Des de fa uns anys els informes Foessa sobre l’exclusió i el desenvolupament social posen de manifest les desigualtats econòmiques i socials existents a Catalunya i arreu de l’estat espanyol.

Aquesta és una circumstància cabdal per entendre les dinàmiques generadores d’exclusió, que han anat en augment en els darrers anys. A l’hora de parlar i tractar sobre la pobresa i l’exclusió social, hem de centrar la qüestió en les desigualtats. A més desigualtats, majors situacions de pobresa i exclusió social i a la inversa.

Els diferents informes d’Oxfam-Intermon se centren en aquesta qüestió reflectint l’exagerada concentració de riquesa en poques mans i la desmesurada manca de recursos per a un elevat nombre de persones i famílies en augment. Mentre hi hagi la creixent desigualtat que caracteritza l’evolució de les nostres societats, les mesures per a reduir les situacions de pobresa i exclusió social no seran efectives.

De la mateixa manera que afirmem que no pot haver-hi tanta pobresa al món i a les nostres societats, hem de dir també amb la mateixa claredat i determinació que no pot haver-hi tanta riquesa tan acumulada en tan poques mans. Ja fa dies que es parla de la riquesa concentrada en l’1% de la població més rica perquè sembla tenir la mateixa que el 99% restant de la població. A més, a les persones més riques les coneixem, els posem nom i cara, les exposem com a trajectòries de vida d’èxit i de saber fer bé les coses. Per aquest motiu, si són riques és perquè s’ho han guanyat i s’ho mereixen. A la vegada, la pobresa és anònima. Tot i que pels carrers veiem persones pobres, pels centres d’acolliment hi veiem cues de persones esperant una atenció, no coneixem els seus noms i ni els posem cara. Al mateix temps, estan quallant els discursos que responsabilitzen aquestes persones de la seva situació. Si passen penúries serà perquè no han fet bé les coses i no han aprofitat les oportunitats que ben segur han tingut, de manera que també se les fa responsables i mereixedores de la seva situació. Lluny de la realitat!

A Catalunya, segons l’informe Foessa de l’any 2021, només el 33,1% de la població es troba en una situació d’integració plena, és a dir, una de cada tres persones. El 37,8% estan en una situació d’integració precària, que vol dir que, tot i sentir-se integrada en la seva societat, pateix alguna privació, la qual cosa no impedeix la satisfacció de les seves necessitats més bàsiques. El 13,6% es troba en una situació d’exclusió moderada, que vol dir que té algunes dificultats per a sentir-se integrada en la seva societat i que el nivell de privació és important, havent de renunciar a determinades actuacions per a poder garantir una satisfacció bàsica de les seves necessitats quotidianes, tot i que no de forma plena, i que el 15,5% es troba en una situació d’exclusió severa. En conjunt, a Catalunya el 29,1% de la població, unes 2.260.000 persones, es troba en situació d’exclusió. L’informe afegeix que els nivells d’integració plena recentment han caigut de manera considerable.

L’objectiu d’aquesta exposició, que segurament per a la majoria dels lectors és més o menys coneguda, no és altre que fer una crida a la no normalització d’aquestes situacions. No hem de normalitzar la pobresa ni l’exclusió social, ni molt menys les desigualtats existents ni els seus efectes.

Els països de referència del nostre model econòmic marquen una tendència que reafirma totes aquestes situacions. Per posar un exemple, els nivells de desigualtat econòmica i social als EUA, a Rússia i a la Xina són més elevats que els nostres. Cap a on anem?

La no acceptació d’aquestes desigualtats i de les seves conseqüències, és a dir, la seva no normalització, és un dels principals reptes que tenim com a societat i com a ciutadans i ciutadanes que les integrem.

És cert que hi ha una desconfiança ciutadana en la política i en la democràcia que cal revertir. No tenim un escenari fàcil ni esperançador, però, malgrat les dificultats i els entrebancs, hem d’apostar-hi.

Rafael Allepuz
Membre de Justícia i Pau Lleida