Estat d’opinió escrit per Pepi Sánchez

L’afecte és una de les passions de l’ànim (en llatí affectus) que sorgeix ben aviat en la nostra infantesa. La major part dels moments feliços de la vida els dediquem a gaudir i/o conrear l’afecte.

Al principi, sentim estima pels nostres pares, germans, avis i altres familiars; tot seguit neix l’afecte com a fruit del bon fer entre les persones (entre els nens, els amics, cap als mestres…) que coneixem fora de casa en la primera infantesa.

La idea de l’amor com a tret essencial de l’home gaudeix d’una llarga tradició tant a l’orient com a l’occident. “L’amor ens humanitza”… I així, a mesura que passen els anys podem gaudir de l’estimació cultivada. No obstant això, “res roman”, amb el pas del temps aquests vincles nascuts de l’afecte es trenquen. Hi ha moltes causes que provoquen el final de la relació afectiva. El sentiment que la substitueix -en algunes ocasions- és el de l’enyor. Aquella relació afectuosa, amorosa, desapareix i al seu lloc patim un dolor d’enyor. L’art se n’ha fet ressò, i la poesia, el teatre, la novel·la, etc. El sent qui estima. Quan vivim una experiència de ruptura a la parella, quan veiem un familiar o amic marxar d’aquest món, quan -per raons diverses- ens allunyem del lloc on vivim, on treballem, notem, ens corprèn aquest dolor. Avui és costum fer servir la paraula <dol> o expressions com <viure el dol>. Amb tot, és interessant  aquesta altre <sentir enyorança> ja que el dol sovint fa referència a un temps, una etapa vital que tindrà un acabament.

El dolor per l’absència d’un ésser estimat pot acompanyar-nos tota la vida encara que el dol estigui superat.

Com expressem aquest estat de l’ànim? On l’expressem? A qui?

No són poques les publicacions que s’han centrat en l’anàlisi de la fragilitat humana. El món de la cançó, com el de la poesia, han mostrat imatges, paraules i expressions útils per a parlar d’aquesta absència i, amb tot, quan ens arriba el moment de viure una ruptura, sovint quedem muts, mancats de paraules, del to adequat… Fugim dels tòpics, ens semblen buits. Com trobar la paraula que representi el forat que ha nascut amb la manca de l’ésser estimat, de l’amic? Sens dubte, aquesta brollarà del silenci, de la reflexió solitària per a més tard pronunciar-la, compartir-la. De tal manera que l’expressió necessària del dolor d’absència serà possible principalment en l’espai apartat. Sense meditació, sense el record mancaran les paraules justes de l’enyor. La tristesa, el buit, la desesperança necessiten de la reflexió per a ser reconegudes i nomenades. L’elogi a la persona absent donarà lloc a l’acceptació de la pèrdua.

Al mateix temps, necessitarem un lloc on expressar-nos, confessar el manament que sentim, el plor per la marxa de la persona enyorada; i tot i ser cert que qualsevol lloc és bo per a una declaració de dolor, no ho és menys que hi ha espais idonis per a aquesta declaració. Uns són espais amb una qualitat pel silenci, per la calma i el recolliment; altres per estar a prop de la natura com pugui ser un jardí, un passeig… Tots ells ajudaran, faran nàixer el llenguatge del sofrent.

L’actitud de qui escolta, aquella persona a qui confiarem el nostre sentir, caldrà que sigui d’atenció, de paciència. També, però, d’una actitud caritativa ja que ells faran possible el consol.

En conseqüència, el fet de viure accelerat, mancat de silenci, de moments de reflexió, sense llocs apropiats ni temps per a l’escolta fa molt difícil el tant necessari reconeixement de l’estat de dolor per l’enyor o l’absència i, amb ell, de l’acceptació de la pèrdua de les persones que en un moment de la vida ens han acompanyat fent vibrar l’amor en nosaltres, humanitzant-nos.

Ens caldrà una consciència del que ens manca i un esperit actiu per a trobar allò que en els temps present necessitem en la cura del dolor per l’enyor.