Article per Marta Matarin, de l’Associació Brahma Kumaris (membre de la Xarxa Interreligiosa per la Pau – Justícia i Pau)
Estic en contacte amb persones que, per situacions de precarietat, es veuen en la realitat de canviar de casa sovint (de pis o d’habitació…). Espais petits, molt petits, a l’interior, sense massa claror, etc. Havent de compartir espais que t’agradaria poder gaudir-ne tu sol o només amb la teva família. És la realitat de molta gent. Massa gent. I no es veu, però hi és.
Veig parcs on se celebren aniversaris, festes o senzillament un diumenge a la tarda. Els arbres es fan necessaris per posar-hi globus i donar color i crear espais agradables. Hem pensat mai que potser aquestes famílies no tenen un millor espai on celebrar? O, si més no, no fer-ho al mig del carrer? I alhora és bonic de veure com res no atura les persones de celebrar, de reunir-se, de passar una estona agradable amb la família o les amistats.
I a l’altre costat, persones que no en tenen mai prou. Trobo malaltís l’extrem abús de la riquesa en mans d’uns pocs sense adonar-se que, quan marxin d’aquest món, no s’enduran res ni ningú. I costa de creure que es pugui construir una realitat sobre un sòl que s’esllavissa. I que n’és de cega l’avarícia que permet crear maldat sense que remogui la consciència. Quan ho tens tot i segueixes desitjant més i més. Costa d’entendre. Segurament no es pot entendre.
Per altra banda, el valor d’estar-se’n, de prescindir d’alguna cosa, de deixar de fer quelcom, per connectar amb els valors més profunds. Aquest és el sentit del dejuni en les tradicions religioses i espirituals. Saber que decideixes no menjar certs aliments -encara que podries- o no beure, o no deixar-te portar pels desitjos més terrenals. I el veritable sentit d’aquesta pràctica no és el de “ja està”, ara tornem a la normalitat com si res no hagués passat. Per a qui dejuna amb sentit es desperta la generositat, el fet de sentir-te ple quan comparteixes amb altres. T’adones que tantes i tantes coses que es consideren necessàries en realitat no ho són. I llavors, què és el que té valor? Quan no hi ha res, o n’hi ha poc, ho valores.
Si això et ressona, no deixis de crear moments de connexió veritable amb altres, i sobretot amb tu. Pot semblar egoisme però també saps que les persones que estimes no sempre estaran amb tu i que, per tant, quan més hagis après a viure, a sentir-te, a escoltar-te, més eines tindràs quan vinguin situacions adverses a sacsejar-ho tot.
