Una declaració de principis… i una cançó desesperada
Quan “Terraferida”, una organització ecologista mallorquina, va anunciar, fa uns mesos, que faria un “téntol” en la seva activitat, que faria un “parèntesi“, i exposava els motius, deia que era, entre altres raons, pel cansament de la lluita sense resultats, per l’erosió de la militància sense avenços significatius, ni en l’àmbit social ni en l’àmbit polític. Algunes de les paraules de reconeixement i d’ànim que els van dir, van ser: Doncs imagineu-vos si no hi haguéssiu estat…
La continuïtat en la lluita, el “malgrat tot s’hi ha de ser…”, el “no hem de llençar la tovallola…” i d’altres frases fetes d’ànim, recuperen tot el seu sentit després d’un fracàs, després d’un esforç continuat sense resultats, després d’un tomb electoral, etc.
Resta a la boca un regust àcid i, en l’ànim, un pessic que surt a manera de pregunta o, millor, de lament: després de tot el que hem anat elaborant, teixint, construint, amb més o menys encert, però sempre amb la intenció de millorar la vida de tots nosaltres, pel bé comú, pels més precaris… ¿La gent a la qual ha anat adreçada la nostra acció, en el nostre país i en els del nostre entorn més proper, voten i escullen en una gran majoria els que estan en contra d’ells mateixos, de tots nosaltres? ¿No ens adonem que el vot obrer, el vot popular, a la dreta i a l’extrema dreta, és votar en contra de nosaltres mateixos, és un vot contra natura? ¿No ens adonem que no tenim ni defensem els mateixos interessos? ¿És que ja no saben quins són els nostres interessos?
Des de la perplexitat i la impotència davant dels resultats i les tendències de vot a Europa (Àustria, França, Itàlia, Alemanya, Espanya…) i de la resta del món (l’últim cas és la reelecció de Donald Trump als Estats Units) i al marge de la influència que indubtablement tenen els mitjans de comunicació, les xarxes i el poder i el control del pensament que això suposa Elon Musk , i el poder del món financer, dels “lobbies”, dels fons d’inversió, etc. etc., et fas una altra pregunta més fonda: després de tot, amb aquesta absoluta irracionalitat i variabilitat en el comportament electoral de la teva pròpia gent, i amb aquesta tremenda desproporció de forces, mereix la pena continuar? Per a què?
I, en “l’impasse” de la resposta, et capfiques en una recerca desesperada d’arguments, de raons, per a trobar un sentit a la lluita per la millora de les condicions de vida, per la justícia social, per la transformació de la societat, per la pau… però únicament trobes els teus propis límits, les teves pròpies precarietats i els teus propis anhels, però no trobes paraules, justificacions, la imatge que et doni una mica de llum, que et doni una resposta o almenys, un intent de resposta, una pista… i vas corrents, ja quasi com a últim recurs, als teus clàssics, als teus poetes, als teus referents, als que t’han anat acompanyant al llarg de la teva vida, per a veure què varen dir, què van pensar, què van sentir… Cerques amb lupa qualcuna intuïció que et puguin aportar.
Però la realitat és dura, sols sents això, limitació, precarietat, petitesa i anhel, i no pots explicar res més. Aquesta insignificança és el moment real i actual, és la teva pell, és el fracàs, és la dificultat, la lentitud dels canvis, el cansament, el desànim…, però allà mateix, en el fons del fons, també sempre hi és aquest maleït anhel, que no calla i que és més punyent com més llunyana és la realitat de la utopia.
Aquest anhel que sempre has anat sentint, des de jove, anhel per una vida i una societat millor, més justa, més plena, més solidària, més fraternal. Aquest anhel d’igualtat i d’harmonia amb la natura i amb els altres, aquest anhel que puja a la gola i que s’indigna fins a cridar sordament, que no troba paraules per a expressar-se, que t’ofega i t’empeny i que et fa aixecar una vegada darrere una altra, i et fa continuar. Vols aturar-lo, però no és racional, vols objectivar-lo, relativitzar-lo, explicar-lo, però no es deixa; és una força molt més potent que el teu intel·lecte, es mou amb altres claus que la raó.
I en un moment et tranquil·litzes i penses, i aquest anhel el descobreixes com el veritable motiu, com l’únic motiu, i un somriure et ve a la cara, i un desig que no et manqui mai l’anhel, que no ens manqui mai l’anhel.
Salvador Martínez
