Girona

Adreça: C. Antic Roca, 38 bis, 17003, Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

Justícia i Pau Girona és una comissió compromesa amb la cultura de pau. Per això, treballa activament per al desarmament, l’aprenentatge de la convivència des del reconeixement de la igualtat, la mediació i el respecte dels drets humans. A més, s’ha implicat socialment en la sensibilització per l’acollida als refugiats.

Justícia i Pau, Càritas i Intermón, es reuniren amb l'Ajuntament de Girona per revisar el grau d’acompliment del Compromís Polític per la Cultura de Pau, la Solidaritat, la Participació i la Transparència que els diferents grups municipals, llevat del PP, van signar abans de les eleccions de l’any 2007. Faré una mica de ressenya dels aspectes més significatius d’aquesta revisió.

Expliquen que tot i que el Parlament aprovà la Llei de Centres de Culte ja fa un any, no ha sortit cap normativa que permeti aplicar-la i l'Ajuntament continua fent d’intermediari entre les confessions i els veïns afectats pels locals de culte. Quant a cementiris no cal dedicar-hi espai: el cementiri municipal és un espai laic i hi cap tothom, sense distinció religiosa de cap mena.

A la pregunta de si s’ha previst avançar en la participació ciutadana per a l’elaboració dels pressupostos municipals, la resposta és que no. L'Ajuntament creu que seria més fàcil, a través de les taules territorials, negociar les partides destinades a cada barri. D’altra banda, diu un regidor, els pressupostos municipals són críptics i primer caldria clarificar-los. La regidora d'Hisenda ja ha fet algun pas en aquest sentit, però encara queda molt camí per fer. Un altre regidor creu que la Bústia d’avisos i suggeriments és una bona eina de participació i procuren tenir en compte els suggeriments i peticions raonables. El regidor de Joventut diu que la seva àrea implica el jovent des de l'inici de cada projecte i això té un valor educatiu i és una bona eina de participació.

La pregunta de si hi ha recursos per atendre totes les demandes d’ajuda que rep Serveis Socials, la respon el tinent d’alcalde i diu que el 2010 només han crescut les partides dedicades a Serveis Socials, Educació i Seguretat. Prioritzen l’ajuda a persones dependents i han doblat els ajuts econòmics d’urgència. En pocs mesos es podrà obrir la part de La Sopa que s’ha condicionat per atendre trenta transeünts, mentre que ja atenen cinquanta persones en règim d’alta exigència i deu més en pisos assistits. És primordial poder assegurar el manteniment i el finançament d’aquest servei. S’ha engegat el Centre Solidari d'Aliments, on ja s’han atès més de quatre-centes famílies i s’hi ha introduït el sistema de copagament per poder atendre més persones. Remarca que, pel que fa a temes socials, a l’equip de govern hi ha unanimitat. Respecte a la Casa de la Cooperació ja es fan les obres necessàries al local de lloguer que hi han destinat i preveuen que passat l’estiu podran posar-la en marxa.

Quant a treballar amb banca ètica reconeixen que no han fet cap pas i donen l’excusa habitual: han de treure el màxim rendiment dels diners dels ciutadans, a la majoria dels quals els és ben indiferent que es treballi amb un o altre banc. Pel que fa a la utilització de productes de comerç just als centres cívics i altres dependències municipals, diuen que els concessionaris dels serveis treballen amb un marge molt minso i que no se’ls pot exigir que utilitzin productes més cars.

Sobre la borsa d’habitatge el tinent d’alcalde diu que tenen més de noranta pisos i que n’han fusionat la captació amb la d’habitatge jove. També diu que amb l’ajuda de la Diputació elaboren el Pla Local d'Habitatge. Davant la dificultat de construir habitatge nou per manca d’espai, caldrà decantar-se per la compra i rehabilitació d’habitatge vell i convertir-lo en protegit.

Continua la lenta rehabilitació dels pisos Barceló de la Creueta i procuren moure el mínim possible de gent. Pel que fa a la zona de les Pedreres han fet un cens de residents per evitar més ocupació de sòl públic; diuen que no hi ha conflicte social i que miraran d’evitar-lo.

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona, 9 d’agost de 2010

 

De vegades penso que a aquestes alçades de la democràcia espanyola encara haguem de dir que en aquest Estat es tortura, demostra el desinterès dels governants i dels càrrecs electes per evitar-la. La tortura, a l'Estat espanyol, és totalment il·legal, però es practica i es tolera. Espanya va subscriure la Convenció de les Nacions Unides contra la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumans o degradants, i entrà en vigor a l'Estat l’octubre de 1987. Podeu llegir-ne el contingut a la pàgina web de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans. És curiós que les agressions o maltractaments denunciables hagin disminuït notablement en aquelles comissaries i dependències on s’han instal·lat càmeres i aparells enregistradors. És sorprenent que els Mossos d'Esquadra rebutgin el Codi Ètic elaborat pel Comitè d'Ètica de la Policia de Catalunya, comitè del qual formen part i que precisament els articles que fan referència a maltractaments siguin dels rebutjats.

Com cada any, faré un repàs a l'informe de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, fet públic fa pocs dies. L'informe recull 242 situacions d’agressió o maltractaments amb 624 denunciants. Noranta-set situacions no han estat tingudes en compte per petició expressa dels agredits o perquè la informació era insuficient o poc contrastada. També hi ha una quantitat indeterminada d’actes de tortura o agressió fetes per les diferents "forces de seguretat" o funcionaris de presons, que no es denuncien ni davant del jutge ni en cap instància pública o privada.

Com a l'informe de l’any passat es confirma la tendència de no denunciar les agressions sofertes per participar en mobilitzacions socials. Això es deu, segons testimonis rebuts, a la por de veure’s contradenunciat per part dels cossos policials o per desconfiança envers els òrgans encarregats d’investigar aquestes agressions.

A Catalunya se n’han denunciat trenta-sis casos amb un total de dos-cents quinze denunciants, que representen un 2.88 per 100.000 habitants, força superior a la mitjana estatal d'1,46.

El cos policial més denunciat a nivell d'Estat és el Cuerpo Nacional de Policía, amb cent noranta-vuit casos, mentre que els Mossos, ai las!, també a nivell estatal, en reben cent noranta, a frec del primer classificat.

L’any 2009 s’ha tingut coneixement de la mort de cent deu persones mentre eren sota custòdia de forces de seguretat, funcionaris de presons o personal de centres de menors. D’aquests casos l'informe només en té en compte quaranta-un, perquè dels altres no n’hi ha prou informació o no és prou contrastada. Aquests casos s’han produït en presons (28), sota custòdia de la Guàrdia Civil (4), de les policies locals (4), Cuerpo Nacional de Policia (3) i dos en centres de menors.

El dia 26 de juny es va escaure el Dia Internacional de Suport a les Víctimes de la Tortura. A Girona, Justícia i Pau, conjuntament amb ACAT (Acció dels Cristians per a l'Abolició de la Tortura), entitats pertanyents a la Coordinadora, van fer una vetlla de pregària a l’església del Monestir de Sant Daniel i, per altra banda, la projecció del documental "Silenci, aquí es tortura", amb una taula rodona en què participaren Benet Salellas i Vilar, advocat, i Joan Surroca i Sens, educador i membre de Justícia i Pau. L’assistència fou nombrosa a tots dos actes.

Cal que tots siguem conscients de la gravetat social de la tortura i del seu consentiment implícit i que lluitem per eradicar-la de la nostra societat. Recordem que la Declaració Universal dels Drets Humans, al seu article cinquè diu que "cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants".

XAVIER MERINO I SERRA, membre de JUSTÍCIA I PAU
DIARI DE GIRONA – 12 de juliol de 2010

 

Fa unes setmanes parlava de la violència social i personal de què som responsables, generalment per omissió o per despreocupació. Avui parlaré de la violència estructural, derivada de lleis i polítiques de les institucions de govern en general: municipal, comarcal, nacional, estatal i europea. Aquesta violència és present al sistema de lleis que regeix la societat capitalista i permet l’explotació de les persones i dels recursos naturals. Aquestes lleis impedeixen la satisfacció de necessitats vitals, com tenir un medi ambient que permeti un entorn saludable, una feina per alimentar-se, una casa per aixoplugar-se, una educació per adquirir coneixement o una sanitat que faci més suportable la vida. A la nostra societat, plena de desigualtat, hi ha violència estructural que actua amb impunitat a favor dels poderosos i en contra dels febles, abocats a la pobresa i la misèria.

Els estats són organitzacions prepotents emparades en el secretisme i la manca de transparència i participació, i tendeixen a restringir els drets i les llibertats dels ciutadans. Malgrat el sistema democràtic parlamentari els estats utilitzen la violència, tot i que no sigui física, com un eix de poder per dominar i controlar els ciutadans. No tinc prou espai per parlar de la violència d’estats contra estats, però sí que esmentaré alguns tipus de violència que patim i que no provoquen reaccions apreciables. És violència estructural dir que es posarà la jubilació a una edat més avançada. Sobretot si tenim en compte la quantitat de joves que no poden treballar per manca de feina.
És violència estructural la disminució o augment insuficient del valor de les pensions que rebaixa any rere any el poder adquisitiu dels pensionistes. També és violència afirmar o insinuar que, en un futur més o menys llunyà l’estat no podrà pagar les pensions i recomanar que cadascú faci les seves previsions. Mentrestant es participa a la guerra de l'Afganistan i es fan despeses innecessàries que, ben segur, són més costoses que les pensions. És violència el sou desorbitat de molts governants i representants institucionals, cosa que fomenta la permanència en el càrrec i l’electoralisme continuat que hem d’aguantar. És violència la disminució de les beques per als menjadors escolars, com ho és la liberalització de l’acomiadament o la reforma laboral que prepara el govern de l'Estat.

També ho és la imposició d’infraestructures no desitjades pels ciutadans com ara la MAT o les noves carreteres de l'Empordà. Igualment ho és aprovar lleis a corre cuita al final de legislatura amb finalitats purament electorals, com ara la nova llei electoral o la llei de vegueries. Així com la disminució de l’ajuda als immigrants que es veuen molt més afectats per l’atur que la població autòctona. I el suport incondicional al sistema econòmic que fomenta la desigualtat i ha causat la crisi que patim. I que, a més, posa en perill la supervivència del planeta.

Els estats fan servir aquesta violència per sotmetre els ciutadans i aconseguir que, mitjançant la por que el mateix sistema crea, siguin ben dòcils al dictat del poder.

Quines eines tenim a l’abast per reduir aquesta violència? 1/ exigir transparència en la gestió dels òrgans de govern i l’administració del diner públic; 2/ la participació ciutadana en la presa de decisions i en l’aprovació i liquidació dels pressupostos. Cal vetllar que qui governa s’ajusti al programa electoral que presentà per a les eleccions. Això ho aconseguirem si prenem part activa o donem suport a les organitzacions que ho tenen com a objectiu. I, sobretot, analitzant bé els programes electorals sense deixar-nos enlluernar per promeses enganyoses que després no es compleixen.

XAVIER MERINO, membre de Justícia i Pau

 

Diari de Girona – 10 de maig de 2010

 

En l’aniversari de l’assassinat de Gandhi, vaig repassar textos seus i em preguntava si la societat i els/les qui la formem som violents. En l’àmbit mundial hi ha uns trenta conflictes armats; cada dia moren de fam o de set unes seixanta mil persones i una tercera part d’elles són infants de fins a deu anys; hi ha molts països amb una misèria inhumana. I podria continuar.

A Catalunya, 1.300.000 persones viuen sota el llindar de la pobresa, 607.000 són a l’atur i hi ha 8.000 sense llar. D’altra banda hi ha 450.000 habitatges buits. Mentrestant els beneficis de la banca espanyola, de gener a setembre de 2009, foren de tretze mil milions d’euros.

Tot això descriu una situació que em sembla molt violenta, tot i que la violència no sigui física. La nostra societat és individualista i egòlatra; genera pobresa, marginació i exclusió amb el nostre consentiment i el de les estructures de govern.

He fet una reflexió a partir de frases de Gandhi, transcrites amb lletra cursiva i us en faig partícips.

"Si vols canviar el món, canvia’t tu mateix". Hem de ser autocrítics i descobrir la violència de què som portadors, tant física com moral, i fer un esforç per esdevenir persones no violentes. L’esforç ens permetrà de plantar cara a la violència estructural. "Com més la practico, la noviolècia, veig més clarament com n’estic, de lluny, d’esdevenir plenament no violent".

Les sèries "infantils" de dibuixos animats que emeten les televisions són plenes de violència. I de mites i màgia que esdevenen una nova religió. Insensibilitzen els infants, els preparen per acceptar les estructures injustes i els anul·len la capacitat crítica.

En comerços o serveis públics, quantes vegades no hem de suportar el mal humor de qui ens atén? Pot ser que aquesta manca d’amabilitat sigui l’efecte mirall de la nostra? O bé és causada per la inseguretat laboral, els salaris baixos, el tracte desconsiderat que els treballadors reben dels seus superiors i de les empreses?

El desequilibri en el repartiment de la riquesa en l’àmbit mundial és inquietant. El 20% de la humanitat consumeix igual que l’altre 80%. El planeta és al límit de les seves possibilitats i en necessitaríem tres per igualar el nivell econòmic de tothom. Hem de ser conscients que l’única solució és que el 20% de població rica decreixi, que renunciem a una bona part de la riquesa en favor del 80% empobrit. "El veritable progrés social no consisteix a augmentar les necessitats, sinó a reduir-les voluntàriament". He de poder viure dignament, sense prescindir del necessari, però he de renunciar al que és superflu. Ara tot em porta cap al consumisme i no m’ajuda gens a fer-ho. Tinc criteri per determinar què és necessari per a mi? Per decidir de què puc o he de prescindir?

Al nostre entorn hi ha persones sense llar, sense feina, amb problemes per sobreviure. Això vol dir que malgrat que som un país "ric", la societat és injusta. "Qui reté allò que no necessita, és com un lladre".

"Tot el que es menja sense necessitat es roba a l'estómac dels pobres". Un camí és el de la frugalitat i l’austeritat. Sense oblidar que el que estalviem ho hem de fer arribar als més desafavorits, als més pobres. Ha de ser titular de portada que un restaurant, potser el més car de Catalunya, digui que tancarà dos anys? És ètic que un restaurador gironí digui que el seu no és un establiment car, que per dos-cents quaranta (euros) s’hi pot quedar bé i, per tres-cents, molt bé?

L’esforç personal de cadascú, encara que sembli que no porta enlloc, és essencial per a la transformació social: "Gairebé tot el que faci serà insignificant, però és molt important que ho faci".

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona, 5 d’abril de 2010

En la història del Níger, país relativament pacífic fins ara, ja s’hi compten quatre cops d’estat militar, incloent-hi l’assassinat d'un president.

Ja fa gairebé dos mesos que el Níger va patir un cop d’estat militar. Un cop d’estat, sigui de la mena que sigui, mai no es podrà beneir. Aquest, però, ja era cantat i gairebé tothom se l’esperava. Havíem arribat a una situació sociopolítica sense sortida ni endavant ni endarrere. Les mediacions nacionals i internacionals ja hi havien maldat infructuosament. Les amenaces d’aïllament institucional del país i de suspensió d'ajuda financera només servien de pretext per entossudir-se encara més.

Res de tot això és d’estranyar. Sortíem d'una altra mena de cop d’estat colpit feia uns mesos quan el president va dissoldre el Parlament, es va carregar la cort constitucional i va convocar un referèndum per canviar la Constitució. A finals d’any se li exhaurien els dos mandats legals i volia continuar durant tres anys més per acabar d’arrodonir el seu programa. Així doncs, amb la flamant sisena constitució dins el portadocuments, els avantguardistes varen guanyar les eleccions sense dificultat. I tirant pel dret, l’aparell de govern va funcionar amb aquests mecanismes disfressats de democràcia malgrat les nombroses manifestacions en contra. Vet aquí el veritable parany en què cauen molts països. Alguns, fins i tot, ja han trobat la manera de fer-se elegir de pare a fill. D’altres s’engresquen a provar fortuna.

En la història del Níger, país relativament pacífic fins ara, ja s’hi compten quatre cops d’estat militar, incloent-hi l’assassinat d’un president. A aquesta llista s’hi pot afegir algun altre envernissat de legalitat. Parlem de les menes de presa de poder que s’afanyen a posar a l’aparador les necessàries institucions democràtiques per enganyar babaus. A la llarga, com que res no canvia, el poble se’n cansa, es rebel·la contra tanta manipulació i tanta disbauxa. Esclafat i impotent, acull amb joia els capgiraments violents bo i esperant millor sort.

Des de la intervenció del 18 de febrer últim, una junta pletòrica d’una vintena de militars dóna proves d’una certa bona voluntat. Proposa un període de transició per restablir l’ordre, revifar la justícia contra la corrupció i la impunitat, constituir un consell ample on totes les forces vives preparin les futures eleccions. Ben cert, ja coneixem la percala i no sempre és de fiar. De moment, però, la junta ha desembolicat el regal del diàleg sociopolític i l’ha posat sobre la taula. També l’honora el compromís ferm de no presentar-se a les eleccions; ni cap d’ells ni ningú del govern de transició. A més, s’ha preocupat de seguida de la situació de crisi alimentària, per no dir de fam, en què es troba actualment la meitat de la població. Aviat és dit, s’hi ha de comptar, una per una, set milions i mig de persones!

Veure per creure. Ara per ara, una intervenció violenta dóna corda a l’esperança d’un país sencer. Pensar que tot s’arreglarà d’avui a l’endemà és somiar truites en tres dimensions. En l’horitzó dels temors i de la sospita ja hi despunta el retorn de les vaques sagrades que havien fugit del país. Per altra banda, els politicastres de sempre, que momentàniament van amb la cua entre cames, només esperen tornar sortir a la palestra ben aviat. Un capdavanter de la societat civil ho va dir ben clar davant les autoritats de la transició: «Ni els nous papers constitucionals ni les institucions en si ens oferiran un canvi de prou fiar. Ens calen sobretot persones que regalimin competència, responsabilitat i honradesa.» Tot rau a tenir cura de mirar quines persones s’elegeixen molt més que de seguir els partits com bens. És una proposta que es pot fer extensiva a tot el món d’electors democràtics d’arreu.

JOSEP FRIGOLA I RIBAS 
EL PUNT – 3 d’abril de 2010