El 10 de desembre s’han celebrat 75 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans (la DUDH) per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides a París.

L’origen d’aquesta declaració es troba en els nefastos successos de la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències. La seva redacció significà una fita en la història dels acords entre nacions per a la concòrdia i la pau.

Avui, 75 anys després, hi ha nombrosos conflictes bèl·lics en els quals l’aplicació de la DUDH és urgent. Dos són els focus recents on s’incompleixen tots els articles d’aquesta declaració: la guerra a Ucraïna i el conflicte a Israel i Gaza. I encara podem esmentar-ne un tercer, no pròpiament bèl·lic, encara que de conseqüències semblants a les guerres: els fluxos migratoris a través del Mediterrani i altres llocs del món en els quals les persones es converteixen en objectes de segona com a mercaderia per a l’obtenció de beneficis monetaris aprofitant la seva indefensió, la seva precarietat en la manera de viure originària i la seva legítima il·lusió de forjar una vida amb un futur il·lusionant.

En el preàmbul del document, es fa esment de la dignitat intrínseca i els drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana. Com es pot actuar amb tanta violència emportant-se per davant aquesta dignitat? Quins drets es violen en aquests conflictes? En quin moment de la història d’aquests territoris s’ha oblidat el fet que tota la humanitat som una família? La lectura del primer punt del preàmbul fa brollar un dolor profund, un escàndol també entre els qui miren de lluny el sofriment de tants nens, avis, dones i homes.

També es parla de la consciència de la humanitat. A ella cal apel·lar, ja que el que està succeint en aquests territoris sotmesos a la violència destrueix la vida, anul·la la justícia, fa impossible la pau i, de retruc, omple de tristesa la consciència de tothom a la vegada que ens fa més desgraciats a tots.

Amb la Declaració Universal dels Drets Humans es va proclamar la fe en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat dels drets d’homes i dones. Les imatges, les cròniques que arriben fins a les nostres llars des d’Ucraïna i Gaza provoquen en nosaltres el dolor per la destrucció d’aquesta fe, la percepció de la insignificança de l’ésser humà. Les víctimes d’aquests conflictes semblen haver passat a una categoria diferent de la persona la contemplació de la qual provoca en nosaltres l’escàndol i el rebuig per tant abús de poder, tanta crueltat. El compromís adquirit per part de tots els estats que varen signar fa 75 anys d’assegurar el respecte universal i efectiu als drets i llibertats fonamentals de l’home no s’ha complert. Les accions dutes a terme per les Nacions Unides no han estat suficients. S’ha fet palès, amb la seva
fallida, la força i el poder dels interessos dels uns sobre els altres a l’hora de fer prevaldre la defensa d’aquells que estan patint la manca de justícia en la consecució dels seus drets.

L’article tres de la DUDH proclama el dret a la vida. És temps per a rellegir. Les escoles hel·lenístiques, gresol d’altres escoles i filòsofs de l’època antiga, es van qüestionar la naturalesa de l’ésser i sobre l’individu. Les religions del món han donat resposta a aquestes mateixes preguntes. No trobem el menyspreu per la persona entre les seves idees i creences, ben al contrari, les seves propostes van en un altre sentit. Unes cap a entendre la vida com a part d’un univers viu i la humanitat participant d’aquest univers coherent. Altres han entès la humanitat com a filla directa de l’acció divina, d’un Déu amorós que crea el món fruit de la seva generositat, de la seva caritat. No copsem enlloc una justícia que pugui suposar matar una persona. Un cop més és obligat fer pedagogia des de tants àmbits com sigui possible perquè a les societats actuals, i especialment entre els més joves, no es confonguin els valors morals i ètics expressats al llarg de la història per al benefici dels individus i de tota la humanitat. Valors l’esperit dels quals va quedar expressat a la DUDH del 1948.

En el món superpoblat del segle XXI, el dret universal és un repte, sí, i, no obstant això, és indefugible. L’expansió del concepte fraternal entre la comunitat humana fa insuportable avui la vida tot sabent el dolor que pateixen altres per causa de la violència. És temps de compartir: compartir els recursos per a la vida, com l’aigua, el menjar, l’energia, la higiene, la salut, l’accés al coneixement -l’educació-. Compartir la terra, el planeta.

Les nacions són convocades al retrobament i al diàleg compromès per crear les condicions que facin universal aquest dret a la vida. Si no vivim tots amb dignitat i justícia, d’alguna manera tots estem malalts, menys vius, sense felicitat possible.

És temps de revisar el concepte de frontera en un món on manquen els recursos naturals. Temps d’actualitzar i ampliar les lleis universals que tinguin en compte el conjunt de la humanitat, les seves societats i nacions com una realitat fraternal. Des d’aquesta perspectiva, l’article cinquè de la DUDH Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants és imprescindible per a assolir un món on es treballi per al respecte als drets de tothom. Els conflictes violents del món actual confirmen la gravetat que s’esdevé amb l’incompliment dels drets humans. Són moltes les institucions i organitzacions que denuncien els tractes que estan rebent les persones afectades per aquests conflictes aquests dies.

L’article tretze parla de la lliure circulació de les persones. Les polítiques que provoquen desplaçaments forçats dels qui cerquen sobreviure no tenen en compte les propostes de la DUDH i d’aquesta manera ocasionen un enorme sofriment, generen una gran quantitat d’injustícies, alimenten el desordre i en lloc de resoldre els problemes perpetuen els conflictes. En aquest segle hi ha, sens dubte, un repte d’equilibri entre població i recursos i, no obstant això, s’imposa l’escolta d’acords entre nacions i societats, com els proclamats en la DUDH, ja existents, i els futurs. L’adopció de mesures egoistes, parcials i precipitades com a resposta a les tensions geopolítiques no contribueixen a l’assoliment de la igualtat de drets, del respecte a la dignitat de totes les persones, a la justícia universal, i s’aparten del treball per a la pau.

En aquest segle XXI és urgent l’esforç per a la creació de noves polítiques que donin resposta a les necessitats de la població mundial com a assumpció de les conviccions formulades en la Declaració Universal dels Drets Humans, l’aniversari de la qual s’ha celebrat aquest 10 de desembre.

Josefa Sánchez
Professora jubilada de llengua i literatura