Per Àngel Miret
En aquests moments, escriure sobre qualsevol altra qüestió que no sigui la de les esgarrifoses conseqüències de les inundacions al País Valencià resulta difícil. Seria un exercici d’abstracció d’allò que ens envolta, del que ens fa humans, quasi impossible, gairebé un absurd. Ja sé que mentrestant persisteix la massacre a Palestina i la brutal guerra entre Rússia i Ucraïna, i que en un sol dia moren més persones en aquests conflictes que els que ha provocat la Dana a València, però és que el nostre dolor solidari és més intens – i això, com deia, és humà, però possiblement no és just – en tant que més proper és qui el pateix. Ens commouen les desgràcies de la nostra família, dels amics, dels veïns… més que no pas les que afecten persones més llunyanes des d’una perspectiva geogràfica o cultural. Cal dir que la violència i el dolor són tan presents tothora en alguns indrets que la nostra ment els avalua inconscientment com a fets normals (que confonem amb habituals): la destrucció i el nombre de víctimes a Palestina, al Líban o a Ucraïna ja quasi no ens impacten. És la conseqüència d’un mecanisme defensiu del nostre organisme perquè, si no fos així, com podríem viure suportant diàriament el sofriment per cada jove soldat mort, o el dolor inimaginable d’una mare que enterra els fills assassinats per un avió de combat, o el dels ancians morts de fam perquè no van poder fugir del seu habitatge situat en plena línia de foc? Ens trastornaríem o ens suïcidaríem? O potser, al contrari, ja res ens importaria davant de tanta maldat, de tanta ignomínia? Com a resposta el nostre instint biològic ens limita les emocions primàries i situa la nostra indignació i l’horror en el terreny de la racionalitat.
I també sé que tots els habitants del món ens juguem el nostre futur en les pròximes eleccions als Estats Units, i no oblido les provocacions militars d’uns i altres, les guerres al Iemen i a Etiòpia , el terrorisme islamista, el narcotràfic, les conseqüències devastadores del canvi climàtic arreu del món i tantes altres desgràcies, però avui el meu cor està sobretot al costat de les víctimes de Paiporta i dels altres municipis valencians, pensant en la manera de fer-los arribar la nostra companyia i solidaritat. I pregant per ells. I després, ben aviat, exigint les responsabilitats que pertoquin a polítics maldestres i incompetents. Les conseqüències dels seus actes, com sempre, han estat compensades per la solidaritat ciutadana.
Finalment: ja sé que el que ha passat a València és poca cosa si ho volem comparar amb les misèries i les desgràcies que cada dia esdevenen al món, però jo avui sento les campanades que toquen a mort al costat de casa meva.
