D’ençà que van desaparèixer la majoria de caixes d’estalvis, s’ha evidenciat que les entitats de crèdit – amb ben poques excepcions – no tenen en el seu ideari cap mena de vocació social. Aquest fet es constatable no solament pel seu règim jurídic, sinó sobretot per les seves actuacions. Ho podem lamentar, però la realitat ho corrobora. Tot i així, el que sí hem d’exigir és que compleixin la llei. Això ho diem perquè, encara que pugui semblar estrany, la majoria d’entitats financeres no accepten l’obertura de comptes corrents a persones refugiades, immigrades i, fins i tot, a les que disposen de pocs recursos, suposem que perquè no els hi generen el que consideren un guany suficient. Imaginin els problemes que comporta no disposar d’un compte corrent: no poder cobrar una nòmina, o la Renda Garantida de Ciutadania, o una pensió, dificultats per pagar el lloguer, els rebuts de l’aigua i l’electricitat, o per incorporar-se a programes d’inserció laboral, etc.
Aquesta negativa constitueix una clara vulneració de la normativa europea, espanyola i catalana: El Reial Decret Llei 19/2017, que transposa a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva 2014/92/UE, determina que totes les entitats de crèdit estan obligades a oferir comptes de pagament bàsic a les persones que resideixin legalment a la UE o que, tot i no tenir permís de residència, la seva expulsió sigui impossible per raons jurídiques o de fet, o que siguin sol·licitants d’asil. Aquest dret només es pot denegar si el client ja és titular d’un altre compte, o perquè sigui contrari als interessos de la seguretat nacional o de l’ordre públic, o perquè el demandant no hagi aportat la informació requerida per l’entitat per prevenir el blanqueig de capitals o el finançament del terrorisme.
Les entitats socials fa temps que reclamen que les persones vulnerables puguin accedir a aquest compte de pagament bàsic. Càritas, per exemple, ha endegat diferents accions per acompanyar a persones a les quals se’ls hi denega l’obertura d’un compte corrent i s’ha trobat amb excuses variades per part de les entitats de crèdit, com ara que necessiten NIE ( no cal: és suficient el passaport), que estan en situació administrativa irregular, que els hi cal una nòmina, que no tenen contracte de treball, que no tenen temps per atendre’ls, etc., per no esmentar-ne d’altres més enrevessades, expressament prohibides per la norma, com ho és denegar l’obertura del compte si no es contracten simultàniament altres productes financers. De les quatre-centes persones acompanyades per Càritas, molt poques han aconseguit obrir un compte, cap d’elles sense el suport i l’acompanyament de personal de l’entitat social. En la majoria de casos, a més a més, el tracte rebut pels sol·licitants ha estat desagradable o, fins i tot, hostil.
La ciutadania no pot acceptar l’incompliment reiterat de les normes i menys encara l’absoluta manca d’empatia i d’ètica d’empleats de banca que només s’interessen pel compte de resultats de la seva feina. Els directius de les entitats han de recordar a les xarxes d’oficines les obligacions que tenen amb les persones de menys recursos, i el Banc d’Espanya, que és el responsable de fer complir les esmentades normes, ha d’instar-ne el compliment i, si cal, imposar les sancions que corresponguin.
Àngel Miret i Àlex Masllorens
Membres de Justícia i Pau
