Certament, no es pot fer alhora açò de desfilar i fer voltar campanes.

Els bancs espanyols no haurien superat el “test d’estrès” sense la injecció de doblers públics. Aquí els bancs es rescaten; les persones no. L’estratègia neoliberal culpabilitza les persones en atur dient que la seua situació és deguda al fet que no són prou “emprenedors”. En la cursa de cavalls, un campa polent i l’altre arrossega un carro i a més fa temps que està mal nodrit. Igualtat d’oportunitats?  Falòrnies. Fan trampa.

Però les xifres de l’Enquesta de Població Activa del passat octubre ha fet repicar campanes de governs i alguns empresaris. Diuen que és el major descens produït en un tercer trimestre dins de la sèrie històrica, que el nombre d'aturats se situa en 5.427.700, el nivell més baix des del quart trimestre del 2011 o que entre els mesos de juliol i setembre es van crear 151.000 llocs de treball.  Al·leluia, i bé que ho voldríem! Tanmateix, per poc que ens hi fixem veurem que no és ben bé així. El bronze de les campanes que repiquen està esquerdat. Que arreu de l'estat la xifra de llars amb tots els seus membres en situació d'atur se situï en 1.790.000 hauria de bastar per optar per la prudència.

Analitzant dades per a mi molt properes, a les Illes Balears també augmenten les persones que duen més de dos anys desocupades i les que han d’acceptar feina a temps parcial. Un govern responsable no pot acceptar mai que, presumint d'una temporada excel·lent en arribada de turistes i ocupació hotelera (però no en rendibilitat, ja que cau la despesa turística),  tengui més de 100.000 persones que volen fer feina i no poden. La contractació temporal (molt superior a la indefinida), l' increment de l'ocupació a temps parcial i, sobretot, el final de la temporada turística, que suposarà l'acabament de multitud de contractes no permeten qualificar aquesta EPA de positiva, o almenys a no fer-ho amb l'alegria i satisfacció que han demostrat els nostres governants.
 
I tot això sense comptar amb la creixent precarització laboral ni amb la manca d'un horitzó de canvi real en el mercat laboral. Un cop esgotat el pic anual d'activitat inherent a una economia fortament estacional, els problemes continuaran sent els mateixos.

D’altra banda, el percentatge estimat de persones aturades que cobren alguna prestació a les Illes Balears és del 19,5%. És la taxa de protecció més baixa del conjunt de comunitats autònomes espanyoles, i se situa bastant per davall de la del conjunt espanyol que registra un 30,4%. I, per a més inri (com diu el refrany, “ase magre, mosques”!) les dades de l'EPA mostren que la protecció a la població aturada ha minvat en un 6,7%, i en relació l'any 2011 ha caigut un 19%.  A més a més, dels diferents col·lectius la menor taxa de protecció la tenen, amb un 10,9%, els joves menors de 30 anys.

Davant aquesta realitat, que silencia el poder en les seues rodes de premsa (deu ser que la processó va per dedins), caldria prendre consciència del rumb equivocat (mà d'obra barata, intercanviable, de baixa qualificació i temporal) que dura massa i, òbviament, impulsar un canvi per desenvolupar al mateix temps el teixit empresarial i avançar cap a un model econòmic menys dependent dels serveis, menys estacional i amb més valor afegit. Paradoxalment, ho reclama un organisme del mateix govern balear, l’Observatori de Treball de la Conselleria d’Economia i Competitivitat, que el 2010 ja demanava un triple esforç a les generacions més joves: augmentar el seu nivell d’estudis, crear les empreses en què s’han d’autoocupar, i que ho facin en sectors i activitats de més productivitat. Açò és demanar molt als joves si no se’ls dóna un fort impuls i se’ls ofereix una xarxa de suport integral, duradora i consistent. L’administració pública ha de treballar molt en aquest deure, des de tots els seus vessants, ja que sense aquesta acció de govern no s’arribarà al bon desenvolupament de l’economia local i l’enfortiment de la cohesió social. Aquesta constitueix un indicador social que no sol cotitzar als mercats, però que és bàsic perquè una comunitat convisqui i prosperi.

Tornant al començament, contraposant bancs i persones. Darrere les xifres hi ha persones. No som Alícia al país de les meravelles ni tothom té la culpa de viure al país de la corrupció “marca Espanya”. Com deia el poeta “més val saber-ho i dir-ho”, perquè els mitjans escassegen i les necessitats són grans o, dit popularment, la processó és llarga i el ciri és curt.

Joan F. López Casasnovas
27/10/2014