Avui, 10 de desembre de 2023, milers de persones d’arreu del món – també la gran majoria de líders polítics i socials de tots els colors i molts d’ells sense la més mínima vergonya– s’ompliran la boca per “celebrar” el 75è aniversari de la signatura de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Amb aquesta afirmació no vull dir que no sigui bo i oportú commemorar aquest fet històric ni menystenir el fet que aquesta Declaració posseeix un altíssim valor moral, polític i jurídic. Ha estat una fita elevada de progrés i se l’ha descrita com una columna vertebral moral de la societat humana, ja que parteix de la base que aquests drets són indestriables de les persones mateixes pel sol fet de ser-ho. Dit això, vull afegir que aquesta efemèride no es pot reduir al record purament històric de la solemnitat i l’emoció de l’acte formal de la seva Proclamació, sinó que cal mantenir una mirada de futur esperançat que encara vull exigeix la seva plena implementació.
L’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida el 10 de desembre de 1948 a París, va aprovar la Declaració en presència dels impulsors i autors del Projecte, encapçalats per Eleonora Roosevelt i René Cassin. La Declaració no és pròpiament un Tractat que contingui mesures d’execució o aplicació directes, en el sentit estricte del dret internacional. Tampoc no pretén cap classificació dels drets en categories o generacions, tot i que prioritza les llibertats individuals clàssiques abans que els drets socials o col·lectius. En els anys 1966 i 1967, es van adoptar dos convenis vinculants i més efectius; van ser els anomenats Pactes Internacionals per a les Llibertats i Drets Polítics, i per als Drets Econòmics, Socials i Culturals (coneguts per les sigles DESC), que l’Estat espanyol no va ratificar fins a l’any 1977.
Malgrat que es reconeix que la Declaració té un biaix liberal propi dels països occidentals, cal reconèixer que va representar un esforç i un pas importantíssim cap a la universalització. Després, amb la incorporació de les anomenades noves generacions de drets i la pressió de països d’altres continents i dels que s’havien alliberat del jou colonial, s’han convertit en peça clau per avançar en polítiques de justícia social i solidària.
Certament, aquesta efemèride que hauria de ser joiosa, però, se’ns presenta avui en un context especialment preocupant. Com ens deia l’enyorat Víctor Codina poc després de sortir del malson de la pandèmia: “no només existeix l’asfíxia vital, física i pulmonar, sinó que també vivim situacions d’asfíxia col·lectiva i ambiental, local i mundial: la crisi climàtica, les guerres d’Ucraïna i Terra Santa, i altres més soterrades, però reals i sagnants, en altres llocs del món; persones migrants que moren al cementiri de la Mediterrània, la corrupció, el masclisme, la destrucció de l’Amazònia i de bona part dels ecosistemes…“ (Quaderns Cristianisme i Justícia, núm. 235, 2023). Efectivament, entre els grans clams per violació sistemàtica de drets humans, cal tenir present la crisi migratòria, que no sabem resoldre si no és amb fronteres de filferro, murs, expulsions, freda burocràcia i morts al mar, i, per altra banda, l’agreujament del canvi climàtic que malmet la casa comuna i provoca fam i pobresa.
Per això cal un plantejament nou i agosarat per avançar en l’eix dels drets anomenats de solidaritat o col·lectius. La mateixa ONU, en la Declaració d’Acció de Viena sobre els drets humans aprovada el juny de 1993, ja va ratificar rotundament que “tots els drets humans són universals, indivisibles i interdependents, i es troben relacionats entre si; la comunitat internacional els ha de tractar de manera global, justa i equitativa, en peu d’igualtat i donant a tots ells el mateix rang i protecció.” Posicionament que ha reiterat una Resolució del Parlament Europeu de 21 de gener de 2021, que reclama polítiques contundents per fer front al problema de l’habitatge i altres drets socials. Hi ha hagut pensadors i economistes que han fet propostes concretes per afrontar la desigualtat: per exemple, Thomas Piketty ha proposat una fiscalitat progressiva i la seva implantació universal perquè es pugui invertir en drets socials com ara la salut, l’educació, el treball, l’equilibri ambiental, i un model de nova governança mundial de tipus confederal basada en l’ètica i la recerca del bé comú.
En què hem fallat després de 75 anys? També s’ho va preguntar Robert Badinter, jurista i humanista francès que fou president del Consell Constitucional i ministre de Justícia, sota el mandat del qual es va abolir la pena de mort al país veí. El 2008, quan la Declaració feia 60 anys, preguntava: “podem estar satisfets els defensors dels drets humans? S’han complert les promeses d’aquella albada del 10 de desembre de 1948? Hem exigit el compromís que està inscrit al Preàmbul de la Declaració: que tots els països i tota la humanitat garanteixin el respecte universal i efectiu dels drets humans i de les llibertats fonamentals?“
Estic segur que una de les claus per revertir aquesta situació rau en l’educació i la formació de la ciutadania, perquè prengui consciència i defensi la dignitat de totes les persones. La mateixa Declaració contempla i promou aquest objectiu. Des de la convicció que som iguals i participem de la mateixa dignitat podrem afrontar els reptes. Una exigència encara més gran per als qui formem part d’entitats i organitzacions inspirades en el desig del bé comú per a una societat més justa i en pau.
Eudald Vendrell
Membre de l’Eix de Drets Humans
