Badalona

Adreça: Parròquia Sant Josep (C. Enric Borràs, s/n)
Adreça electrònica: correujaumev@telefonica.net
Responsable: Jaume Ventura

La comissió de Badalona participa en les activitats i xarxes locals difonent a la ciutat de Badalona els missatges i campanyes de Justícia i Pau. La comissió es dedica especialment a la tasca d’acollida de persones migrants i refugiades i al diàleg interreligiós.

Un dia després de la convocatòria mundial del quinze d'octubre, dia de reinvidicació per demanar canvis imminents als que ens governen, es celebra avui el Dia Mundial de l’Alimentació. Crec que són necessàries unes reflexions a tots els habitants d’aquest planeta. Aquest mes d’octubre arribarem als 7.000.000.000 (set mil millions).

Senyors governants: no es pot permetre més que amb les seves polítiques agràries d’interessos de mercat dels països rics es tirin diàriament tones de productes agrícoles quan moren de fam diàriament milers d’habitants.

Presentin la seva dimissió si no poden resoldre temes tant importants com aquests.

Senyors ciutadans de països rics: preocupin-se més d’on procedeixen els aliments que consumeixen i facin una anàlisi del cost que li ha suposat arribar fins a les seves mans.

Descartin tots els que són motiu d’especulació, no caiguin amb l’excusa de la globalització en consumir qualsevol producte i prioritzin més els productes locals i regionals.

Eduquin els seus fills, els seus néts, els seus veïns a consumir una alimentació més sana, més solidària, més generosa, a ser més selectius en els seus aliments, entre tots estem construint el futur i serem els responsables dels que ens precedeixin.

· Compilació d'articles del missioner Joaquim Vallmajó

Sota el títol Joaquim Vallmajó, presència viva, Justícia i Pau de Girona ha publicat una compilació de 15 articles a mode de recordatori del testimoni del missioner de Navata assassinat el 1994 a Rwanda. Els autors dels articles -a títol individual o com a col·lectiu- són representants de l´àmbit civil i eclesiàstic impactats pel compromís del missioner. El llibre ha estat coordinat per Anna Serra i Xavier Merino -directora i secretari tècnic respectivament de l´entitat catòlica a Girona- i té una coberta il·lustrada per l´artista Isaac d´Aiguaviva. Joaquim Vallmajó, presència viva ha estat publicat per Curbet Edicions.

Els autors són Josep Frigola Ribas -El testimoni de Joaquim Vallmajó i Missió acomplerta-; Joaquim Pla Gallart -El dia de la infàmia. Quim Vallmajó, deu anys; bisbe Girardi, sis anys-; Jaume Camprodon Rovira -El secret d´en Quim-; Joan Busquets Dalmau -Les vocacions i la formació en l´activitat d´un missioner de l´Àfrica-; Carles M. Giol i Bayona -Tot recordant-; Anna M. Turbau Serrat -En Quim, una experiència profunda-; Joan Surroca Sens -La radicalitat d´en Quim Vallmajó-; Salomó Marquès Sureda -En Quim Vallmajó, amb la veritat per davant-; Família Vallmajó- Sala -La seva força era la veritat-; Maria Montserrat Soldevila Llagostera -Estimat Quim-; Fòrum Alsina -Joaquim Vallmajó: `Morir amb els pobres´-; i Pep Claperols Moret -Àfrica: Alerta màxima i Joan i Quim, dos màrtirs incòmodes- .

A fi d´aconseguir una major comprensió pel lector, el llibre inclou una cronologia de la vida del missioner gironí -amb autoria de Joaquim Pla-, una contextualització sociopolítica dels conflictes a l´Africa central i la raó de la querella a propòsit de l´assassinat -en ambdós casos, a càrrec de l´advocat Jordi Palou-Loverdos-. Pla és també l´autor de l´article La Bíblia d´en Quim, una anàlisi dels «versets i notes de la Bíblia subratllats» en les darreres setmanes de vida. Anna Serra és l´autora del pròleg i el bisbe de Girona, Carles Soler, signa l´epíleg, en què insta a trobar voluntaris per ajudar els pobres del Tercer Món.

Els interessats a adquirir aquesta publicació poden demanar-la a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. (cost: 15 euros).

· Articles d'opinió publicats a la premsa escrita:

Casaldàliga en l’«efecte mirall»

Anna Serra, directora de Justícia i Pau Girona. El Punt. 2 d’abril de 2006

Avui, quan bona part de la societat actual qüestiona el sentit dels valors evangèlics, i per descomptat el paper de l’Església (desacreditació sovint guanyada a pols, sigui dit de passada), no deixa de resultar paradoxal que la societat civil premiï un bisbe. Pere Casaldàliga, bisbe de São Félix do Araguaia, al Brasil, rebia, el passat 9 de març, de mans del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, el Premi Internacional Catalunya; reconeixement que es dóna a persones destacades per la seva obra cultural, creadora, científica o humana.

Casaldàliga és, per a molts, una persona admirada i fins m’atreviria a dir estimada. El seu valor passa per la seva forma de fer i de ser davant el món, que de l’ortodòxia a l’ortopraxi esdevé un testimoni vital de compromís amb un poble i unes causes –no perdudes sinó pendents– que l’obren a la humanitat. Crític amb la política actual i el paper de l’Església en la societat, el seu postulat avui és que cal «humanitzar la humanitat des de la proximitat», i ens invita a replantejar-nos quins poden ser els valors universalment compartits, que realment puguem acceptar com a base d’un veritable progrés.

L’Església Catòlica té en Casaldàliga un bon motiu per estar contenta. Amb aquest premi s’avalen molts dels compromisos i iniciatives que des dels moviments de base es duen a terme arreu del món en bé de les persones més necessitades. Al costat de Casaldàliga, caldria potser reivindicar els desapareguts Óscar Romero, Joan Alsina, Joaquim Vallmajó, Adrià Trescents, Flor Sirera, Lluís Espinal, Gumersind Vilagran o la mateixa Teresa de Calcuta, i moltes altres persones anònimes. Totes elles persones que (entre místiques i arrauxades) han lluitat i fins han deixat la pell per les causes de la justícia i la pau, recordant-nos que només si es sembra hi haurà collita. En aquest sentit, Casaldàliga diu: «El cel corre per compte de Déu, però la terra, per compte nostre... i jo no puc quedar-me amb el que Déu ja ha fet...». També Helder Cámara deia: «Pensa que la teva vida és l’únic evangeli que moltes persones llegiran.» És per això que no deixa de sorprendre, aquests dies, la indiferència de la jerarquia catòlica davant d’aquest reconeixement internacional: l’efecte mirall té de perillós que mostra tant el que som com el que voldríem ser i no som.

La societat actual viu en la realitat paradoxal de voler un món feliç per a la infantesa que puja i, a la vegada, un creixement econòmic els beneficis del qual no són distribuïts equitativament. S’oblida, il·lusament, que res és gratuït i que les conseqüències que es deriven de determinades formes de fer actuen inevitablement contra el primer desig. Cal tenir present que avui més de mil milions de persones –un de cada sis éssers humans– viuen amb menys d’un dòlar al dia i no disposen dels mitjans per sobreviure i fer front a les malalties, la fam i els riscos ambientals. «La fam no té fronteres» deia el supervivent d’una pastera africana, reproduint unes paraules de Casaldàliga en el seu discurs d’agraïment. La complexitat del cercle viciós en què s’ha entrat està servida, i la dicotomia entre afavorir la humanitat o l’economia és una realitat. Cal reinventar les vies necessàries per trobar el difícil equilibri entre ambdós conceptes perquè «un altre món sigui possible» com demanen els fòrums de l’alternativitat.

Parlem d’Ítaca? Parlem d’utopies? Existeixen aliances i consensos a nivell mundial: el projecte del mil·lenni, el consell mundial d’esglésies, els fòrums socials, cimeres internacionals que es celebren periòdicament. Però que no s’enganyi ningú: eradicar la pobresa i la fam, universalitzar l’educació, promoure la igualtat entre homes i dones, reduir la mortalitat infantil i/o eliminar l’armament i posar fi a totes les formes de violència que comporta, aquestes accions tan urgents com necessàries han de ser un treball conjunt dels estats i la societat civil. La proximitat, en definitiva la comunicació, és el primer pas per conèixer «l’altre» en tota la seva humanitat i reconèixer-hi també la pròpia. L’efecte mirall ens retrata i ens reflecteix tots i totes amb una gran varietat de matisos.

***************

De castells militars i centres de pau

Joan Surroca i Sens, museòleg i membre de Justícia i Pau de Girona. Diari de Girona. 1 d'abril de 2006 

Fa deu anys que hi ha un moviment d´un ampli ventall de persones, de clar historial pacifista i pacificador, i de diferents col·lectius associats en una rica xarxa d´entitats que reivindica convertir el castell de Sant Ferran de Figueres en un castell de la pau, sense que fins al moment hi hagi cap resultat pràctic. El projecte de llei de cessió del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, aprovat pel consell de ministres el proppassat 24 de febrer, ha aixecat molta pols, en bona part provocada pel ministre Bono. Amb l´entrada en consideració del castell de Montjuïc com a possible Centre de la Pau, l´escenari és prou complex com per exigir un xic de seny i resultats sensats. Sento declaracions que m´alarmen i m´horroritza pensar que Catalunya pot destinar, una vegada més, una suma de diners astronòmica per a un mal museu.

La llei de Foment de la Pau, aprovada pel Parlament de Catalunya l´any 2003, ha permès que en aquests moments ja estigui funcionant un Consell integrat per persones prou representatives com per confiar-hi les recomanacions de les grans línies d´actuació per fomentar la pau. Res s´hauria de fer en matèria de pau d´esquena al Consell. És un moment delicat i a mi m´agradaria que s´iniciés un bon debat abans de començar a actuar. La meva aportació queda resumida en aquests punts que segueixen:

1. El futur Museu de la Pau de Catalunya (si finalment hom creu que és convenient crear-lo) haurà d´estar estretament vinculat a un Centre de Formació i de Recerca, dinamitzat pel món acadèmic, i a un Centre de Prevenció i Mediació de Conflictes. D´alguna manera, són feines que han de quedar molt en mans de l´Institut Internacional per la Pau (l´altra branca que preveu la llei de 2003 i que aviat serà realitat) que tindrà com a objectius, entre altres: impulsar la recerca, afavorir contactes que fomentin la pau, fer el seguiment de processos de pau i facilitar la formació. La part museística, per la seva vessant més pública, és complexa i requereix un bon estudi previ.

2. Abans de qualsevol iniciativa, cal concretar la forma jurídica del Centre, l´espai físic de què es disposa per portar a terme el projecte i la dotació econòmica assignada per construir-lo. Encara és més important conèixer el pressupost anual per al correcte funcionament del Centre. És habitual que no es tingui en compte la despesa de funcionament: el personal, les activitats, les exposicions, la difusió, etc. Quantes vegades veiem esplèndids embolcalls amb continguts deficients!

3. Massa sovint s´inverteixen els termes i els arquitectes dissenyen museus sense pensar que algú ha de tenir cura d´omplir-los de contingut i de visitants. Els resultats solen ser negatius perquè no hi ha hagut el diàleg previ tan necessari. El projecte museològic i el posterior projecte museogràfic s´han de realitzar en un bon diàleg i col·laboració entre museòlegs i arquitectes.

4. El projecte haurà d´explicar els objectius, les activitats, el calendari i la forma d´avaluar.

5. El museu ha de comptar amb sales d´exposició permanents, però deixar molt protagonisme a les temporals per afavorir la renovació, la recerca i l´intercanvi.

6. El futur Museu de la Pau ha d´exercir de museu capçalera d´altres centres de Catalunya que, sense ser monogràfics de la pau, la tenen en els seus objectius. La col·laboració entre ells ha de donar volada a projectes ambiciosos. Figueres i Barcelona podrien ser les seus capçaleres, repartint-se les tasques, sense duplicar res. Esdevenir centres mare d´altres centres ja existents a diferents poblacions de Catalunya. Amb un plantejament en xarxa evitaríem un centre faraònic i un desert a la resta del país.

7. El Museu de la Pau de Catalunya ha de formar part de la xarxa de Museus de la Pau que hi ha arreu del món i tenir contacte, col·laboració i projectes en comú amb els més actius.

8. El Museu de la Pau de Catalunya ha d´afavorir la resolució de conflictes de manera no violenta. Aquesta és una afirmació contundent, però llevat d´uns quants objectius clars, com qualsevol museu, el Museu de la Pau no pot ser un lloc de certeses. La reflexió provoca dubtes i la necessitat d´interpel·lar-se o de qüestionar-se. L´intercanvi de pensament i el diàleg és imprescindible per aconseguir llocs que esdevinguin el disc dur del pensament.

9. Més que estar atent a les necessitats del públic, el Museu serà sensible a les necessitats dels públics diversos: especialistes, turistes, escolars, públic que s´inicia en la temàtica, grups, etc. Hi haurà, doncs, diversos nivells de lectura.

10. El Museu de la Pau de Catalunya serà un Museu exemplar en matèria d´integració per a tots i totes. No pot ser d´altra manera perquè, si sempre és desitjable aquesta sensibilitat, més ho ha de ser en un museu que té la pau com a motiu principal de tractament.

Aquestes darreres setmanes ha estat un tema destacat als mitjans de comunicació la nacionalització dels recursos naturals de Bolívia per part del president Evo Morales. Hem recollit alguns titulars de diari escollits a l’atzar: “Morales nacionalitza per decret els hidrocarburs”, “Les companyies estrangeres, entre elles REPSOL, hauran de lliurar tota la producció a l’Estat”, “El govern espanyol expressa la seva més profunda preocupació per la mesura”. I en podríem trobar molts més, generalment en contra de la nacionalització.

D’una editorial d’El Periódico del dia 2 de maig en destaquem com a mostra: “El president de Bolívia Evo Morales ha complert una de les principals promeses electorals i ha nacionalitzat tota l’extracció d’hidrocarburs del país. Això significa que les multinacionals que hi operen hauran de lliurar les seves extraccions –sobretot gas- a l’empresa pública YPFB, que fixarà el preu de la seva distribució. En el fons és un cop per a les companyies que operen a la zona, una llista que encapçala l’espanyola REPSOL-YPF i que completen firmes com la francesa TOTAL, la nord-americana EXXON i la brasilera PETROBRAS.”

I d’un article de David Minoves publicat a El Punt el 9 de maig: “En els sectors econòmics i polítics les reaccions no s’han  fet esperar. Diuen que Hugo Chavez i Fidel Castro són darrera d’aquesta operació i això encara ha enfurismat més els sectors econòmics i polítics. S’ha arribat a afirmar que la decisió d’Evo Morales “posa en perill la seguretat jurídica, la inversió internacional, i en definitiva, el futur del seu país”.

Davant del fet de la nacionalització i de les postures que han pres els mitjans de comunicació, ens permetem fer les següents afirmacions:

- La gent de Bolívia va votar Evo Morales per tal que complís un dels punts centrals del seu programa electoral que era la nacionalització dels hidrocarburs.

- Nacionalitzar els propis recursos del país és un dret i un deure del govern i més tenint en compte que un 60% de la població boliviana viu per sota del llindar de pobresa i que molts bolivians i bolivianes es veuen obligats a emigrar per trobar millors condicions de vida.

- Si el nou govern vol fer front a la situació de pobresa del seu país ha de buscar un nou model econòmic i social que afavoreixi els més necessitats i que posi en marxa polítiques que resolguin els grans dèficits en els camps del treball, sanitat, educació i habitatge. Està més que demostrat que l’actual model econòmic i social no serveix per a aquesta finalitat.

- És un dret inalienable del govern i del poble bolivià treure el màxim benefici dels seus recursos naturals i que aquest benefici reverteixi en la promoció del poble a tots els nivells.

- Cap multinacional ni cap govern  té dret a entorpir les reformes que poden portar a millorar la situació dels ciutadans i ciutadanes de Bolívia.

- El govern d’Evo Morales té l’obligació de fer front a la situació d’injustícia i desigualtat amb tots els recursos que té el país al seu abast, sense hipotecar-los mai per afavorir l’enriquiment de les empreses estrangeres.

Subscrivim les paraules del mateix Evo Morales quan diu: “la nacionalització s’inscriu en la lluita històrica de les nacions i pobles originaris per reconquerir les riqueses com a base fonamental per recuperar la sobirania del país”.

D’altra banda, creiem que el fet que les nacionalitzacions que s’havien fet anteriorment dels recursos naturals d’aquest país no haguessin funcionat es pot atribuir a la corrupció que hi imperava en aquells moments i que, per endavant, no podem donar per fet que aquesta vegada hagi de passar el mateix.

JUSTÍCIA I PAU de Girona
23 de maig de 2006

El reduït territori del massís del Montgrí (té una superfície total protegida pel PEIN de 3.768,10 ha) permet extreure una informació molt precisa per comprovar a quin món vivim. És una muntanya que es va salvar d´algunes monstruositats en època de la darrera dictadura, com aquella que pretenia construir-hi un circuit de Fórmula 1 o la macrourbanització que edificava tota la costa de penya-segats des de l´Estartit a Montgó, firmada per l´inefable arquitecte Oriol Bohigas!

Si en aquells temps es va barrar el pas a aquests despropòsits és, en bona part, perquè els nivells de cobdícia no havien arribat, ni de bon tros, a les cotes actuals. Estem en democràcia, sí, però la democràcia actual, tant feble, tant prima, està a mans dels negocis. Observar com progressa l´enorme forat de la pedrera d´Ullà, sense que ningú amb responsabilitats hi posi fre, em sembla deplorable.

Encara que a l´empresa explotadora l´emparin permisos aconseguits fa anys, les nombroses irregularitats detectades i els resultats d´una extracció, segurament inimaginable en el seu moment, són motius suficients com per trobar normatives superiors per invalidar un nyap. Fa falta pedra, diuen; és que quan manqui pedra arreu començarem a gratar les muntanyes de Montserrat?

El Montgrí va cremar de dalt a baix ara fa dos anys en un dia de tramuntana. El foc va causar perjudicis ambientals i econòmics de considerable envergadura i, tot i que es va iniciar amb les guspires d´un transformador de Fecsa Endesa, aquesta companyia no ha assumit cap responsabilitat.

Els pagesos no han rebut compensacions per part de qui va oblidar la més elemental de les obligacions, que consisteix a mantenir net el terreny prop de llocs amb alt risc de guspires.

Fecsa-Endesa, la mateixa companyia que tants bons consells de sostenibilitat ens transmet per ràdio (hipòcrites!), és també la companyia responsable, ara fa poc, que quedessin electrocutades cinc cigonyes, a Salt i a Castelló d´Empúries, malgrat que uns estudis previs alertaven de la perillositat d´algunes línies elèctriques per a aquestes aus. Qui posarà l´esquella al gat de l´empresa Fecsa-Endesa?

Això sí, es parla del futur Parc Natural del Montgrí. És una total contradicció permetre l´estat de coses actuals i convertir en Parc Natural un territori que no inclou la pedrera d´Ullà perquè, vergonyosament, la cota que el delimitarà quan arriba a la pedrera puja per deixar-la lliure d´una rapinya, d´un robatori públic que tothom pot evidenciar.

El Parc Natural servirà per atraure més personal a un territori extremament dens i poblat, incitarà la construcció de cinturons d´edificacions al voltant del Montgrí, a la plana de ciment i, a manera de compensació, podrem anar d´excursió escolar amb els nostres infants a aquest parc musealitzat i ensenyar-los què és un pi (degudament senyalitzat), amb indicadors de tots colors que ens delimitaran les rutes que hem de seguir, i es repoblarà de conillets i d´aus per fer-nos unes fotos a manera de minisafaris fotogràfics.

Crearà llocs de treball, diuen. Més en crearem si decidim cobrir la muntanya amb una bona capa de pòrtland i després la pintem d´un verd ben bonic! El Montgrí com a reserva índia artificial en un Empordà que en pocs anys l´especulació més salvatge, més desconsiderada i més poca-solta haurà destruït del tot. Una destrucció democràtica. El Montgrí, com a exemple dels resultats del nostre progrés i, evidentment, de la nostra ignorància.

Article de Joan Surroca i Sens
Justícia i Pau Girona
DIARI DE GIRONA – 19 d’agost de 2006

Dedicar un mínim del 25% del nostre temps a tasques de voluntariat té la doble virtut de repercutir positivament en el benestar social i d'obligar a disminuir despeses inútils ja que es redueixen els ingressos

tribuna Membre de Justícia i Pau

Foto: L'empresari Jaume Casademont dedicava un quart del seu temps a treball públic.

La campanya solidària del 0,7% iniciada fa uns anys va consistir a convèncer els governs dels països econòmicament forts de transferir el 0,7% del seu producte interior brut (PIB) a països empobrits per ajudar-los a sortir de la misèria. Més tard, alguns ajuntaments i altres institucions s'han adherit a la campanya tot i que rarament s'arriba a aportar aquest percentatge. Espanya dóna un 0,23% del seu PIB; els Estats Units, només un 0,1%; etc. Posteriorment, el premi Nobel Wassily Leontiev ha demostrat que per aconseguir uns resultats satisfactoris els països del Nord haurien de dedicar un 3,5% del seu PIB, durant 20 anys, als del Sud. La veritat és que veig ben difícil que els governs aprovin mesures que resulten impopulars per als votants. Ens queixem dels polítics quan en realitat aquests es limiten a gestionar els desitjos de la ciutadania.
Els grans canvis sempre han vingut des de baix, no per decrets governamentals, i per això penso que és bo iniciar una campanya que, sense eliminar les aportacions institucionals, incideixi en el nostre estil de vida altament depredador i ens obligui a fer canvis personals significatius. El malaguanyat empresari Jaume Casademont era partidari, i ho practicava, de dedicar com a mínim el 25% de l'activitat d'una persona a treball públic i en bé de la comunitat. El 0,7% és interessant, però reservar part del treball per reflexionar, planificar i ajudar a millorar la societat és definitiu per aconseguir més cotes d'equitat.
Una quarta part del nostre temps laboral dirigit a qüestions socials ens permetrà sortir d'aquesta situació que dificulta completar les llistes electorals municipals i que compromet el futur de nombroses associacions i entitats amb un llarg recorregut de servei públic per falta de persones disposades a agafar el relleu. És clar que no n'hi ha prou amb una dedicació si aquesta no té en compte la gratuïtat necessària. Alguns voluntaris exerceixen amb diligència parcel·les socials i es nota que gaudeixen amb el que fan, són fins i tot entusiastes, però no participen mai d'activitats igualment solidàries que neixen d'iniciatives d'altres ciutadans. El món associatiu ha quedat enormement fragmentat, i s'oblida que, tot i que l'especialització és bona, la manca de canals de comunicació fa perdre les possibilitats de transformació que, en la major part dels casos, les associacions persegueixen.
Tenim la sort de comptar amb la Coordinadora d'ONG Solidàries de les Comarques Gironines i l'Alt Maresme, que des de fa anys permet disposar d'una mínima infraestructura, un punt de trobada i una eina de coordinació per emprendre treballs amb un xic més de racionalitat. No sé si és hora, doncs, que la Coordinadora impulsi una campanya per arribar més enllà de les persones que habitualment participen en associacions i així animar la ciutadania a incorporar-se en el treball social i informar de les diferents associacions existents a fi que cadascú trobi on millor li escaigui col·laborar. Dedicar un mínim del 25% del nostre temps en bé de la societat té una doble virtut: repercutir positivament en el benestar social i obligar les famílies a disminuir despeses inútils ja que, en reduir el treball remunerat per dedicar-lo a tasques de voluntariat, es troben amb un 25% menys d'ingressos. Malauradament, a Catalunya la població pobra supera el 17%, però un percentatge molt crescut de ciutadans supera àmpliament el 25% del seu pressupost en despesa absolutament innecessària. Es tracta de replantejar les nostres formes de viure, més que no pas d'exigir als polítics que ens facin la feina solidària.

Article de Joan Surroca i Sens
Justícia i Pau Girona
EL PUNT – 29 d’agost de 2006