Fisa, delegat episcopal de Justícia i Pau de Barcelona.