Francesc Macià, membre de JP de Sabadell (12/11/2012)

Haurem de viure senzillament, senzillament perquè tothom pugui viure.

Francesc Macià, membre de JP de Sabadell / 12/11/2012

L’austeritat és una virtut cristiana que sempre és mal vista. En temps de bonança, quan en la nostra societat tot exaltava la disbauxa i el malbaratament, semblava sols una excentricitat reservada a l’àmbit monacal. Les crides a la sobrietat en el nostre estil de viure eren rebudes com la veu de l’esgarriacries, dels malcontents que sempre rondinen per tot. Ara, però, en temps de crisi, les demandes d’austeritat per part de polítics i mandataris són vistes com la coartada per a les retallades socials, ja que els qui donen lliçons i recomanacions d’austeritat són sovint els representants dels models polítics amb més responsabilitats en la disbauxa anterior.

I tanmateix, just ara quan l’austeritat per a molta gent ja no és una opció sinó una realitat cruel i no desitjada, té sentit defensar que cal que la nostra societat i la nostra vida siguin austeres?

Els governs encara estan afrontant la crisi com si estigués fent un xàfec i tot fos qüestió de resistir i esperar que passi. Ens diuen que aquesta és una altra més de les crisis cícliques del capitalisme, certament més forta, però que superarem com altres vegades. I després, sant tornem-hi: a continuar la festa consumista! Ja es veuen "brots verds", proclamen; "el pitjor ja ha passat", afirmaven fa un any... Cada cop més, però, van situant la possible resolució a mitjà termini. Alguns, si més no, tenen l’honestedat de reconèixer, com recentment el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz, que “no hi ha llum al final del túnel”. I certament no n’hi ha, si la llum que esperem veure és la mateixa que teníem abans de l’ensulsiada.

Cada cop és més evident que a la base d’aquesta crisi, d’origen multifactorial amb un desencadenant financer, hi ha l'esclat ocult de la crisi ecològica i, molt especialment, de la crisi energètica. Hem arribat ja al famós "peak oil", el "pic del petroli", el moment que la demanda de petroli ha superat l'oferta a nivell mundial. Per a una societat que s'ha construït totalment sobre la base de l'energia barata, per a un món drogat pel petroli i el miratge del creixement il·limitat que ens ha proporcionat, això és catastròfic.

El petroli barat s’ha acabat. Es preveu que, d'aquí al 2020, la producció de petroli dels camps existents disminuirà un 40% i serà gairebé impossible compensar aquesta davallada, sobretot perquè es calcula que cap al 2018 la Xina i l'Índia absorbiran totes les exportacions de petroli si continuen el seu patró de consum actual.

Aquesta crisi no s'acabarà. Tot just hem començat. Hi haurà oscil·lacions que ens podran enganyar, però el petroli cada cop serà més car i tindrà més importància militar i estratègica. Això tindrà repercussions extraordinàries, que ens obligaran a replantejar de grat per força el nostre estil de vida, la depredació implacable de la natura en què es basa la nostra societat .

La crisi només pot acabar fent un canvi. No es pot créixer indefinidament en un planeta que és finit. El nostre model productiu i financer ha de canviar. Hem arribat a la fi del creixement, tal com el capitalisme l’ha entès fins ara.

Com a societat, doncs, ens hem d’encaminar cap al decreixement, repudiant la idea del creixement econòmic com un fi per ell mateix. Entre altres raons perquè és profundament injust un estil de vida, el dels països industrialitzats, el nostre actual, de què no podrà gaudir mai tota la humanitat sencera, senzillament perquè el planeta no té prou capacitat per a suportar-lo.
 
La nostra forma de vida personal també haurà de ser més austera. Ens caldrà coratge, intel·ligència i imaginació. Sortir dels paradigmes econòmics que ens constrenyen la ment, ja que "qui té el cap en forma de martell veu tots els problemes en forma de clau". Haurem de descolonitzar el nostre imaginari i propiciar que la gent tingui ganes de canviar la manera de viure i d'utilitzar els recursos. Haurem de viure senzillament, senzillament perquè tothom pugui viure.

No ens hauria de ser tan difícil. Al capdavall, les activitats amb més sentit i més agradables de la vida són sovint els millors exemples de virtut mediambiental. Per dir-ho d’una forma ràpida: les coses realment valuoses i que omplen la vida, les activitats que aquells a qui han diagnosticat una malaltia incurable decideixen fer en el temps que els queda de vida, són infinitament sostenibles: la pregària, la conversa amb la família i els amics, el gaudi de la natura, la música, la literatura, les activitats artístiques i creatives, etc. Tot són exemples clars que pertanyen a la cultura de la permanència, és a dir, a un estil de vida que pot durar a través de generacions sens fi, a una austeritat virtuosa que ens ha de permetre créixer en humanitat.