Estat d’opinió amb Rafael Allepuz Capdevila 

Paso a fer una breu reflexió sobre la situació de les persones d’origen estranger en situació administrativa irregular amb continguts que segurament per a bona part de les persones lectores són conegudes, però que hem de reiterar-les per tenir-les ben interioritzades. Només així podrem contrarestar una opinió pública que s’està estenent de forma injusta i perillosa per la cohesió social de la nostra societat i per l’esperit fratern que hauria de caracteritzar les relacions humanes. Vull fer la meva aportació. Espero fer-ho en poques paraules. 

El fet de tenir la situació administrativa regularitzada és molt important perquè suposa poder accedir al gaudi dels drets més bàsics com una alimentació bàsica, un habitatge digne, un treball decent i un bon estat de salut. Igualment, per poder tenir l’accés a la formació reglada i als sistemes de provisió de benestar social, de manera que si no es disposa d’aquestes oportunitats es viu en els marges de la societat. 

Per les persones en situació administrativa irregular l’accés a aquests drets es converteix en una cursa d’obstacles pagant un preu molt elevat en termes de deteriorament de la salut, tant física com mental.  

Un dels primers obstacles és tenir un lloc per viure-hi. Acostumen a viure en situacions residencials diverses, però sempre precàries, com la vida al carrer, el relloguer d’habitacions (en situacions d’amuntegaments i d’infrahabitatge) i, sobretot, amb dificultats d’empadronament. A més, només poden buscar feina en l’economia informal amb condicions de treball molt precàries i exposant-se a pràctiques abusives i d’explotació.  

Per aquestes persones és de vital importància iniciar un procés de regularització. Les dues maneres més comunes són l’arrelament social i la protecció internacional o asil. Els requisits són difícils d’acreditar i les traves administratives ho compliquen encara més. 

Per a les persones que venen amb la il·lusió de poder iniciar un nou projecte de vida aquest conjunt d’obstacles i de dificultats, entre altres, provoquen un sentiment de frustració amb un cost elevat en termes de salut. L’exclusió i la inseguretat generen vulnerabilitat emocional i impacten en les relacions socials que es puguin establir al llarg de tots aquests processos. Es viuen sentiments de soledat, angoixa i ansietat, humiliació i culpabilitat, que acaben revertint en la salut emocional i física. És així com sorgeix el dol migratori, que és desconegut però molt important.  

Les persones que tenen poc o res es desanimen, es plantegen tornar al seu país d’origen perquè creuen que aquí no se’n sortiran. En general, no entenen totes les limitacions que pateixen, sobretot les derivades de les actituds racistes. 

Els discursos que estigmatitzen els seus comportaments fomenten la indiferència de l’opinió pública davant la seva situació, el rebuig a la seva presència als carrers i expliquen el recolzament a les polítiques que pretenen reduir els seus drets en el nostre país. Malauradament a la UE van per aquest camí. 

Bona part de la ciutadania es queda amb la informació que li interessa per a justificar uns arguments que no contrasta i va assumint i reproduint a base de campanyes agressives antimigratòries i racistes. No em crec que, com diuen alguns estudis, el principal problema que diu tenir la ciutadania sigui la immigració. Aquí hi ha manipulació. Crec que a base d’insistir en aquests discursos moltes persones així ho manifesten sense ser plenament conscients del que expressen i sense conèixer bé la població immigrant, el seu estatus i les seves dificultats. Aquesta és una actitud generalitzable sobretot entre la població benestant que normalment no coneix ni ha tingut persones irregulars a la vora. Això s’hauria de treballar.  Tenim pel davant un gran repte per a revertir aquesta dinàmica. Si ens ho proposem ben segur que ho aconseguirem, però caldrà molta seguretat, constància i paciència, es tracta de no defallir almenys en l’intent.