Article per Eduard Ibàñez.

Ens ha deixat el Papa Francesc: un gegant espiritual, un gran líder moral mundial, un veritable referent de fe i vida, un germà. Al cel sia!

Repeteixo el que ja tants i tants han dit, perquè ho sento així: Francesc ha estat un do de Déu, que deixa un llegat immens a l’Església i un ensenyament extraordinari, una empremta profunda i ferma.

S’ha escrit una quantitat inabastable d’articles i reportatges arran de la seva mort, i més que s’escriurà, sobre el seu dens i ric missatge, sobre el seu valent testimoni i sobre l’impacte del seu pontificat en l’Església i en el món. Però segurament caldrà encara una certa distància en el temps per poder-ne valorar les seves enormes dimensions i la seva repercussió.

Certament, seria impossible i pretensiós fer-ne justícia en un petit article. En tot cas, penso que és oportú que ens preguntem: ¿quins ensenyaments i quins camins ens ha obert a nosaltres, homes i dones que treballem per la Justícia i la Pau? ¿Quin és l’eix del seu missatge i del seu testimoni adreçat al món, d’allò que en podem dir el seu «ensenyament social»?

Filiació i fraternitat universal

Si hagués de comprimir una resposta en breus paraules, citaria el títol de la seva encíclica Germans tots (Fratelli Tutti, 2020). És a dir, la seva profunda vivència i la seva potent crida a una autèntica fraternitat universal, més enllà de totes les diferències entre persones, amb una opció preferencial per als pobres i exclosos.

Aquesta fraternitat que ha proposat Francesc no és un concepte abstracte, merament racional, basat en la igualtat dels éssers humans, que seria totalment insuficient davant la gravetat, arrelament i persistència de la injustícia. La fraternitat proposada i viscuda per Francesc és la que emergeix de l’Evangeli i de la fe de l’Església. Aquesta és la seva solidesa i la seva força transformadora.

Aquesta fraternitat, ja anunciada en el seu nom (doncs fou viscuda també radicalment pel sant d’Assis), és la que sorgeix de la profunda experiència que som fills de Déu, creador i sostenidor de tota realitat. No un Déu llunyà o abstracte de filòsofs, sinó d’un Déu personal, un Déu viu, que és «Pare nostre», que ha creat, per un projecte d’amor, tot l’univers i la humanitat (Laudato si’, 76) i que s’ha encarnat en l’home Jesucrist, amb qui podem trobar-nos i en qui som germans. Un Déu que és comunitat d’amor, Pare, Fill i Esperit Sant, que estima incondicionalment les seves criatures amb infinita tendresa i misericòrdia, especialment els pobres, les víctimes, els “descartats”, els que pateixen, les “perifèries”, els “últims”, els “ferits”, que “tenen un lloc preferencial en el seu cor” (Evangelii Gaudium, 197).

Aquest Déu Pare ens crida a cadascú a lliurar-nos als altres, perquè només així l’ésser humà es pot realitzar, desenvolupar i trobar la plenitud; perquè la persona “només reconeix la seva veritat en la trobada amb les altres persones concretes a qui estimar (…) perquè la vida subsisteix on hi ha vincle, comunió i fraternitat i és una vida més forta que la mort” (Fratelli Tutti, 87), perquè “ningú se salva sol” (Evangelii Gaudium, 113); perquè “la persona humana més creix, més madura i més se santifica a mesura que entra en relació, quan surt de si mateixa per viure en comunió amb Déu, amb els altres i amb totes les criatures” (Laudato si’, 240).

En definitiva, d’aquesta experiència sorgeix una actitud fonamental: “descentrar la pròpia vida, per centrar-la en el servei als altres, en el bé dels altres, especialment els altres amb qui comparteixo l’existència o que em són confiats i, en particular, aquells que en tenen més necessitat o són més vulnerables”, com magistralment ha mostrat la Paràbola del Samarità. Es tracta d’una actitud que ens dona vida, alegria profunda i pau indestructible, que ens fa créixer en humanitat (Exhortació Gaudete et Exultate).

Aquesta experiència pot ser viscuda de la manera més plena i ser alimentada per la fe, en la pregària i, sobretot, en l’eucaristia, lloc de trobada en Crist, que ens mena a la comunió fraterna que es transforma en compartir, acollir i servir (Carta Desiderio desiveravi, 11, 65) i ens empeny a construir petites comunitats cristianes veritablement fraternes en el seu interior, on tots ens fem “guardians els uns dels altres”, que siguin testimoni i llum per al seu entorn.

Aquesta és la fraternitat universal que estem cridats a viure i a proposar al nostre món amb diàleg i amb humilitat.

Una opció preferencial pels pobres, els últims, els descartats

D’aquesta profunda experiència de filiació i fraternitat sorgeix la mirada atenta i la preocupació constant de Francesc pel drama de totes les víctimes de la injustícia, la pobresa, la desigualtat, la violència i la guerra. La preocupació per aquestes persones, com a “opció preferencial”, des de la “proximitat real i cordial”, ha caracteritzat decisivament el seu pontificat: “vull una església pobra amb els pobres”, perquè “ningú pot sentir-se exceptuat de la preocupació pels pobres i la justícia social”(Evangelii Gaudium, 198).

Aquest ha estat el punt de partida, el centre i la perspectiva de tots els seus ensenyaments i missatges. És des d’aquí que Francesc ha fet un sever judici i denunciat que vivim en un món on el progrés sembla no tenir un rumb comú i on es reprenen conflictes anacrònics, creixen populismes i nacionalismes egoistes, tancats i agressius; un món on predominen els interessos individuals per sobre de la dimensió comunitària de l’existència i la indiferència davant del patiment de molts (la “globalització de la indiferència”); des d’on ha denunciat “un sistema social i econòmic injust en la seva arrel” (Evangelii Gaudium, 59), on predominen una economia i unes finances globals consumistes, tecnocràtiques i depredadores, que generen pobresa, desigualtat i exclusió (“que maten”) i provoquen una progressiva degradació ambiental, que afecta principalment els pobres. Un món on preval un globalisme que afavoreix els més forts i el sacrifici (“descartament”) de parts senceres de la humanitat, on els drets humans “no semblen iguals per a tots”, on es maltracta els migrants i on se sotmet milions de persones a situacions d’explotació o esclavatge (per tot, Fratelli Tutti, cap.I).

Però Francesc, malgrat aquesta dramàtica situació del món, ha fet una crida constant a no perdre l’esperança, perquè Déu no ha deixat de vessar en la humanitat llavors de bé, perquè l’esperança és una aspiració profunda de tot ésser humà i el motor que eleva cap a la veritat, la justícia i la pau (Fratelli Tutti, 54-55). Com va afirmar en el seu Missatge per la Jornada Mundial de la Pau de 2020, l’esperança “és la virtut que ens posa en camí, ens dona ales per avançar, fins i tot quan els obstacles semblen insuperables”. “Només de l’esperança pot sorgir un compromís permanent, un treball constant i pacient en favor de la justícia i la veritat, únic capaç de superar les dificultats”. I el fonament d’aquesta esperança és precisament la consciència “d’una veritable fraternitat, basada sobre el nostre origen comú en Déu i exercida en el diàleg i la confiança recíproca”.

Les grans implicacions de la fraternitat

Per tot això, Francesc ha animat constantment a una obertura a Déu, Pare de tots, per redescobrir aquesta consciència de fraternitat, capaç de garantir l’harmonia entre tots els éssers vivents, la convivència, la justícia i la pau en el món.

L’experiència de filiació i fraternitat porta, com ha mostrat magistralment Francesc a Laudato si’, a una mirada ecològica integral (amb totes les seves dimensions humanes i socials), que veu el món com a creació de Déu, un tot profundament interconnectat, reflex de la seva bondat i bellesa; una creació que ha estat assumida (encarnació) i és habitada per Ell mateix, i ha estat lliurada per al gaudi i administració responsable dels éssers humans, com llur «casa comuna». Per això, a partir d’un nou estil de vida més contemplatiu, humil, profètic, sobri i simple, solidari i defensor dels pobres, podem i devem ser custodis d’aquesta casa, tenir-ne cura, protegir-la i compartir-la equitativament amb tota la humanitat, preservar-la per a les generacions futures i elevar-la a Déu mateix, la qual cosa ens demana una “conversió ecològica integral”.

D’aquesta experiència de fraternitat sorgeix igualment la necessitat d’una economia lliure de la “idolatria del diner” i de la tecnocràcia, inclusiva i humanitzadora, veritablement al servei de les persones, sobre la base del destí universal dels béns, que asseguri sostre, terra i treball decent per a tots i permeti el desenvolupament integral de tots els pobles.

D’aquesta experiència de fraternitat poden sorgir també unes relacions entre els pobles nacions basades en la cooperació i la cultura del diàleg, la no-violència activa, la cultura de l’encontre i el diàleg i la confiança mútua, perquè tothom necessita la pau; una bona política orientada al servei del bé comú i l’amor; l’estima a les identitats culturals viscudes de manera oberta i comunicativa; l’hospitalitat amb els immigrants, als quals cal “acollir, protegir, promoure i integrar”; la “recerca artesanal” i comunitària de la pau; el perdó i la preservació de la memòria; el desarmament, l’erradicació de la guerra, de la violència i de la pena de mort; el diàleg entre religions i la llibertat religiosa, que poden permetre a les tradicions religioses fer una valuosa aportació a la fraternitat i la justícia (Fratelli Tutti).

Aquesta experiència de fraternitat universal, que prové d’un Pare que estima infinitament cada ésser humà, implica descobrir que això li confereix una «dignitat infinita» (Evangelii Gaudium, 178), per damunt d’interessos o majories, en el respecte de tots els seus drets humans, universals i inviolables. Particularment del seu dret a la vida en totes les seves fases, des de la concepció fins a la mort natural, evitant que cap ésser humà sigui descartat, encara que no hagi nascut, sigui vell o malalt. Francesc ha volgut subratllar que la família és el santuari de la vida, el lloc on la vida és engendrada i cuidada (Exhortació Amoris Laetitiae, 83).

Un estil de fer realment fraternal

Però atenció, perquè el missatge de fraternitat universal cristiana, per ser autèntic, coherent, creïble i eficaç, no es pot expressar com a doctrina o solament amb discursos teològics o filosòfics, ni tan sols merament amb la denúncia o condemna de les realitats injustes. Com el mateix Francesc ha demostrat, el missatge només té força quan aquesta fraternitat es proposa humilment a través de l’escolta i el diàleg i, sobretot, quan es viu realment en la relació amb els altres a fi de construir junts.

Per això, Francesc, a més dels seus missatges, discursos o cartes, ha donat un testimoni real de fraternitat amb una multiplicitat extraordinària de signes, gestos i accions concretes, amb una actitud «en sortida», de proximitat personal i d’amor cap a les persones excloses i els que pateixen.

Ho ha fet promovent o animant innumerables iniciatives socials i humanitàries concretes, locals i internacionals (per exemple amb l’acollida de refugiats al Vaticà o amb serveis per als sense sostre romans); impulsant accions diplomàtiques pacificadores; viatjant a nombrosos països perifèrics o en guerra (Congo, Sudan, República Centreafricana, Iraq, Moçambic, Myanmar, Bangladesh, Sri Lanka, Filipines…); visitant o trobant-se personalment amb immigrants i refugiats, amb víctimes d’abusos per part de sacerdots, amb malalts, ancians, discapacitats, sense sostre, aturats, presos, transsexuals… amb els pobles indígenes i aborígens, objecte de tota mena de pressions, però que ens ensenyen una gestió sàvia i responsable dels recursos naturals (destacable fou la convocatòria d’un Sínode sobre l’Amazònia), així com pregant permanentment (amb nombroses convocatòries de jornades de dejuni i pregària) pels que pateixen la guerra i la injustícia.

Ho ha fet també amb les seves trobades amb representants de tota mena d’institucions, sectors socials o col·lectius, amb els quals ha volgut posar en pràctica la cultura de l’encontre i el diàleg: amb dirigents polítics i econòmics, amb els mitjans de comunicació, amb el món empresarial o amb els joves (a qui va dedicar un Sínode; amb els qui va impulsar la iniciativa Economy of Francesco).

Finalment, dins d’aquest estil fratern, és altament remarcable la seva notable aproximació ecumènica i interreligiosa, com ha mostrat amb la seva proximitat i col·laboració amb els representants de les altres esglésies cristianes, particularment els germans ortodoxos, així com amb líders d’altres confessions religioses, amb una atenció particular als musulmans, amb qui ha volgut obrir un àmbit de col·laboració islamocristià en favor de la pau (amb l’extraordinària declaració conjunta feta amb l’Imam Ahmed Al-Tayyeb a Abu Dhabi). Així, resulta significatiu que, com el mateix Francesc va subratllar, les seves dues grans encícliques socials, Laudato si’ i Fratelli Tutti, hagin estat inspirades, respectivament, pel seu diàleg amb el Patriarca Bartomeu i amb l’Imam Al-Tayybeb.

En definitiva, un immens camp d’iniciatives i signes i accions adreçat a engegar nous processos, obrir espais de fraternitat i promoure la responsabilitat de tots per fer camí junts (sinodalitat) en favor de la justícia i la pau. Vet aquí el programa, l’estil i la “metodologia” amb els que crec que nosaltres, comissions i grups de Justícia i Pau, tant a escala individual com sobretot col·lectiva, hem també de treballar i de sortir al món, per viure, testimoniar i promoure la fraternitat universal com a necessitat i plenitud de la humanitat, obrint camins a l’esperança, “que mai no decep”.

Eduard Ibàñez.