He participat en un curs-taller a Mallorca, a la ciutat de Palma, on visc des de fa tres anys, fet per ATTAC-Mallorca, organització altermundista que persegueix la justícia econòmica global i, per això, denuncia tota situació d’explotació i, molt especialment, les injustícies d’un sistema economicofinancer depredador i excloent que només genera desigualtat, pobresa i mort.

Doncs bé, com deia, he participat en el curs que ha portat per títol Un altre món i una altra vida encara són possibles, que s’ha estès al llarg de CINC mesos, en sessions quinzenals i en un format ponència-taller (amb una exposició prèvia i un debat posterior en grups reduïts) i que, al contrari del que es pot esperar en uns moments de molt escassa participació social i il·lusió pel que és col·lectiu, ha aplegat prop de noranta persones.

El contingut del curs ha estat d’una enorme riquesa, tant pel que fa als aspectes tractats com a la participació i implicació dels assistents. Crisi climàtica, crisi energètica, repartiment i garantia del treball, recuperació del que és públic; decreixement o col·lapse i plantejaments de futur han estat alguns dels aspectes que s’han abordat.

Però, sense voler estendre’m parlant dels diversos ponents, vull fer dues reflexions que dues persones han compartit o bé a la seva exposició o bé en algun article escrit en els mitjans de comunicació. Em refereixo a les activistes ecosocials Margalida Ramis i Yayo Herrero.

De la primera vull destacar l’observació que va fer en la seva ponència: La necessitat de mantenir una mirada esperançadora i emancipadora que doni respostes a les demandes socials i que generi alternatives creatives. I, de la segona: “Si el que és necessari en temps de potencials catàstrofes és percebut com a políticament inviable, llavors per a què serveix la política? No podem renunciar al que és necessari. És per això que crec que la idea del que és possible no pot ser mai un horitzó polític. I afegeixo una altra frase dita durant el curs per la presidenta d’ATTAC, Irene Salamanca: Les utopies sorgeixen de les necessitats de la realitat, és per això que no hi ha res més realista que una utopia.

Reflexionant sobre aquestes aportacions, constato que, en primer lloc, ens enriquim i creixem, ineludiblement i absolutament, per la qual cosa ens donen els altres. La comunicació, la relació, la vida en comunitat, quan les regeix el respecte per l’altre i la tolerància, orientades per la cura de la dignitat de la persona, ens dona resposta a una de les tres característiques que, com a éssers humans, tots tenim: la interdependència; les altres dues són la diversitat i la vulnerabilitat (reflexió que tampoc és meva sinó de Neus Tur, una altra ponent del curs, i per això em reafirmo en la importància de crear àmbits de trobada, reflexió, debat i proposta. Compartint el que vivim, el que patim i el que necessitem generem relacions i, amb la saviesa de cadascú, generem debat i propostes i adquirim la consciència que podem incidir en el canvi de les coses, fet que des de fa un temps anomena empoderar-se.

I, en segon lloc, vull aprofundir en el contingut de les reflexions exposades i, fent-ne un mixt, proposo: Hem de mantenir una mirada esperançadora i emancipadora, una mirada utòpica que sorgeixi de la realitat que vivim, de nosaltres mateixes, i que generi alternatives creatives per tal de cobrir les nostres necessitats. Hem de lluitar per fer allò que és desitjable, no només allò que sigui possible. Tant en l’esfera de les cures, de la salut, de l’alimentació, de l’habitatge, de la formació, del treball per a viure dignament, com a l’esfera del reconeixement, del desenvolupament de les nostres capacitats i habilitats, de la cultura i de l’oci, necessitats, a la fi, d’harmonia amb la resta de les persones i amb la natura que ens acull i manté.

La reflexió pot tenir alguna cosa d’oportunista per l’any electoral que ens toca viure, però no deixa de tenir una validesa atemporal. A més, res canvia per delegació ni per representació: o ens hi impliquem o no hi haurà transformació. 

I ja, per acabar i agafant el fil inicial, torno a reconèixer la meva poca originalitat, ja que, com us he explicat, gairebé tot és el fruit de la reflexió de quatre dones que, amb la seva saviesa, m’han enriquit d’una manera imperceptible, però certa i, com si es tractés d’un acte màgic, aquesta saviesa compartida provoca sempre que ens transformem mútuament i contínuament no tornant a ser mai més els mateixos.

Salvador Martínez
Membre d’ATTAC Mallorca