Comissió diocesana Menorca

Adreça: C/ Pintor Calbó, 32 3r B – 07703 Maó

Adreça electrònica: saraponsvidal@gmail.com

Responsable: Sara Pons

La violència genera violència i si no s'atura, creix en espiral. Cada dia els noticiaris en van plens. Com en els incendis interessa trobar la petita flama que els ha provocats, també en l'incendi de la violència em deman quina espira l'ha encès i quines possibles raons l'expliquen.

La violència d'unes persones contra unes altres que són iguals en dignitat i en drets, pot tenir origens diversos: el descontrol, l'odi, la possessió, l'orgull ferit, l'ambició de poder, la cobdícia de riquesa, la desesperació de la pobresa i la marginació sense sortida. Però en un món d'éssers racionals, la violència pensada i planificada necessita ser legitimada per algú pretesament superior als éssers humans, diguem-ne un déu. I en aquest panorama jo hi veig déus laics ("dioses de paisano", que diria l'enyorat González Ruiz) i déus religiosos.  

Un déu laic és el resultat de l'absolutització d'uns interessos – generalment inconfessats – i d'unes ideologies generalment confessades que s'erigeixen  com a darrera instància inapel•lable sobre la dignitat i la llibertat de les persones. En llenguatge judeo-cristià, aquests déus són ídols. Els ídols no són res, projeccions, però tenen poder, fan mal, poden matar. En nom de déus laics s'han comès innombrables assassinats i genocidis, justificats pels seus pensadors, com els de Hitler, Stalin, Pol-pot, Sendero Luminoso, ETA, i les dictadures de tot signe.

I un déu religiós  és el déu confessat per una religió però reduït a la funció de legitimació d'un poder econòmic, militar, o polític. En nom d'aquestes caricatures de Déu s'han fet Creuades, perseguit heretges i dissidents, i ara mateix s'estan expulsant del territori de la vida creients d'una religió en nom d'una altra (Estat Islàmic, Boko-haram). El decàleg de Moisès prohibeix terminantment tancar Déu en una imatge, o en un concepte, perquè és aleshores que se'l fa manipulable en contra de les persones que Déu mateix s'ha proposat alliberar.

També hi ha déus no tan evidents, camuflats potser en els mateixos articulats legals d'un estat democràtic. Pens en la llibertat d'expressió erigida en dret absolut  i il•limitat, al marge o en contra de la necessària convivència civil; o en el benestar defensat a les fronteres contra tots els éssers humans emigrants que fugen del malestar. Noham Shomski ha escrit lúcides pàgines denunciant la manufactura del pensament que, des del control ocult dels mitjans de comunicació i de l'educació, es pot estar imposant impunement dins una societat formalment democràtica.

Alguns germans no creients opinen que tots els creients creim un un déu tribal o nacional o ideològic, i que un creient religiós ha de ser inevitablement fonamentalista. Trob que la seva apreciació no és justa. Contra la domesticació de Déu per part del poder polític i religiós a   l'antic Israel ja aixecaren els profetes la seva veu. En una cristiandat de creuades sorgí sant Francesc d'Assís; Bartolomé de las Casas denuncià l'avassallament dels indis per part dels conqueridors; i en la cacera de bruixes de la Inquisició, s'alcen una Teresa de Jesús o Joan de la Creu.

"De Déu cal parlar-ne poc i tenir-lo sempre present", deia l'admirable capellà italià inspirador de "Carta a una mestra", don Lorenzo Milani. Perquè Déu, per als creients, no és, no pot ser, objecte de possessió humana sinó més tost de desig, de recerca, d'escolta. Les religions i les seves teologies es poden equivocar i molt si pretenen tancar Déu en un concepte, un ritual, un ordre establert. Déu és més gran que tota paraula sobre Déu.

Hi ha el camí cristià cap Déu. No podem arribar al Déu del més enllà sense passar per l'home concret del més ençà. El franciscà gallec, actual arquebisbe catòlic de Tànger, Santiago Agrelo, confessa en una entrevista publicada per Mundo Negro (gener 2015) que el drama dels immigrants subsaharians que li arriben al Marroc, li ha revelat allò que havia llegit en els llibres de teologia: "que Dios es para siempre hombre. Eso ya lo sabía antes, pero de otra manera".

La meva conclusió és que tots hauríem de ser a-teus de falses divinitzacions tant laiques com religioses, com els primers cristians que, en el món greco-romà poblat de tantes divinitats com passions humanes, eren tatxats d'a-teus. I en aquest a-teisme compartit ens hi podem retrobar tots, creients i no creients. Contra la violència d'unes persones contra unes altres, hem d'alçar sense por l'estendard del sentit crític i autocrític acompanyat del respecte, la tolerància, el perdó, l'obertura recíproca, la cooperació, el diàleg. Si no és així, el fester de la violència ens pot engolir.

Joan Febrer (FERRERIES), Publicat al Diari de Menorca.
20/01/2015