"Som a les portes d’un cicle electoral molt llarg, en el qual renovarem totes les estructures del poder democràtic en el conjunt de l’Estat. I poso èmfasi en el fet que parlo dels poders elegits democràticament, perquè és obvi que no en triarem uns altres que tenen tanta o més incidència en les nostres vides quotidianes, com són la propietat i l’orientació del poder financer, de les grans multinacionals, dels fons de pensions o dels mitjans de comunicació. " Article d'opinió de l'Àlex Masllorens, membre de JP Barcelona.

I deixo al marge, conscientment, la prefectura de l’Estat, perquè tot i tenir un alt valor simbòlic, en realitat no mana ni gens ni mica i només serveix per recordar-nos el model de poder absolutista i feudal d’altres èpoques i que som menys lliures que no pas creiem i que la nostra capacitat de decidir arriba fins a un cert nivell, però mai no va més enllà. Està bé que en siguem conscients i, d’altra banda, l’alternativa al que tenim (des d’una perspectiva estrictament històrica) era pitjor que el que hi ha. Això no vol dir que haguem de renunciar a la utopia!

Aquest any tindrem ocasió de llegir una llarga munió de programes electorals i escoltar una inacabable llista de compromisos que ens prometran poc més que una Arcàdia feliç, si fem l’acte de fe de votar tal o qual candidatura en cadascun dels comicis. Es tracta d’una pràctica tan habitual que ja ens té més o menys vacunats, perquè amb el temps ens hem anat tornant, com a cos electoral, no sé si més savis o més cínics o més escèptics o tot alhora, però que aquesta pràctica es mantingui no diu molt a favor de la ciutadania d’un país. Potser hauria estat més honest fer-los pagar les mentides als qui ens havien enganyat abans d’ara o fer-los pagar cara, quan s’ha donat, la prioritat d’enriquir-se il·legítimament per davant de l’obligació de buscar el bé comú.

El que m’amoïna, però, sobre manera és la constatació que aquestes formes d’entendre la praxi política, que considero no només insanes i brutes, sinó també execrables, es comencin a notar també en les noves forces que havien nascut per oposar-se, precisament, a la vella casta. I no parlo tant dels salaris cobrats de manera irregular o amagats a Hisenda i a l’opinió pública, sinó sobretot als tics demagògics que ja estic percebent en tantes critiques, a vegades massa fàcils o fins i tot falses o injustes, llençades contra regidors o alcaldes, quan se sap positivament que no són correctes. I en posaré només un exemple: està bé que una candidata faci valdre la seva experiència en el terreny de l’activisme social contra els desnonaments per reivindicar una major contundència davant dels bancs que continuen desnonant persones molt vulnerables, però no és correcte negar els esforços d’un ajuntament en aquest terreny i els èxits relatius que ha aconseguit; i encara menys, enganyar conscientment l’electorat afirmant desvergonyidament que, en cas d’assolir el poder municipal s’aturarien de cop els desnonaments, perquè ni aquesta candidata ni cap altre no podria saltar-se les lleis vigents ni tampoc dictar-ne unes altres des d’un govern municipal.

Àlex Masllorens, membre de Justícia i Pau Barcelona
02/03/2015