Si no sabeu què regalar, sempre podeu regalar Erasme de Rotterdam, de Stefan Zweig. La ploma de Zweig mai defrauda i la vida i pensament d’Erasme eleva l’ànim. Erasme ens convida a potenciar en cadascú de nosaltres un alè universalista, sobrepassar fronteres, divisions, i treballar per la concòrdia i la conciliació.

La divisió entre dos bàndols ha sigut una constant en la història, real o simbòlica: güelfs i gibel·lins, nacionals i republicans, blaus i vermells. També en la literatura: Montesco i Capuleto. Avui el camí no és massa diferent: Ucraïna i Rússia, Palestina i Israel. També entre clans, com recentment ha passat entre Yoda i DZ Mafia, amb conseqüències a casa nostra. Cadascú pot continuar ampliant la llista al seu gust.

En aquest sentit, Erasme va ser un home de centre. Només tenia un enemic: el fanatisme. Va ser un autèntic lluitador per la concòrdia com a paradigma d’humanisme, buscava la concòrdia global i això imposa comprendre uns i altres i ser-ne facilitador en l’entesa. Aquesta posició no estava de moda ni abans, ni ara. Erasme va ser titllat de desapassionat, de neutre, de feble. Sembla que l’home i la dona forts s’hagin de posicionar amb ímpetu per un dels dos bàndols. Per Erasme, sembla que la seva lògica era inversa: l’home i la dona forts busquen allò que hi ha de comú en les divisions i busca l’entesa. Una Fraternitat Universal, com diria ara el Papa Francesc.

En aquests dies, força convulsos i amb un excés de divisionisme, potser hauríem de recuperar aquest esperit erasmià. Aspirar a tenir un alè universal i universalista, bastir ponts i no destruir-los, parlar i entendre en comptes de continuar ampliant les divisions, potenciar un diàleg sincer, compartir taula.

Hom pot estar temptat a deixar això per als alts mandataris i mediadors. Segur que ells tenen les seves estratègies, però el que és important és que tots, tots, en els nostre dia a dia i en el nostre context, tenim oportunitats diàries de, en lloc de seguir  propulsants  divisions, grups i grupets, ja sigui en l’escala de veïns, a casa nostra amb les nostres famílies, amb els nostres companys de feina o en les nostres tertúlies i sobretaules, ser com Erasme. Un Erasme contemporani que busca l’entesa, la concòrdia. Tots, tots, podem ser potenciadors de diàleg. Tots podem facilitar un camí de concòrdia, que ha de començar en el nostre cor, ha de seguir a casa per així continuar amb el veïnat, comunitat i finalment el món. Que Erasme, que com bé diu Zweig és pràcticament només un nom, revisqui en la mesura del possible en nosaltres i siguem constructors d’un món més harmònic, proper i unit.