Cada vegada més ens trobem en la dissociació del que representen les festes i com les anomenem. Sí, és una realitat molt present marcada per un fals laïcisme que vol fer canviar tot el nostre bagatge, la nostra cultura, la nostra identitat, per celebrar unes festes sense cap sentit. Anomenem “festa de l’hivern” la celebració de l’Advent i de Nadal; “festes de la primavera”, la celebració de la Pasqua i la Setmana Santa; “festes d’estiu” la celebració de Sant Joan, i així a poc a poc anem eliminant tots els vestigis de la nostra identitat com a poble de tradició cristiana i, si voleu, per ignorància fins les paganes de tradició grecoromana.
Amb això no vull dir que tothom hagi de creure i celebrar les diferents tradicions que marca el calendari cristià, però sí que, en la nostra cultura, la manera d’entendre el dia a dia ve marcada per aquesta identitat.
Et volen fer sentir malament per defensar que vols celebrar l’Advent i Nadal amb el que això representa, o que la Setmana Santa i la Pasqua són importants i no només una excusa per a gaudir d’uns merescuts dies de descans i vacances. Si fem una ullada al calendari de festivitats del nostre país, veiem que en bona part estan marcades per la realitat cristiana a Catalunya.
És cert que cada vegada més ens trobem en una societat variada, on diferents cultures i tradicions es barregen i de les quals aprenem cada dia una mica més.Unes cultures de les quals fa uns anys poc en sabíem i que ara formen part del nostre dia a dia. Però això no implica que haguem de renunciar a les nostres, que haguem de fer com si no existissin, de fer com si no fossin importants, no dic necessàries, perquè realment és podria considerar que no ho són, de necessàries, però sí que formen part del nostre viure, del nostre ser, de la nostra identitat.
Sota la mirada d’una falsa idea de societat inclusiva, ens volen fer acceptar totes aquelles idees de fora, perquè cal acceptar-les (i no dic que no) perquè així s’integraran millor, i no és cert, no els estem ajudant, s’estan amagant les pors i inseguretats d’aquells que diuen no ser cristians, i desintegren la nostra identitat darrere la cultura. Utilitzen la seva sensibilitat -la dels nouvinguts- com a excusa per atacar els fonaments d’una societat que volen “conscientment ignorant de les seves arrels”. Una cosa és no voler celebrar una data concreta, una altra és voler que no se celebri. El resultat és la ignorància tant d’una cultura com de l’altra per part dels que no en formen part, però el pitjor és que obliguen la societat a sumir-se en la ignorància de la pròpia cultura.
No cal ser d’una tradició concreta per respectar l’altre. Sí, això és treballar el respecte per l’altre començant pels de casa. Respectar vol dir: Abstenir-se de destruir, de danyar algú o alguna cosa (definició del Gran diccionari de la llengua catalana) / Acció de considerar alguna cosa com quelcom que hom ha de tenir en compte (definició IEC).
Els cristians estem cridats a ser respectuosos, la Bíblia ens parla en moltes ocasions
de respecte: Tingueu-vos respecte els uns als altres en atenció a Crist (Efesis 5:21), a l’Antic Testament es diu repetidament sobre l’estranger: “Si un estranger resideix amb vosaltres al vostre país, no l’oprimiu. L’estranger que resideix amb vosaltres serà per a vosaltres com un nadiu entre vosaltres; l’estimaràs com a tu mateix (Levític 19,33s)…, però també cal que siguem respectats.
Podem ser el que vulguem, podem construir una societat “diferent” o amb sensibilitats diferents. De fet, el pas del temps i les circumstàncies ja ens hi porten. Però (re)negar les nostres arrels és desvincular-nos de les bases que ens han fet com som i, per tant, sense elles perdem el rumb i anem a la deriva.
Per això, potser cal tenir una visió més positiva i constructiva; gaudim del que tenim, de les nostres tradicions i de tot el que ens aporten. No intentem buscar coses i fets que ens separin, aprofitem les coses bones que tothom té i pot aportar, siguem positius i oberts a les noves idees, però que aquestes no ens apartin ni ens treguin les nostres. Mirem la vida amb més optimisme, no cal viure pensant en el que no m’agrada fer, vivim pensant en el que sí cal fer. Quan un poble perd la seva identitat està perdent la seva cultura, la seva experiència, la seva vàlua, la seva riquesa, la seva raó de ser. Siguem agraïts a tot el que ens han transmès la nostra gent gran, segur que serem més feliços.
Noemí Cortès i Roca