Un any més iniciem el curs amb la Jornada Mundial de pregària per la Creació, porta d’entrada al “Temps de la Creació” que s’estendrà fins a la festivitat de Sant Francesc d’Assís. Un temps en què els cristians de les diverses confessions religioses s’uneixen en la pregària i l’acció; en un cant de lloança al Creador i en la cura de la casa comuna.

En un món trasbalsat per les múltiples crisis provocades per un ésser humà que s’ha convertit en el pitjor perill per a si mateix i per a totes les criatures amb qui comparteix la llar planetària, davant la voracitat d’una economia “que mata” i una política incapaç de posar-li fre, no és d’estranyar que es prodiguin les veus dels profetes de calamitats i que l’angoixa s’estengui, sobretot entre les noves generacions que albiren una vida sense futur.

Per això, en un món cada cop més mancat d’esperança, fonamentats en el més profund de la fe en el Crist ressuscitat que ens uneix, tots els cristians estem cridats a fer-nos nostre el lema del Temps de la Creació d’enguany: “Esperançar i actuar amb la Creació”.

Esperançar, un verb poc utilitzat que se’ns pot fer fins i tot estrany, però que va molt més enllà de l’accepció més habitual que seria “esperar” perquè no es tracta de restar passivament a l’espera sinó de posar-nos en marxa i engendrar ESPERANÇA, així en majúscula, de plantar-la, de teixir-la, d’acariciar-la, de tenir-ne cura i de fer-la créixer.

El nostre és un món de desitjos, d’il·lusions fugisseres, d’aferrament a falses seguretats, d’expectatives i promeses incomplertes que dia a dia maten la veritable esperança, la que ens és força i motor per encarar el futur i construir-lo dia a dia.

El Papa Francesc, en el seu missatge per la Jornada Mundial de pregària per la Creació, diu: “Vet aquí la gran esperança: l’amor de Déu ha vençut, venç i continuarà vencent sempre.” Aquesta és la gran esperança dels cristians, el nostre motor i la nostra força.

La llavor de l’Esperit d’Amor que Déu posa en el cor d’homes i dones és la gran esperança de tota la Creació.

El símbol que s’ha escollit representa “Les primícies de l’esperança”,
inspirat en Romans 8:19-25

“L’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: l’univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat, sinó perquè algú l’hi ha sotmès, però manté l’esperança que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. Hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s’espera no és esperança: allò que es veu, per què s’ha d’esperar? Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància.”

Llegim en el missatge del Papa:

Tota la creació està implicada en aquest procés d’un nou naixement i, gemegant, espera l’alliberament. Es tracta d’un creixement amagat que madura, com “un gra de mostassa que es converteix en un gran arbre” o “llevat dins la massa”.

L’esperança és una lectura alternativa de la història i de les vicissituds humanes; no il·lusòria, sinó realista, del realisme de la fe que veu allò invisible.

L’Esperit Sant manté alerta la comunitat creient i la instrueix contínuament, cridant-la a la conversió d’estils de vida, perquè s’oposi a la degradació humana i del medi ambient i manifesti aquesta crítica social que és, sobretot, testimoni de la possibilitat de canvi. Aquesta conversió consisteix a passar de l’arrogància de qui vol dominar els altres i la naturalesa ―reduïda a objecte manipulable―, a la humilitat de qui té cura dels altres i de la creació.

L’obediència a l’Esperit d’amor canvia radicalment l’actitud de l’home: de “depredador” a “cultivador” del jardí.  

Estem doncs cridats a l’acció: a plantar, a fer créixer i a donar fruits d’amor, primícies d’esperança, símbol d’aquest Temps de la Creació.

Ens diuen els líders religiosos que convoquen el Temps de la creació:

Sabem fins a quin punt és urgent actuar amb valentia per frenar les crisis climàtica i ecològica, i també sabem que la conversió ecològica és un procés lent, ja que els éssers humans som obstinats a l’hora de canviar les nostres idees, els nostres cors i les nostres formes de vida. De vegades no sabem com haurien de ser les nostres accions. A mesura que avancem a la vida, cada dia ens sorgeixen noves idees i inspiracions per trobar un millor equilibri entre la urgència i els ritmes lents d’un canvi durador. Potser no comprenem plenament tot el que està succeint, potser no entenguem els camins de Déu, però estem cridats a confiar i seguir amb accions concretes i sostingudes, seguint l’exemple de Crist, redemptor de tot el Cosmos (cf. Rom 8:25).

Posem-nos doncs en acció moguts per l’esperança que, tal com deia Sant Agustí, té dues filles: la indignació i la valentia. Tant de bo, la celebració d’aquest Temps de la Creació ens empenyi a indignar-nos davant el clam de la Terra i el clam dels pobres i tinguem la valentia de canviar les nostres actituds i el nostre estil de vida i d’empènyer junts el canvi de les estructures del mal que tenen segrestat el nostre món per alliberar-lo. Amb la ferma confiança que Déu està amb nosaltres, en els esforços per respondre als desafiaments del món en què vivim (cf. Rom 8:23).