Ha fet vuit anys que el Papa Francesc ens regalava la seva carta encíclica Laudato si’ (LS 2015). Aquest temps ens ha permès admirar la radicalitat, profunditat i exigència de la visió ecològica integral que planteja Francesc. Aquesta no és altra que la visió del món des de la fe de l’Església, visió que ell ha aprofundit i formulat de manera genial com a proposta de vida.

L’ecologia cristiana no és merament un sumar-se, amb un determinat accent propi, a la consciència ecològica contemporània. És a dir, el seu fonament no és solament la consciència de la destrucció ecològica i el corresponent desig de sobreviure com espècie humana o de preservar el benestar adquirit. Ni tampoc no és solament la consciència de l’admiració per la bellesa de la natura que porta un desig de preservar-la. En cert sentit, és també tot això. Però és alguna cosa més potent, que supera un esquema merament basat en les necessitats o els fluctuants sentiments humans. 

Quina és l’arrel de l’ecologia que sorgeix de la fe cristiana i que expressa genialment Laudato si’? Es tracta d’una manera de veure el món que porta a una nova manera de viure. Es tracta del desafiament de contemplar i viure el món com a Creació d’un Déu trinitari, per tal de convertir-nos a fi de ser-ne dignes.

Creació d’un Déu trinitari

Contemplar i experimentar el món com a Creació. És a dir, la consciència i el gaudi progressiu del fet que tot és do gratuït de Déu Creador com acte radical d’amor. 

La nostra existència, la totalitat de l’ésser i del temps, la bellesa i sobreabundància de la natura, la meravella de l’ésser humà, no són necessaris, no són ésser en si, ni tampoc cega casualitat sense sentit comprensible. Tenen significat. Són el projecte d’algú. Apunten més enllà d’ells mateixos, cap a un principi causant absolut que els sosté a cada instant, un principi que només pot ser de caràcter personal, que és amor i llibertat i que es reflecteix en la seva Creació. 

Com diu Francesc, “tot l’univers material és llenguatge de l’amor de Déu, del seu desmesurat afecte envers nosaltres… Tot és carícia de Déu” (LS 84). I aquest univers material és confiat pel Creador al nostre gaudi i a la nostra responsabilitat, la de tots i cadascú per igual, perquè en tinguem cura, el compartim solidàriament i l’elevem al mateix Creador perquè ell la porti a la plenitud.

Contemplar i experimentar el Creador com a Deu trinitari. És a dir, un Déu que no és, com sovint s’ha entès, com un ésser incomprensible, llunyà, autista o solipsista, sinó un Déu viu. Un Déu implicat i actuant en el món, al qual estima infinitament i incondicionalment. Un Déu que es comunica i es dona al món, i que s’ha revelat plenament tal com és en una persona històrica, Jesús, amb radical humilitat, com una comunitat d’amor, tal com ha testimoniat la comunitat cristiana apostòlica en el Nou Testament: el Pare Creador, el Fill (Jesucrist, que és Déu i és home) i l’Esperit Sant, procedent del Pare i del Fill.

El Déu trinitari no són tres consciències, ni tres essències distintes (com una mena de politeisme), sinó pur ser per als altres, en una comunió transparent d’intel·ligència i amor. Com explica el Papa, el món és obra coral d’aquest Déu u i tri: “El Pare, font última de tot, fonament amorós i comunicatiu de les coses que existeixen. El Fill, que el reflecteix, i a través del qual tot ha estat creat, es va unir a aquesta terra quan es formà en el si de Maria. L’Esperit, llaç infinit d’amor, està íntimament present en el cor de l’univers, animant i suscitant nous camins. El món va ser creat per les tres Persones com un únic principi diví, però cada una d’elles realitza aquesta obra comuna segons la seva propietat personal”. (LS 238)

Això implica que l’univers és el resultat de l’amor trinitari i que, com deia Sant Bonaventura, “tota criatura porta en ella una estructura pròpiament trinitària”. (LS  239)

Dit en altres termes, l’essència divina trinitària es reflecteix en l’estructura relacional de l’univers i de tots els éssers, interconnectats i interdependents. L’univers és “una trama de relacions. Les criatures tendeixen cap a Déu i, al seu torn, és propi de tot ésser vivent tendir cap a un altra cosa, de tal manera que en el si de l’univers hi podem trobar un sens fi de constants relacions que s’entrellacen secretament”. (LS 240) 

Això ens porta “a descobrir la clau de la nostra realització, perquè la persona humana més creix, més madura i més se santifica a mesura que entra en relació, quant surt d’ella mateixa per viure en comunió amb Déu, amb els altres i amb totes les criatures”, assumint així “el dinamisme trinitari que Déu ha imprès en ella”. (LS 240)

Conversió ecològica integral

Comprendre, experimentar i meditar tot això (en la mesura de les humanes possibilitats) porta al desig de ser-ne dignes i d’aquí a una conversió ecològica integral, que és la resposta adient al do rebut: admirar, contemplar, tenir cura, protegir, compartir i estimar tota la realitat, respectant les seves lleis internes i a cada una de les criatures. Totes tenen valor i sentit, en la seva fragilitat i dignitat, especialment els éssers humans, i particularment els més febles, que ocupen un espai peculiar en la Creació.

Això ens crida, com diu Francesc, a superar la lògica hegemònica del posseir, acumular i acaparar, de la llei del més fort, de l’obsessió per dominar tecnològicament la realitat, de multiplicar les possibilitats i el confort, de l’individualisme ansiós i depredador, sempre insatisfet… 

La conversió ecològica suposa transformar progressivament la pròpia vida per entrar en el goig inesgotable de la sobrietat, la simplicitat, l’agraïment, la humilitat i la contemplació, de la solidaritat i defensa dels pobres i vulnerables, de l’obertura als altres per construir junts un món just i fratern (LS 222-224). Això és pròpiament i radicalment ecologia.

Però, com també ha ensenyat Francesc a Laudato si’, en aquest procés de conversió ecològica integral resulta d’enorme importància l’Eucaristia, on la natura és elevada a Déu. En ella, “Déu mateix, fet home, arriba a fer-se menjar per la seva creatura”, a través de la matèria del seu cos, arribant a la nostra intimitat. 

I és que “en l’Eucaristia ja està realitzada la plenitud, i és el centre vital de l’univers, el focus desbordant d’amor i de vida inesgotable”, perquè “unit al Fill encarnat, present en l’Eucaristia, tot el cosmos dona gràcies a Déu”, de tal manera que l’Eucaristia és un “acte d’amor còsmic”, que “uneix el cel i la terra, abraça i penetra totes les coses creades”. En el Pa eucarístic, “la creació està orientada cap a la divinització, cap a les santes noces, cap a la unificació del creador mateix”. Per això, “l’Eucaristia és també font de llum i de motivació per a les nostres preocupacions per l’ambient i ens orienta a ser custodis de les coses creades”. (LS 236).

Eduard Ibáñez
Membre de Justícia i Pau Barcelona