Girona

Adreça: C. Antic Roca, 38 bis, 17003, Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

Justícia i Pau Girona és una comissió compromesa amb la cultura de pau. Per això, treballa activament per al desarmament, l’aprenentatge de la convivència des del reconeixement de la igualtat, la mediació i el respecte dels drets humans. A més, s’ha implicat socialment en la sensibilització per l’acollida als refugiats.

En l’aniversari de l’assassinat de Gandhi, vaig repassar textos seus i em preguntava si la societat i els/les qui la formem som violents. En l’àmbit mundial hi ha uns trenta conflictes armats; cada dia moren de fam o de set unes seixanta mil persones i una tercera part d’elles són infants de fins a deu anys; hi ha molts països amb una misèria inhumana. I podria continuar.

A Catalunya, 1.300.000 persones viuen sota el llindar de la pobresa, 607.000 són a l’atur i hi ha 8.000 sense llar. D’altra banda hi ha 450.000 habitatges buits. Mentrestant els beneficis de la banca espanyola, de gener a setembre de 2009, foren de tretze mil milions d’euros.

Tot això descriu una situació que em sembla molt violenta, tot i que la violència no sigui física. La nostra societat és individualista i egòlatra; genera pobresa, marginació i exclusió amb el nostre consentiment i el de les estructures de govern.

He fet una reflexió a partir de frases de Gandhi, transcrites amb lletra cursiva i us en faig partícips.

"Si vols canviar el món, canvia’t tu mateix". Hem de ser autocrítics i descobrir la violència de què som portadors, tant física com moral, i fer un esforç per esdevenir persones no violentes. L’esforç ens permetrà de plantar cara a la violència estructural. "Com més la practico, la noviolècia, veig més clarament com n’estic, de lluny, d’esdevenir plenament no violent".

Les sèries "infantils" de dibuixos animats que emeten les televisions són plenes de violència. I de mites i màgia que esdevenen una nova religió. Insensibilitzen els infants, els preparen per acceptar les estructures injustes i els anul·len la capacitat crítica.

En comerços o serveis públics, quantes vegades no hem de suportar el mal humor de qui ens atén? Pot ser que aquesta manca d’amabilitat sigui l’efecte mirall de la nostra? O bé és causada per la inseguretat laboral, els salaris baixos, el tracte desconsiderat que els treballadors reben dels seus superiors i de les empreses?

El desequilibri en el repartiment de la riquesa en l’àmbit mundial és inquietant. El 20% de la humanitat consumeix igual que l’altre 80%. El planeta és al límit de les seves possibilitats i en necessitaríem tres per igualar el nivell econòmic de tothom. Hem de ser conscients que l’única solució és que el 20% de població rica decreixi, que renunciem a una bona part de la riquesa en favor del 80% empobrit. "El veritable progrés social no consisteix a augmentar les necessitats, sinó a reduir-les voluntàriament". He de poder viure dignament, sense prescindir del necessari, però he de renunciar al que és superflu. Ara tot em porta cap al consumisme i no m’ajuda gens a fer-ho. Tinc criteri per determinar què és necessari per a mi? Per decidir de què puc o he de prescindir?

Al nostre entorn hi ha persones sense llar, sense feina, amb problemes per sobreviure. Això vol dir que malgrat que som un país "ric", la societat és injusta. "Qui reté allò que no necessita, és com un lladre".

"Tot el que es menja sense necessitat es roba a l'estómac dels pobres". Un camí és el de la frugalitat i l’austeritat. Sense oblidar que el que estalviem ho hem de fer arribar als més desafavorits, als més pobres. Ha de ser titular de portada que un restaurant, potser el més car de Catalunya, digui que tancarà dos anys? És ètic que un restaurador gironí digui que el seu no és un establiment car, que per dos-cents quaranta (euros) s’hi pot quedar bé i, per tres-cents, molt bé?

L’esforç personal de cadascú, encara que sembli que no porta enlloc, és essencial per a la transformació social: "Gairebé tot el que faci serà insignificant, però és molt important que ho faci".

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona, 5 d’abril de 2010

En la història del Níger, país relativament pacífic fins ara, ja s’hi compten quatre cops d’estat militar, incloent-hi l’assassinat d'un president.

Ja fa gairebé dos mesos que el Níger va patir un cop d’estat militar. Un cop d’estat, sigui de la mena que sigui, mai no es podrà beneir. Aquest, però, ja era cantat i gairebé tothom se l’esperava. Havíem arribat a una situació sociopolítica sense sortida ni endavant ni endarrere. Les mediacions nacionals i internacionals ja hi havien maldat infructuosament. Les amenaces d’aïllament institucional del país i de suspensió d'ajuda financera només servien de pretext per entossudir-se encara més.

Res de tot això és d’estranyar. Sortíem d'una altra mena de cop d’estat colpit feia uns mesos quan el president va dissoldre el Parlament, es va carregar la cort constitucional i va convocar un referèndum per canviar la Constitució. A finals d’any se li exhaurien els dos mandats legals i volia continuar durant tres anys més per acabar d’arrodonir el seu programa. Així doncs, amb la flamant sisena constitució dins el portadocuments, els avantguardistes varen guanyar les eleccions sense dificultat. I tirant pel dret, l’aparell de govern va funcionar amb aquests mecanismes disfressats de democràcia malgrat les nombroses manifestacions en contra. Vet aquí el veritable parany en què cauen molts països. Alguns, fins i tot, ja han trobat la manera de fer-se elegir de pare a fill. D’altres s’engresquen a provar fortuna.

En la història del Níger, país relativament pacífic fins ara, ja s’hi compten quatre cops d’estat militar, incloent-hi l’assassinat d’un president. A aquesta llista s’hi pot afegir algun altre envernissat de legalitat. Parlem de les menes de presa de poder que s’afanyen a posar a l’aparador les necessàries institucions democràtiques per enganyar babaus. A la llarga, com que res no canvia, el poble se’n cansa, es rebel·la contra tanta manipulació i tanta disbauxa. Esclafat i impotent, acull amb joia els capgiraments violents bo i esperant millor sort.

Des de la intervenció del 18 de febrer últim, una junta pletòrica d’una vintena de militars dóna proves d’una certa bona voluntat. Proposa un període de transició per restablir l’ordre, revifar la justícia contra la corrupció i la impunitat, constituir un consell ample on totes les forces vives preparin les futures eleccions. Ben cert, ja coneixem la percala i no sempre és de fiar. De moment, però, la junta ha desembolicat el regal del diàleg sociopolític i l’ha posat sobre la taula. També l’honora el compromís ferm de no presentar-se a les eleccions; ni cap d’ells ni ningú del govern de transició. A més, s’ha preocupat de seguida de la situació de crisi alimentària, per no dir de fam, en què es troba actualment la meitat de la població. Aviat és dit, s’hi ha de comptar, una per una, set milions i mig de persones!

Veure per creure. Ara per ara, una intervenció violenta dóna corda a l’esperança d’un país sencer. Pensar que tot s’arreglarà d’avui a l’endemà és somiar truites en tres dimensions. En l’horitzó dels temors i de la sospita ja hi despunta el retorn de les vaques sagrades que havien fugit del país. Per altra banda, els politicastres de sempre, que momentàniament van amb la cua entre cames, només esperen tornar sortir a la palestra ben aviat. Un capdavanter de la societat civil ho va dir ben clar davant les autoritats de la transició: «Ni els nous papers constitucionals ni les institucions en si ens oferiran un canvi de prou fiar. Ens calen sobretot persones que regalimin competència, responsabilitat i honradesa.» Tot rau a tenir cura de mirar quines persones s’elegeixen molt més que de seguir els partits com bens. És una proposta que es pot fer extensiva a tot el món d’electors democràtics d’arreu.

JOSEP FRIGOLA I RIBAS 
EL PUNT – 3 d’abril de 2010

 

Aquest escrit vol ser un petit homenatge al bisbe Òscar Romero. Permeteu-me de deixar de banda molts aspectes de la vida de Romero prou coneguts i comentats. M’ha arribat l’homilia del jesuïta Jon Sobrino pronunciada en l’aniversari de l’any passat a la capella de la UCA. Centra la reflexió en tres aspectes:

1.- Sol amb Déu a l’hospital. És sabut que l’oligarquia es volia guanyar el bisbe i li oferí un palau episcopal amb totes les comoditats. Romero el rebutjà i se n’anà a viure a l’hospital de la Divina Providència, sol i sense mesures de seguretat. Les persones més properes eren dones malaltes de càncer incurable, pobres i amb l’angoixa de no saber què passaria als seus fills en morir elles. Només Déu sabia qui era el Bisbe i què significava per a ell la seva Fe en Déu. Així parlà al poble salvadorenc: "Cap home no es coneix fins que ha trobat Déu. Tant de bo el fruit de la meva predicació fos que tots plegats ens trobéssim amb Déu". "M’alegra molt quan la gent senzilla troba en les meves paraules un camí per anar a Déu" i encara "sense Déu no hi pot haver alliberació".

2.- A la Catedral amb el seu poble. El bisbe de la Catedral és més conegut. És el bisbe de les homilies, dels pobres i de les víctimes, dels horrors de la repressió i de l’esperança de justícia. Citarem reflexions seves, que posen de manifest la seva personalitat: "Demano al Senyor, mentre durant la setmana recullo el clamor del poble i el dolor de tants crims, la ignomínia de tanta violència, que em doni la paraula oportuna per consolar, per denunciar, per cridar al penediment"; "denuncio l'absolutització de la riquesa. Aquest és el gran mal del Salvador: la riquesa, la propietat privada com un absolut intocable. I, ai del que toqui aquest cable d’alta tensió! Es crema."; "vivim en un ordre fals, fonamentat en la repressió i la por".

3.- Enmig del seu poble i en la seva defensa fins al final. Romero es va mantenir ferm en la denúncia i la compassió. Mai va cercar paraules que políticament i eclesiàstica fossin correctes. Ni en la societat ni en l'Església com a institució jeràrquica va trobar facilitats i suport. Fins al darrer moment es va mantenir fidel a les víctimes, tot i saber que ell podia ser la darrera. "Als pobres Déu els estima". Aquest convenciment el va dur a desgastar-se a favor d’una pastoral per la justícia, l’esperança i la vida dels pobres. I en segon lloc a enfrontar-se amb els que oprimien i reprimien. Volia construir "l'Església dels pobres" i això va significar riscos i enfrontaments. Deia: "seria trist que en una pàtria on s’assassina tan horrorosament no comptéssim entre les víctimes els sacerdots. Són el testimoni d’una Església encarnada amb els problemes del poble".

Els pilars de la seva vida eren dos: Déu i el poble. No es cansava de repetir: "Déu va amb la nostra història" i "a aquest poble li ha donat dignitat". Les amenaces creixien. En la seva darrera homilia, va dir: "aquesta setmana m’ha arribat un avís dient que estic en la llista dels que seran eliminats la propera setmana". I va posar la seva mort en relació amb el poble: "que la meva sang sigui llavor de llibertat i senyal que l’esperança aviat serà una realitat". Les paraules finals de la darrera homilia foren aquestes: "En nom de Déu, doncs, i en nom d’aquest sofert poble, els laments del qual pugen fins al cel cada dia més tumultuosos, els suplico, els prego, els ordeno en nom de Déu: que s’acabi la repressió". Després de l’homilia, quan es preparava per a l'Ofertori de la Missa, fou assassinat vilment.

Amb la mort del bisbe Òscar Romero no va morir la seva paraula.

VICENÇ FIOL, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona, 24 de març de 2010

 

La vigília de Nadal els diaris gironins informaren, amb fotografies i tot, de l'inici d’una campanya conjunta de Creu Roja i la Policia Municipal de Girona, que consisteix a facilitar flassades i begudes calentes als sense sostre que passen la nit a la intempèrie. La campanya dura fins al 15 de gener, o sigui, una vintena de nits, de la norantena que en té l'hivern. Sembla que també se’ls ofereix d’anar a passar aquella nit a La Sopa. D’entrada, en veure-ho, vaig quedar una mica astorat perquè, la veritat, a què treu cap aquesta campanya? Què resol?

L’única solució acceptable per als sense sostre gironins, que són prop de dos-cents, és de facilitar-los un lloc per dormir cada nit amb un mínim de comoditat i seguretat, amb els serveis higiènics indispensables i les necessitats alimentàries satisfetes.

Sorprèn que l'Ajuntament, que no ha estat capaç de resoldre el problema dels sense llar, doni suport directe a aquesta acció gairebé grotesca, amb la participació de la Policia Municipal.

La campanya anunciada a toc de trompeta és un pegat temporal que no puc evitar de pensar que deu tenir la finalitat d’animar-nos a seguir consumint sense defallir, no fos cas que ens deixéssim entendrir per les notícies constants sobre la pobra gent que ha de dormir al carrer i que té problemes per menjar, i dediquéssim una part dels nostres diners a ajudar-los en lloc de comprar, com sembla que és la nostra obligació.

Som davant d’una prova fefaent de la hipocresia social en què d’una o altra manera participem, conscientment o inconscient. El problema de qui dorm al ras i passa gana és de justícia social i només es pot resoldre amb accions fermes i decidides que aportin solucions reals, no pegats. La ciutadania ha d’exigir que tothom pugui dormir sota teulada, amb els serveis mínims coberts i l’alimentació assegurada.

Cal adreçar tots els esforços, com a simples ciutadans o com a membres de partits o organitzacions polítiques o socials, a aconseguir un sistema fonamentat en la justícia, que elimini en poc temps el desequilibri cada vegada més accentuat entre persones pobres i persones riques, entre les més afavorides i les més desafavorides, entre els marginats i exclosos i els qui excloem i marginem, encara que sigui, com ja he dit abans, inconscientment o conscient.

És urgent que siguem crítics amb el sistema econòmic i polític en què estem immergits i ens decidim a treballar per capgirar-lo o canviar-lo per un altre que sigui just i igualitari, que no creï les desigualtats, les diferències brutals que ara hi ha.

Hem de ser conscients que tot tendeix a portar-nos cap a l'individualisme i l’egoisme, cap a vigilar que el del costat no ens passi al davant; hem de renunciar a aquesta lluita ferotge per aconseguir sentir-nos per sobre dels altres, cosa que, ens diuen, ens hauria de fer feliços i en el fons ens porta a una competitivitat que té com a objectiu primordial el lucre dels poderosos a costa de la majoria de la societat i del planeta.

Si aconseguim redreçar la situació tota l’acció assistencial que nombroses entitats i associacions duen a terme, amb voluntat i molts esforços, per ajudar els més pobres, els marginats, els exclosos, esdevindrà innecessària. No caldrà que ens dediquem a ajudar els altres donant-los una mica del que ens sobra. Hem d’aconseguir que tothom tingui el que necessita per viure.

Estic ben segur que tant els voluntaris de Creu Roja com la Policia Municipal actuen amb tota bona fe i voluntat de ser útils, però potser ho fan una mica irreflexivament, moguts per la inèrcia dels molts anys que han fet la mateixa campanya i els manca de ser una mica crítics, amb la societat i amb ells mateixos.

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA – 11 de gener de 2010

 

Quan l’endemà de les darreres eleccions al Parlament es va acordar la composició del Govern actual, els polítics començaren a dir que hi hauria una atenció especial a les polítiques socials, la dotació de les quals creixeria considerablement. Ho van anar repetint moltes vegades i encara ara ho sentim. Recordo que vaig pensar que quan en parlaven tant, malament. Un conegut que ja fa molts anys que va traspassar deia: "enlloc es parla tant de pa com on no n’hi ha". Darrerament m’ha arribat informació de dos casos que demostren que no anava gaire errat i que els fets, sovint, no s’ajusten a les paraules.

A mitjan octubre, Josep Playà Maset, a La Vanguardia, denunciava un fet que em semblà molt greu: la Generalitat, el 3 de setembre, va aprovar un ERO a l’empresa Icària Arts Gràfiques, que va deixar sense feina vint-i-un treballadors.

El que fa rellevant el fet és que els treballadors són discapacitats psíquics que havien aconseguit la feina amb molta dificultat. Poder guanyar el sou amb el treball propi fa que aquests nois se sentin més importants socialment i els dóna més autoestima. I Icària Arts Gràfiques, que és una empresa sense ànim de lucre, ha perdut el 50% dels seus ingressos, perquè la Generalitat no els ha adjudicat una feina que feien satisfactòriament des de fa dotze anys.

La feina era l’estampació de tota la roba de l’institut Català de la Salut (llençols, coixineres, bates, tovalloles). El Departament de Salut convocà una licitació i adjudicà el contracte al Centre d’Iniciatives per a la Reinserció, empresa pública del Departament de Justícia, que utilitza presos com a mà d’obra amb un salari de 430 € al mes i utilitza les presons com a locals de treball. Els gestors del CIRE, en obtenir la concessió, negociaren amb Icària la subcontractació del treball i van funcionar així fins que a mitjan any el CIRE es va queixar que la feina era massa cara. L’endemà Icària perdé la meitat de la facturació i hagué de reduir la plantilla a la meitat.

El grup de què forma part Icària Arts Gràfiques, inclou també l'Escola Taiga, l'Alberg Inout, el Centre Ocupacional Bogatell i altres. Parlant amb polítics han aconseguit que el diputat Josep Lluís Cleries, de CiU, presentés a la Mesa del Parlament, entre altres, la pregunta: "Troben lògic que el mateix Govern promogui la pèrdua de feina de persones amb discapacitat, quan per llei tenen l’obligació de fomentar-ne l’ocupació?".

L’altre fet que m’ha colpit i que també trobo greu, és que 25 llars d’infants laborals es poden veure abocades al tancament per la no convocatòria, enguany, dels ajuts que rebien des de 1975. Aquestes llars van ser creades per iniciativa social d’entitats d’església, parròquies i cooperatives, per tal d’oferir un servei a les dones treballadores i donar una educació adient als infants de fins a tres anys. Totes eren situades en entorns "deprimits" socialment i econòmica, i força d’ells encara en són, en sectors com La Mina, de Barcelona, o Singerlin, a Santa Coloma de Gramenet. Atenen uns dos mil infants i donen feina a dues-centes educadores.

La subvenció, en principi, la donava el Ministeri de Treball i, posteriorment, el Departament de Treball, amb fons que provenien majoritàriament del ministeri. La convocatòria es feia al DOGC entre abril i maig de cada any, es resolia abans d’acabar l’any i la dotació es feia efectiva, un terç abans d’acabar l’any i la resta entre març i juliol de l’any següent.

El juliol, en veure que no s’havia publicat la convocatòria les llars preguntaren què passava i en una reunió amb dos alts càrrecs de Treball i d'Educació, se’ls informà que enguany no hi havia hagut conveni amb el Ministeri i no hi havia partida pressupostària. La Direcció General de Relacions Laborals no en va saber res fins al març perquè no foren convocats a una reunió que es va fer a Madrid; i que, per tant, no hi hauria convocatòria. El subdirector de la Direcció General de Centres, del Departament d'Educació, els informà que el seu departament té una línia de subvencions per a llars d'infants privades (800 € per infant i curs) i que les llars que vulguin s’hi poden acollir per al curs 2009-2010. Per a les llars d’infants municipals (algunes de les afectades en són) la subvenció pot arribar als 1.800 € per infant i curs. Per què aquesta diferència tan exagerada?

Una dada curiosa que demostra la complexitat de la burocràcia del Govern, és que el conveni, des de fa uns anys el signava la Consellera d'Acció social i Ciutadania, i Educació ho ignorava.

Les llars d’infants laborals afectades ja havien fet la inscripció per al curs 2009-2010 i compromès els preus amb les famílies. Ara es troben que no podran cobrir el pressupost. Algunes ja han reduït plantilla, en detriment de l’atenció i educació que reben els infants. I es poden veure abocades al tancament definitiu, especialment les que no són municipals.

Em pregunto: a més d’aquests dos, quants altres casos semblants deu haver-hi? L'Administració, com ho justifica?

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona – 2 de gener de 2010