Quan els ulls ballen d’una informació a la següent, d’un tuit a l’altre i t’oblides de la persona que està asseguda davant teu. Quan alces la mirada i la senyora que estava davant teu ha marxat i el seu lloc l’ha ocupat un jove. Quan ni havies vist un bebè que està des de fa parades al teu costat. Quan ha entrat un senyor amb bastó i ni t’has fixat que algú més gran que tu s’ha aixecat per oferir-li el seient.

I sí, tothom massa enfeinat per gaudir del trajecte sense l’acció silenciosa i tempestuosa que pot arribar a ser el telèfon mòbil quan t’hi endinses sense ni saber on. Però pam! T’hi has tornat a enganxar sense adonar-te’n. Potser la gran pandèmia ha sigut l’aparell que sembla l’extensió de la mà?

Veure nens i nenes de mesos, bramant perquè la mare o el pare els ha tret el mòbil no és una imatge puntual avui en dia. Criatures que no sabran què és entretenir-se al cotxet amb un peluix. I quan es facin més grans… hauran viscut en el món de fora, del que els ha transmès una pantalla i no pas d’observar el món -i les flors, i els ocellets- amb els seus ulls.

Fa temps que tinc les xarxes socials abandonades -i són eines útils!-. Un dia, mirant el que havien penjat els “meus amics” vaig pensar que mentre uns “viuen”, els altres estan “sent viscuts” amb les experiències d’altres. I el temps… és tan valuós. Restar temps al present per gaudir de la vida d’algú altre que ho ha penjat a l’Instagram.

Recordeu quan preguntàvem a algú en lloc de demanar una adreça al Google Maps? Recordeu quan demanàvem si ens podien fer una foto en lloc de portar a la bossa un pal estrambòtic que t’allarga el braç?

Era dissabte, era a casa dinant, i entrava per la finestra el so de les rialles d’uns nens i nenes en un pati veí, i el so d’una pilota quan tocava a terra. Vaig deixar la cullera i vaig escoltar un so que feia temps que no sentia… l’alegria d’una mainada entretinguda amb una pilota! Aquesta és la vida que voldria que es perllongués.

No voldria que aquest “ser viscut” per l’exterior fes petit el “viure plenament” a l’interior. Ens agrada ser independents i després, quan ens trobem sols, ens trobem cara a cara amb el silenci. Ho diem sovint: “Venim sols i marxem sols”. I…

Entre l’any de naixement i l’any de la defunció… hi ha un guionet. Què passa en aquest guionet? M’agradaria viure’l de la millor manera, amb plenitud, tant si estic sola com si estic acompanyada.

Hi ha diferents nivells de solitud: t’has trobat mai envoltada de gent i alhora t’has sentit molt sola? O, has estat sola i t’has sentit molt acompanyada? I som així: lluitant per la nostra autonomia personal, i necessitant-nos. Perquè ens necessitem. I no només quan ens cal ajut, sinó per compartir sentiments, emocions, vivències. La meva experiència en la pràctica de la meditació és que he après a sentir-me, des del silenci i la solitud. Què vol dir relacionar-se amb un mateix? Què vol dir relacionar-me amb mi? Gaudeixo de moments de solitud viscuts amb plenitud? Totes i tots ens hi trobem, de sols. De vegades és una solitud volguda i de vegades no és pas desitjada. Però sigui com sigui, moments en els quals necessito estar amb mi són fonamentals i necessaris per escoltar, per veure quines són les meves prioritats. I podré posar nom als sentiments, i -deixant qualsevol judici a un costat- saber per què estic trista, per què estic angoixada o alegre.

Aquests moments de retrobament personal són fonamentals per anar construint dins nostre una fortalesa que del contrari no sabríem que hi és. No puc esperar sentir-me forta internament en els moments de necessitat si no he anat conreant aquest espai dins meu al llarg de la vida, al llarg d’aquest guionet. Moments de solitud conscient: més enllà de si hi ha algú a prop o no. Puc estar sola a casa tot el dia, però tenir un seguit de pensaments que em mantenen desconnectada de mi. Pensaments… o distraccions i pantalles que m’aferren al món que m’envolta.

Totes i tots tenim un pou de saviesa dins nostre, però hem de sentir-lo, saber que hi és, si no, es quedarà en un racó. I hi és!

Escolta el silenci. Gaudeix d’estar sol/a. Passeja… amb tu.

Pren un cafè… amb tu.

Dibuixa. Escriu. Sigues conscient. Fes un reset i re-pensa el que penses, el que dius, el que fas. T’ajudarà a prendre decisions conscients.

Aquests moments de fer una pausa no són una pèrdua de temps sinó que són acumular temps. Temps viscut amb plena consciència és una preparació per allò que encara ha de venir. És temps per descobrir, per assaborir, per no fer sinó ser.

Si les persones adultes vivim de dins a fora, ajudarem les generacions que ens segueixen a viure i apreciar el silenci des de la solitud volguda per un costat, com a eina necessària, i des de la convivència que ens ajuda a créixer.

Gaudir de la solitud m’ha permès sentir-me i sentir Déu.

Marta Matarin

Associació Brahma Kumaris (membre de la Xarxa Interreligiosa per la Pau – Justícia i Pau)