Girona

Adreça: C. Antic Roca, 38 bis, 17003, Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

Justícia i Pau Girona és una comissió compromesa amb la cultura de pau. Per això, treballa activament per al desarmament, l’aprenentatge de la convivència des del reconeixement de la igualtat, la mediació i el respecte dels drets humans. A més, s’ha implicat socialment en la sensibilització per l’acollida als refugiats.

Aquest escrit vol ser un petit homenatge al bisbe Òscar Romero. Permeteu-me de deixar de banda molts aspectes de la vida de Romero prou coneguts i comentats. M’ha arribat l’homilia del jesuïta Jon Sobrino pronunciada en l’aniversari de l’any passat a la capella de la UCA. Centra la reflexió en tres aspectes:

1.- Sol amb Déu a l’hospital. És sabut que l’oligarquia es volia guanyar el bisbe i li oferí un palau episcopal amb totes les comoditats. Romero el rebutjà i se n’anà a viure a l’hospital de la Divina Providència, sol i sense mesures de seguretat. Les persones més properes eren dones malaltes de càncer incurable, pobres i amb l’angoixa de no saber què passaria als seus fills en morir elles. Només Déu sabia qui era el Bisbe i què significava per a ell la seva Fe en Déu. Així parlà al poble salvadorenc: "Cap home no es coneix fins que ha trobat Déu. Tant de bo el fruit de la meva predicació fos que tots plegats ens trobéssim amb Déu". "M’alegra molt quan la gent senzilla troba en les meves paraules un camí per anar a Déu" i encara "sense Déu no hi pot haver alliberació".

2.- A la Catedral amb el seu poble. El bisbe de la Catedral és més conegut. És el bisbe de les homilies, dels pobres i de les víctimes, dels horrors de la repressió i de l’esperança de justícia. Citarem reflexions seves, que posen de manifest la seva personalitat: "Demano al Senyor, mentre durant la setmana recullo el clamor del poble i el dolor de tants crims, la ignomínia de tanta violència, que em doni la paraula oportuna per consolar, per denunciar, per cridar al penediment"; "denuncio l'absolutització de la riquesa. Aquest és el gran mal del Salvador: la riquesa, la propietat privada com un absolut intocable. I, ai del que toqui aquest cable d’alta tensió! Es crema."; "vivim en un ordre fals, fonamentat en la repressió i la por".

3.- Enmig del seu poble i en la seva defensa fins al final. Romero es va mantenir ferm en la denúncia i la compassió. Mai va cercar paraules que políticament i eclesiàstica fossin correctes. Ni en la societat ni en l'Església com a institució jeràrquica va trobar facilitats i suport. Fins al darrer moment es va mantenir fidel a les víctimes, tot i saber que ell podia ser la darrera. "Als pobres Déu els estima". Aquest convenciment el va dur a desgastar-se a favor d’una pastoral per la justícia, l’esperança i la vida dels pobres. I en segon lloc a enfrontar-se amb els que oprimien i reprimien. Volia construir "l'Església dels pobres" i això va significar riscos i enfrontaments. Deia: "seria trist que en una pàtria on s’assassina tan horrorosament no comptéssim entre les víctimes els sacerdots. Són el testimoni d’una Església encarnada amb els problemes del poble".

Els pilars de la seva vida eren dos: Déu i el poble. No es cansava de repetir: "Déu va amb la nostra història" i "a aquest poble li ha donat dignitat". Les amenaces creixien. En la seva darrera homilia, va dir: "aquesta setmana m’ha arribat un avís dient que estic en la llista dels que seran eliminats la propera setmana". I va posar la seva mort en relació amb el poble: "que la meva sang sigui llavor de llibertat i senyal que l’esperança aviat serà una realitat". Les paraules finals de la darrera homilia foren aquestes: "En nom de Déu, doncs, i en nom d’aquest sofert poble, els laments del qual pugen fins al cel cada dia més tumultuosos, els suplico, els prego, els ordeno en nom de Déu: que s’acabi la repressió". Després de l’homilia, quan es preparava per a l'Ofertori de la Missa, fou assassinat vilment.

Amb la mort del bisbe Òscar Romero no va morir la seva paraula.

VICENÇ FIOL, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona, 24 de març de 2010

 

La vigília de Nadal els diaris gironins informaren, amb fotografies i tot, de l'inici d’una campanya conjunta de Creu Roja i la Policia Municipal de Girona, que consisteix a facilitar flassades i begudes calentes als sense sostre que passen la nit a la intempèrie. La campanya dura fins al 15 de gener, o sigui, una vintena de nits, de la norantena que en té l'hivern. Sembla que també se’ls ofereix d’anar a passar aquella nit a La Sopa. D’entrada, en veure-ho, vaig quedar una mica astorat perquè, la veritat, a què treu cap aquesta campanya? Què resol?

L’única solució acceptable per als sense sostre gironins, que són prop de dos-cents, és de facilitar-los un lloc per dormir cada nit amb un mínim de comoditat i seguretat, amb els serveis higiènics indispensables i les necessitats alimentàries satisfetes.

Sorprèn que l'Ajuntament, que no ha estat capaç de resoldre el problema dels sense llar, doni suport directe a aquesta acció gairebé grotesca, amb la participació de la Policia Municipal.

La campanya anunciada a toc de trompeta és un pegat temporal que no puc evitar de pensar que deu tenir la finalitat d’animar-nos a seguir consumint sense defallir, no fos cas que ens deixéssim entendrir per les notícies constants sobre la pobra gent que ha de dormir al carrer i que té problemes per menjar, i dediquéssim una part dels nostres diners a ajudar-los en lloc de comprar, com sembla que és la nostra obligació.

Som davant d’una prova fefaent de la hipocresia social en què d’una o altra manera participem, conscientment o inconscient. El problema de qui dorm al ras i passa gana és de justícia social i només es pot resoldre amb accions fermes i decidides que aportin solucions reals, no pegats. La ciutadania ha d’exigir que tothom pugui dormir sota teulada, amb els serveis mínims coberts i l’alimentació assegurada.

Cal adreçar tots els esforços, com a simples ciutadans o com a membres de partits o organitzacions polítiques o socials, a aconseguir un sistema fonamentat en la justícia, que elimini en poc temps el desequilibri cada vegada més accentuat entre persones pobres i persones riques, entre les més afavorides i les més desafavorides, entre els marginats i exclosos i els qui excloem i marginem, encara que sigui, com ja he dit abans, inconscientment o conscient.

És urgent que siguem crítics amb el sistema econòmic i polític en què estem immergits i ens decidim a treballar per capgirar-lo o canviar-lo per un altre que sigui just i igualitari, que no creï les desigualtats, les diferències brutals que ara hi ha.

Hem de ser conscients que tot tendeix a portar-nos cap a l'individualisme i l’egoisme, cap a vigilar que el del costat no ens passi al davant; hem de renunciar a aquesta lluita ferotge per aconseguir sentir-nos per sobre dels altres, cosa que, ens diuen, ens hauria de fer feliços i en el fons ens porta a una competitivitat que té com a objectiu primordial el lucre dels poderosos a costa de la majoria de la societat i del planeta.

Si aconseguim redreçar la situació tota l’acció assistencial que nombroses entitats i associacions duen a terme, amb voluntat i molts esforços, per ajudar els més pobres, els marginats, els exclosos, esdevindrà innecessària. No caldrà que ens dediquem a ajudar els altres donant-los una mica del que ens sobra. Hem d’aconseguir que tothom tingui el que necessita per viure.

Estic ben segur que tant els voluntaris de Creu Roja com la Policia Municipal actuen amb tota bona fe i voluntat de ser útils, però potser ho fan una mica irreflexivament, moguts per la inèrcia dels molts anys que han fet la mateixa campanya i els manca de ser una mica crítics, amb la societat i amb ells mateixos.

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA – 11 de gener de 2010

 

Quan l’endemà de les darreres eleccions al Parlament es va acordar la composició del Govern actual, els polítics començaren a dir que hi hauria una atenció especial a les polítiques socials, la dotació de les quals creixeria considerablement. Ho van anar repetint moltes vegades i encara ara ho sentim. Recordo que vaig pensar que quan en parlaven tant, malament. Un conegut que ja fa molts anys que va traspassar deia: "enlloc es parla tant de pa com on no n’hi ha". Darrerament m’ha arribat informació de dos casos que demostren que no anava gaire errat i que els fets, sovint, no s’ajusten a les paraules.

A mitjan octubre, Josep Playà Maset, a La Vanguardia, denunciava un fet que em semblà molt greu: la Generalitat, el 3 de setembre, va aprovar un ERO a l’empresa Icària Arts Gràfiques, que va deixar sense feina vint-i-un treballadors.

El que fa rellevant el fet és que els treballadors són discapacitats psíquics que havien aconseguit la feina amb molta dificultat. Poder guanyar el sou amb el treball propi fa que aquests nois se sentin més importants socialment i els dóna més autoestima. I Icària Arts Gràfiques, que és una empresa sense ànim de lucre, ha perdut el 50% dels seus ingressos, perquè la Generalitat no els ha adjudicat una feina que feien satisfactòriament des de fa dotze anys.

La feina era l’estampació de tota la roba de l’institut Català de la Salut (llençols, coixineres, bates, tovalloles). El Departament de Salut convocà una licitació i adjudicà el contracte al Centre d’Iniciatives per a la Reinserció, empresa pública del Departament de Justícia, que utilitza presos com a mà d’obra amb un salari de 430 € al mes i utilitza les presons com a locals de treball. Els gestors del CIRE, en obtenir la concessió, negociaren amb Icària la subcontractació del treball i van funcionar així fins que a mitjan any el CIRE es va queixar que la feina era massa cara. L’endemà Icària perdé la meitat de la facturació i hagué de reduir la plantilla a la meitat.

El grup de què forma part Icària Arts Gràfiques, inclou també l'Escola Taiga, l'Alberg Inout, el Centre Ocupacional Bogatell i altres. Parlant amb polítics han aconseguit que el diputat Josep Lluís Cleries, de CiU, presentés a la Mesa del Parlament, entre altres, la pregunta: "Troben lògic que el mateix Govern promogui la pèrdua de feina de persones amb discapacitat, quan per llei tenen l’obligació de fomentar-ne l’ocupació?".

L’altre fet que m’ha colpit i que també trobo greu, és que 25 llars d’infants laborals es poden veure abocades al tancament per la no convocatòria, enguany, dels ajuts que rebien des de 1975. Aquestes llars van ser creades per iniciativa social d’entitats d’església, parròquies i cooperatives, per tal d’oferir un servei a les dones treballadores i donar una educació adient als infants de fins a tres anys. Totes eren situades en entorns "deprimits" socialment i econòmica, i força d’ells encara en són, en sectors com La Mina, de Barcelona, o Singerlin, a Santa Coloma de Gramenet. Atenen uns dos mil infants i donen feina a dues-centes educadores.

La subvenció, en principi, la donava el Ministeri de Treball i, posteriorment, el Departament de Treball, amb fons que provenien majoritàriament del ministeri. La convocatòria es feia al DOGC entre abril i maig de cada any, es resolia abans d’acabar l’any i la dotació es feia efectiva, un terç abans d’acabar l’any i la resta entre març i juliol de l’any següent.

El juliol, en veure que no s’havia publicat la convocatòria les llars preguntaren què passava i en una reunió amb dos alts càrrecs de Treball i d'Educació, se’ls informà que enguany no hi havia hagut conveni amb el Ministeri i no hi havia partida pressupostària. La Direcció General de Relacions Laborals no en va saber res fins al març perquè no foren convocats a una reunió que es va fer a Madrid; i que, per tant, no hi hauria convocatòria. El subdirector de la Direcció General de Centres, del Departament d'Educació, els informà que el seu departament té una línia de subvencions per a llars d'infants privades (800 € per infant i curs) i que les llars que vulguin s’hi poden acollir per al curs 2009-2010. Per a les llars d’infants municipals (algunes de les afectades en són) la subvenció pot arribar als 1.800 € per infant i curs. Per què aquesta diferència tan exagerada?

Una dada curiosa que demostra la complexitat de la burocràcia del Govern, és que el conveni, des de fa uns anys el signava la Consellera d'Acció social i Ciutadania, i Educació ho ignorava.

Les llars d’infants laborals afectades ja havien fet la inscripció per al curs 2009-2010 i compromès els preus amb les famílies. Ara es troben que no podran cobrir el pressupost. Algunes ja han reduït plantilla, en detriment de l’atenció i educació que reben els infants. I es poden veure abocades al tancament definitiu, especialment les que no són municipals.

Em pregunto: a més d’aquests dos, quants altres casos semblants deu haver-hi? L'Administració, com ho justifica?

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona – 2 de gener de 2010

 

El 7 d'agost vaig publicar un article en aquest diari amb el títol "La dura i llarga odissea de Youb Saoudi". Aquesta odissea, més aviat kafkiana que no pas homèrica, encara dura perquè se li ha denegat diverses vegades el visat per poder retornar a Girona i reunir-se amb la seva família.

Per refrescar una mica la memòria faré un resum de les principals dades del cas:

- Youb Saoudi entrà a l'Estat espanyol com a refugiat polític i obtingué el permís de residència i treball el 1999.
- El 23 de gener de 2003 és detingut en l'anomenada Operació Estany, que José Mª Aznar, utilitzà per justificar la tramesa de soldats espanyols a la invasió d'Iraq.
- El mes de juny el cas va ser sobresegut i Youb retornà a casa.
- El setembre del mateix 2003, tornà a ser detingut per una demanda d'extradició presentada per Algèria.
- Malgrat les protestes a nivell social i de diversos ajuntaments que aprovaren mocions, entre ells els de Banyoles, Salt, Girona i Quart i la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Social del Parlament de Catalunya, Youb Saoudi fou extradit a Algèria el desembre de 2006, més de tres anys després de la seva detenció.
- Arribat a Algèria, Saoudi va ser enjudiciat i absolt per la sentència de 24 de febrer de 2007, que declara la seva innocència, en reclama l'alliberament immediat i obliga el Tresor Públic a fer-se càrrec de les costes.
- Youb Saoudi, doncs, no ha estat jutjat ni condemnat a l'Estat espanyol i a Algèria ha estat jutjat i absolt. No té cap condemna ni cap antecedent penal.

Ja vaig dir que se li denegà diverses vegades el visat d'entrada a l'Estat fins que no presentés un certificat d'antecedents penals emès pel Ministeri de Justícia d'Algèria. Obtingué el certificat, net d'antecedents, el 25 de gener d'enguany i tot seguit el presentà al Consolat Espanyol d'Orà amb una nova petició de visat. El 27 de febrer el visat també li fou denegat amb la indicació que ho era per "informe negatiu de l'autoritat governamental". Cal suposar que espanyola.

L'últim intent el va fer l'esposa de Youb Saoudi, Nadjouia, en demanar el reagrupament familiar. Aquesta sol·licitud es tramità amb el suport jurídic de Càritas i l'aval del regidor de Serveis Socials de l'Ajuntament de Girona, Sr. Joan Olóriz, a la Subdelegació del Govern. El subdelegat del Govern, Sr. Francesc Francisco i Busquets, ha denegat també el reagrupament.

A l'article del 7 d'agost feia aquestes preguntes: El fet que aquesta persona (Youb Saodui) no obtingui el visat de retorn, és una simple qüestió burocràtica? O bé hi ha motius polítics? Si n'hi ha, quins són aquests motius? Qui pot explicar clarament què passa?
Com és habitual no vaig obtenir cap resposta a les preguntes. Ara, a la vista de la denegació del reagrupament familiar, però, em sembla que qui les podria contestar és el Sr. Francesc Francisco representant del Govern espanyol a Girona. I també em sembla evident la motivació política de la denegació del retorn de Youb Saoudi.

El subdelegat del Govern s'ha negat a reunir-se amb representants de la Plataforma Aturem la Guerra que ha atès els detinguts de l'operació Estany des de bon començament, amb l'excusa que no hi havia res per parlar que no s'hagués parlat en reunions anteriors. El dia 3 d'aquest mes s'ha fet una nova sol·licitud de reunió que encara no sabem si s'ha acceptat o denegat.

En tot cas crec que el subdelegat del Govern ha de donar la cara i explicar públicament i amb concreció quines són les causes que fan que denegui el permís de retorn a Youb Saoudi.

I ha d'aclarir si ha denegat el reagrupament familiar per decisió pròpia o perquè ha rebut instruccions de més amunt. I, en aquest darrer cas, saber qui ha donat l'ordre de no admetre el retorn d'aquesta persona que, després de tot el dur procés que ha suportat durant gairebé set anys, no ha estat objecte de cap condemna i que, en conseqüència, cal considerar innocent de les acusacions de què va ser objecte tan a l'Estat espanyol com a la República Algeriana.

No puc concebre que un estat de dret que acull un home com a refugiat polític pugui extradir-lo al seu país i, en resultar innocent de l'acusació se li denegui el retorn per reunir-se amb la família. Així com també és difícil d'entendre que decidir l'extradició comporti tenir-lo empresonat més de tres anys, mentre que Algèria només va necessitar dos mesos per jutjar-lo i declarar-lo innocent. El silenci i l'opacitat dels òrgans de govern de l'Estat fan dubtar que realment siguem en un estat de dret com proclamen sovint.

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA – 19 de desembre de 2009