Badalona

Adreça: Parròquia Sant Josep (C. Enric Borràs, s/n)
Adreça electrònica: correujaumev@telefonica.net
Responsable: Jaume Ventura

La comissió de Badalona participa en les activitats i xarxes locals difonent a la ciutat de Badalona els missatges i campanyes de Justícia i Pau. La comissió es dedica especialment a la tasca d’acollida de persones migrants i refugiades i al diàleg interreligiós.

Ara que s'acosta la celebració del judici contra els ciutadans detinguts perquè tenien detergent a casa seva, convé fer-se la pregunta i plantar cara a la cessió de les llibertats conquerides amb esforç de moltes generacions.

Membre de Justícia i Pau

JOAN SURROCA I SENS.

A finals d'aquest mes d'octubre tindrà lloc el judici a uns veïns de Banyoles i d'altres llocs de Catalunya que passen un malson des que una nit de gener del 2003 van ser detinguts (operació Estany). En aquell moment, el president Aznar passava per un mal moment per dues qüestions: d'una banda, el descrèdit que havia arribat després del cas Prestige i, de l'altra, li calia justificar d'alguna manera l'entrada a la guerra d'Iraq. El detergent Dixan trobat al domicili dels detinguts es va convertir en la possibilitat de fer-lo passar per «napalm casolà»!

L'11 de setembre del 2001, amb la caiguda de les Torres Bessones, s'inicia una gradual cessió per part de la ciutadania de les llibertats conquerides amb esforç per moltes generacions que ens han precedit. Preferim mirar cap a un altre lloc davant els veritables atropellaments, abusos de poder, arbitrarietats i evidents profanacions del drets humans a canvi de quatre bagatel·les per satisfer el consumisme. Un desconfia ja de les possibilitats de l'espècie humana. Estem a un pas de la nostra ruïna moral, per més que vinguem d'una civilització teixida amb la creativitat i el rigor.

Què hi ha darrere de tot plegat? No és realment una necessitat de provocar per justificar el fet d'entrar en acció? No oblidem que els EUA, l'any 1898, van entrar en guerra amb Espanya per l'enfonsament del vaixell Maine, però només uns anys després es va descobrir que els explosius els havia col·locat l'exèrcit nord-americà. Recordem també que l'any 1941, a Pearl Harbor, varen morir més de 2.300 soldats nord-americans a causa d'un bombardeig.

L'any 1966 es va saber que Roosevelt estava informat sobre el bombardeig però no va fer res per evitar tantes morts i així justificar l'entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial. L'any 1967, l'enfonsament de dues fragates nord-americanes al Vietnam va permetre l'inici d'una guerra després de culpar el Vietcong. Ha estat més tard quan s'ha sabut que l'enfonsament va ser «voluntari». Un centenar de persones que es troben dalt de tot de les finances, la política, la indústria i els mitjans de comunicació es reuneixen cada any discretament. Formen el selecte Club de Bilderberg i són elles les que dissenyen el rumb del món. Caigut el mur de Berlín i sense l'enemic soviètic hagueren d'inventar un nou Eix del Mal a qui dirigir l'odi col·lectiu i així poder «amagar» la seva set de petroli, de guanys econòmics basats en la indústria armamentista i els beneficis que hi ha darrere qualsevol operació de construcció d'un país prèviament destruït. El món musulmà ha estat l'objectiu a provocar, a fustigar i a escanyar. No paren fins que aconsegueixen enverinar prou l'ambient per aconseguir respostes violentes i així iniciar una dinàmica que no acaba en els guanys econòmics. Volen infondre la por suficient a la població per imposar retallades de llibertat. Interessen súbdits i no ciutadans, aposten per escoles i universitats que ensinistren, però no eduquen ni formen ciutadans. Hem permès els escenaris d'Afganistan, d'Iraq i del Líban, entre d'altres. Fa uns anys, era impensable un Guantánamo. Només de comprovar les reverències dels polítics occidentals a un personatge com Putin, un pensa el pitjor.

Què hi ha darrere de l'operació Estany? El jutge Polanco, que va ser suspès de funcions pel CGP, segons totes les fonts com a càstig per haver arxivat l'operació Estany, ho va dir ben clar en unes declaracions: «Yo tengo la seguridad, la tenía y la sigo teniendo, de que estos cuatro señores de un grupo de dieciséis que estuvieron una larga temporada en prisión no han hecho absolutamente nada. Los puse en libertad porque no tenía ni un solo indicio de culpabilidad de estos señores. Los romanos mandaban a los cristianos a las fieras por el mero hecho de serlo, y los nazis a los católicos, judíos y gitanos. Tengo que pedir respeto a los musulmanes porque hay mucha gente magnífica y honrada».

No ens podem permetre arribar mai més tard.

EL PUNT – 23 d’octubre de 2006

El 43’23% d’abstenció a les passades eleccions al Parlament de Catalunya confirma que ens trobem davant d’un fenomen estructural mereixedor de màxima atenció. Des de Justícia i Pau fem una crida als grups polítics i a la ciutadania en general per iniciar un procés de rectificació que permeti un redreçament d’aquesta tendència a la baixa.

Els analistes atribueixen l’abstenció (que afecta amb més o menys grau  bona part dels països de la nostra àrea cultural) a causes diverses i fins i tot contraposades: uns consideren que la població de la nostra Europa benestant es despreocupa de la política en tenir les necessitats primàries abastament satisfetes. Altres addueixen que l’alta abstenció és un reflex de la situació d’una bona part de la ciutadania que, en no poder seguir el ritme del sistema econòmic imperant, ha perdut l’esperança en la política com a via per a sortir de la penúria o marginació. Uns no voten per despreocupació o comoditat i altres deixen de fer-ho, després d’una rigorosa i responsable reflexió, com a crítica a unes formes de fer política.

Cal modificar de manera urgent i significativa algunes pràctiques del sistema democràtic que han quedat obsoletes després dels canvis que ha experimentat la humanitat. Ja no són transformacions periòdiques com en èpoques precedents, ara tot canvia contínuament. La democràcia perd consistència si no té capacitat de créixer, d’innovar i d’oferir frescor. Les persones i institucions a qui els interessa una democràcia envigorida sovint denuncien alguns dels mals que l’han devaluada i apunten solucions que, per coincidents i reiteratives, s’han convertit en tòpics. Els mecanismes democràtics han seguit amb la pesadesa pròpia d’un paquiderm, sense reflexos per actualitzar-se i no fent cas, ni com a via d’assaig, de cap de les mesures àmpliament reivindicades pel teixit social més actiu.

Tornem a insistir que calen mesures concretes per augmentar l’interès per la política:  afavorir la participació continuada i responsable de la ciutadania, enfortir el poder a instàncies properes mitjançant el principi de subsidiarietat, potenciar les agrupacions d’electors, assajar el sistema de llistes obertes, regular la duració dels mandats, reformar el sistema de finançament i limitació de la despesa electoral. Reclamem codis deontològics més estrictes, una llei de transparència i la garantia de la pluralitat dels mitjans d’informació.

Però el debat ha de ser molt més profund. És hora d’analitzar on ens condueix aquest desbocat neguit pel creixement il·limitat incitat especialment en època electoral. No estem bé; el consum pel consum ens ha portat a la societat del buit, amb costosos sacrificis personals, familiars i col·lectius. L’exagerat ritme de treball actual és un nou esclavisme obligat per a moltes famílies acrítiques davant el ritme que marca la moda o per persones que es troben hipotecades. La societat que ho té tot (una part de la societat) no disposa de temps lliure per educar els més petits, dedicar-se als més grans ni per fruir de la vida. La ciutadania anirà novament a votar si troba ofertes contrastades, diferenciades, alternatives a models caducs. La societat d’aquest nou segle necessita urgentment programes polítics on els joves novament tinguin esperança en un futur millor. Programes que recullin el sentir majoritari de la població, amant de la pau entre els pobles, del respecte mutu i contrari a una despesa militar fora de tota lògica. Necessitem polítiques que posin fre a les especulacions urbanístiques, a les grans concentracions industrials, de monopolis i oligopolis que, juntament amb les facilitats per les corrupteles i el mal exemple d’una part dels qui exerceixen la política, deixen sense voluntat de votar a xifres que voregen la meitat de la població amb dret a vot.

Article elaborat per Joan Surroca, a petició de Justícia i Pau de Girona.

Aquests dies, en llegir els diaris, he trobat diverses notícies que goso qualificar d´esgarrifoses i que sembla que no ens afecten, que només ens fan una mica de pessigolles a l´epidermis. Segons un estudi d´Arrels, Càritas i Prohabitatge, a Catalunya hi ha unes 8.000 persones sense sostre o que dormen en albergs i centres d´acolliment, sempre per un temps limitat. Aquestes persones són 30.000 a tot l´Estat. La situació d´aquestes persones va lligada normalment al rebuig de la societat i el procés per recuperar-se i tornar a la normalitat de vegades és inviable. Cal tenir en compte que una bona part tenen problemes de tipus psíquic i arrosseguen algun tipus de dependència o drogoaddicció. La seva recuperació és un procés llarg que requereix molt de temps, suport i recursos. Aquest tipus de pobresa és producte del sistema neocapitalista.

La setmana passada els diaris parlaven de la mort d´un indigent que, amb altres, dormia al monument a Colom, a Barcelona, i va caure des d´una alçada d´uns tres o quatre metres. També llegíem que l´Ajuntament de Barcelona té problemes per cobrar les sancions que, en virtut de l´ordenança cívica vigent, imposaren a una cinquantena de sense sostre per fer un «ús inadequat de l´espai públic»: orinar i dormir al carrer...

Mentrestant, la despesa militar prevista als pressupostos de l´Estat espanyol per a l´any 2007 és de 17.405 milions d´euros, o sigui, més de 47 milions d´euros diaris, o sigui, 395 euros per habitant i dia (65.600 pessetes). Aquesta despesa, podem considerar-la necessària i útil? Quina és la situació de perill que la provoca? Cal mantenir un exèrcit que costa tants diners? Pensem en els indigents sense sostre: quina quantitat diària fóra necessària per atendre´ls com a persones i facilitar-ne la recuperació social per convertir-los en éssers normals, capaços de conviure amb normalitat amb la resta de la societat? No es podria retallar aquest pressupost brutal i utilitzar-ne els diners per a finalitats socials?

També hem llegit que avui, a Girona, els cent cinquanta assistents a la cimera hispanofrancesa dinaran a Sant Pere de Gallligants i que el dinar serà servit pel que és, segurament, el restaurant més car de la ciutat. A més del cost estricte del dinar també ha calgut instal·lar un sistema de climatització del local i condicionar-lo per a l´acte. Veiem que la cimera ha fet venir a Girona centenars de periodistes i de policies. Sembla que també hi ha una parada militar a la plaça del Vi. Tot plegat, quin cost té? Qui el paga? L´Ajuntament de Girona? El govern de Madrid? Donada la situació de pobresa de gairebé el 20% de la població i la misèria absoluta de les persones sense sostre, es pot justificar el cost de la cimera? No es podria fer el mateix amb un cost molt més reduït? Els assistents no deixen de ser persones que, en principi, són al servei del ciutadà.

I veiem que la societat en general és insensible a aquestes notícies, no la preocupen, li rellisquen, hi posa pell morta. És fruit de la sobredosi d´informació? De l´individualisme competitiu cada vegada més present? Què cal fer per trobar un camí que ens sensibilitzi i ens permeti sortir d´aquesta situació d´abúlia, de desinterès, gairebé de mort social?

Aricle de Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau de Girona