Quim Cervera i Duran

Per Barcelona, a més de les persones sense llar, en general homes adults, a les quals ja fa anys que estem més o menys acostumats, ens topem pels carrers, sovint des de fa uns anys, amb joves itinerants. Demanen alguna ajuda econòmica, asseguts a terra, a vegades al costat d’un o d’uns quants gossos, a vegades amb alguna artesania que ofereixen. N’he trobat alguns que posen diferents gotets, un per menjar, un altre per dormir, un altre per… Molts d’ells són estrangers vestits força estrafolàriament i, alguns, toquen un instrument musical. 

No sé res de la seva vida, de la seva personalitat, de les seves necessitats, de les seves qualitats i defectes, de les seves aspiracions i desigs. Tampoc sé res de la seva visió del món, de la societat, de les seves creences i valors, del sentit que donen a la vida o de les causes que els han portat a la nostra estimada Barcelona, i si s’hi quedaran o hi són de pas. Me’ls imagino caminant per diferents ciutats i pobles, bohemis, lliures, estranys. Són representants insignes d’una societat malalta? O crítics d’un sistema socioeconòmic que no els satisfà? O proclamadors de no sé quina utopia?

El fet és que em recorden el Jesús itinerant, estrany, més o menys percebut com un estrafolari, profeta cridaner de tot allò que malmetia el seu poble, sobretot els més empobrits, marginats i malalts. I es feia un d’ells passejant pels pobles, camins i places de Palestina. El seu missatge el coneixem, intentem seguir-lo, però som itinerants? Som com aquests joves que han deixat el seu món i s’han posat a caminar per aquests mons de Déu? Crec que no. No som tan radicals, tan llançats, tan despresos. Potser no som itinerants físics i ho som caminant vers un altre sistema socioeconòmic més cooperatiu i no tan competitiu, un sistema més humà i no tan assassí de vida, més comunitari i no tan individualista. Potser som itinerants cap a una altra cultura, una cultura de pau, de justícia social, de creativitat i d’alliberament, com volia Jesús. Potser aquests joves itinerants també l’estan cercant i creant, a la seva manera, i en ells podem descobrir alguna escletxa, alguna llum, algun estel de l’esperit de Jesús.

Hi ha uns altres tipus de joves que veient-los i, en aquest cas, a més, escoltant-los, també em fan present alguns aspectes de la vida i estil de Jesús, i ben diferent també de la meva forma de viure. Són els joves rapers que canten al metro. Aquests, a diferència dels anteriors sí que expliciten un missatge. Dels altres, llevat que posin algunes breus paraules en un petit cartellet, no en saps el missatge, llevat que dialoguis amb ells i els facis preguntes. En canvi els cantants del metro exposen la seva visió del món, les seves critiques profètiques a aquest món i, fins i tot, alguns manifesten les seves creences religioses, a vegades cristianes, sense cap pudor ni vergonya. Jesús tampoc tenia problema d’expressar el que pensava, el que sentia i creia, malgrat que pogués ser mal vist, mal percebut o mal entès (o massa entès) per les autoritats contemporànies seves. Alguns joves rapers es posen amb les actituds, gestos i vestuari dels que viatgen pel metro o fan referència a fets socials viscuts en el país o al món, o a fets més banals, amb un cert sentit de l’humor. Fins i tot en aquests casos pots copsar la seva manera d’estar i viure en aquest  mon. Aporten un missatge que et pot interpel·lar i fer pensar.

Segurament Jesús era vist -per les autoritats jueves, per les de l’ocupació romana i pels jueus més o menys benestants- com veiem aquests joves itinerants dels carrers i del metro. Només li feien més o menys cas els que també se sentien més o menys estranys, descartats i crítics d’aquella societat. 

La presència de Jesús viu té moltes tonalitats i molts espills. Un d’ells, per  mi, és la d’aquests joves itinerants que em qüestionen amb les seves necessitats i esperances, però més enllà d’elles. També em reviuen qui va ser i què va fer Jesús, al qual miro de seguir, encara que sigui amb altres paràmetres i a les palpentes. Reconec i valoro la seva llum i vull deixar que il·lumini la meva vida, a vegades trobant petjades del seu evangeli en aquests joves, encara que només sigui amb la seva pura, espontània, inesperada i sorprenent presència.

Quim Cervera i Duran