Conversa amb Kim Manresa sobre el periodisme solidari

Ens hem trobat amb en Kim Manresa a ple agost, a la plaça Àngel Pestaña, al barri de la Prosperitat de Barcelona. Un barri que ha vist com s’anava transformant, des de les barraques i la rasa de la ronda de Dalt fins a la urbanització del cibernàrium i el parc central, i que ha fotografiat per deixar testimoni de la memòria històrica de l’autoconstrucció i les lluites veïnals de les perifèries dels anys 70. A l’arxiu històric de Roquetes-Nou Barris, hi ha algunes d’aquestes primeres fotografies de la seva joventut.

Des del projecte del Memorial Joan Gomis de periodisme solidari -que se celebra ininterrompudament des del 2006-, li hem proposat que formi part del jurat per a l’edició d’enguany. En Kim coneix bé la missió i els valors d’aquest premi i no dubta a dir-nos que sí. Ell, com en Joan Gomis i l’Arcadi Oliveres, també vol desvetllar la tendresa i la solidaritat humanes cap a realitats d’exclusió, oblidades o empobrides, per causa d’un capitalisme explotador i sense límits. De fet, Kim Manresa va rebre el premi Gomis 2011 a la trajectòria periodística. El seu fotoperiodisme ens fa testimonis de realitats quotidianes crues, de pobresa, d’injustícia social i política, però que, al mateix temps, ens mostren la dignitat dels seus protagonistes, la lluita per la supervivència i, fins i tot, ens mostren la bellesa dels oficis, les arts, les mirades o els gestos més humans amb què les persones afrontem la vida allà on som. 

M’ensenya el seu darrer llibre publicat conjuntament amb en Joan Manuel Serrat per commemorar els seus 50 anys de professió: un, com a fotoperiodista, l’altre, com a compositor i cantant. La cançó de “Pare” d’en Serrat està editada en diferents dialectes, parles i llengües presents a l’Estat espanyol, i va acompanyada de les fotografies d’en Kim extretes de l’exposició “50 anys de fotoperiodisme de Kim Manresa”. Amb aquest llibre, urgeixen a afrontar la crisi climàtica, contribueixen a fer-nos conscients dels qui viuen enmig d’abocadors i de deixalles, i dels camperols que malden per preservar els cultius, l’aigua, els boscos i els ramats. Les fotografies en blanc i negre il·lustren la denúncia i el crit existencial per preservar la terra i la vida humana que la cançó de Serrat expressa tan bellament. Serrat es pensava qui seria una cançó que passaria de moda i, en canvi, continua essent avui una manifestació de ràbia i d’esperança per aturar la degradació mediambiental. Com es pregunta a la introducció Paco Flores, periodista i comissari de l’exposició a Almeria: “Quin valor tenen les cançons i les fotografies com a denúncia social en l’era de la intel·ligència artificial?”.

Li retorno la mateixa pregunta a Kim: “Què és per a tu el periodisme solidari?”. Em comenta que entre els mateixos periodistes, els estudiants, hi troba a faltar figures de referència. Em diu que, en general, ens fixem en models mediàtics que no ressalten cap valor en especial; que la inconsistència de les xarxes banalitza temes, desenfoca allò que és important. M’explica que ell va fer d’aprenent de la professió des de ben jove al costat de Colita; ja va treballar des dels 14 o 15 anys i es va haver de muntar el seu propi laboratori de revelat perquè li van dir que les seves fotografies eren comprometedores en ple franquisme i amb l’ebullició de reivindicacions veïnals que hi havia en aquell moment a Nou Barris. En Kim es pregunta si a les facultats de comunicació, de periodisme, d’audiovisuals, s’ensenya a narrar i es llegeix prou; si es coneixen les cròniques literàries d’en Kapucinsky; si saben què és el periodisme social i de proximitat que Huertas Clavería va modelar amb llibertat i bonhomia…

Kim Manresa continua essent un periodista gràfic. Ell treballa amb la imatge, una imatge narrativa, una imatge que ens parla de les causes de la violència estructural que hi ha a Colòmbia, per exemple, on ha estat aquest mateix estiu. Els empobrits es veuen abocats a engruixir les milícies paramilitars i a atrinxerar-se a les muntanyes malgrat que fa 7 anys dels acords de pau amb les FARC. Les raons són, ara, més econòmiques que no pas ideològiques. D’igual manera que al Níger, el cop d’estat pretén un control sobre l’urani del país i un lligam estret amb Rússia abans que no amb França; o que la guerra i la crisi d’Ucraïna augmentarà perquè s’ha permès la concentració del monocultiu de cereal de tal manera que molts altres països ens fem dependents d’aquell territori fins al punt que sembla lògic i racional el fet d’estendre bases militars de l’OTAN per tota la frontera est d’Ucraïna i assegurar-nos-la com a graner. La guerra no té lògica, però els poders fàctics i les multinacionals que dominen la producció i els excedents d’aliments, el negoci de les armes, l’explotació de minerals, de matèries primeres i de mà d’obra sense cap mirament dels drets humans, s’esforcen a justificar els murs, la militarització, els camps minats, la guerra… Per què no aixequem forta la veu per exigir que s’aturi aquesta guerra?

Pocs dies després d’aquesta conversa amb Kim Manresa, llegeixo que han assassinat Fernando Villavicencio, el periodista i candidat a les eleccions a l’Equador. Durant deu anys va estar perseguit i va haver de refugiar-se a les muntanyes i al Perú per haver destapat la corrupció del govern de Correa, que es va vendre literalment el país a les energètiques i a les empreses d’explotació minera de la Xina. Villavicencio volia acabar amb la connivència entre el govern i el narcotràfic, volia que els pobles equatorians poguessin tenir veu i vot en el governament del seu propi territori. Estic segura que el periodisme solidari i el fotoperiodisme compromès continuen fent falta perquè esdevinguem ciutadania conscient, capaços de mesures que posin límits a l’explotació i a la impunitat davant de l’oblit dels drets humans bàsics.
 

Neus Forcano
Directora de Justícia i Pau Barcelona