Tenim un problema - Justicia i Pau

Els que formen part de moviments o d’organitzacions amb l’objectiu de conscienciar la societat civil, de la necessària transformació de l’actual sistema capitalista neoliberal en una altra societat més justa, solidària, ecològica, igualitària, etc., tenim un greu problema. Si el que volem és generar espais de reflexió i debat per avançar en un procés de participació comunitària i plantejar alternatives i accions concretes que ens facin sentir protagonistes, capaços de canviar les coses, tenim un greu problema.

Aquest problema, que pot ser, al mateix temps, l’únic i definitiu per tal que el nostre projecte se’n vagi en orris, consisteixen la profunda i generalitzada consciència individualista que s’imposa en la gran majoria de nosaltres.

Segons Gramsci, la funció ideològica del sistema fa que el discurs hegemònic d’unes determinades opcions polítiques s’identifiqui amb el benestar de tots. El neoliberalisme, base ideològica del sistema capitalista global actual, utilitza la perspectiva de l’economia per enfocar totes les relacions humanes. I així no resulta estrany sentir contínuament : “… i jo, quin profit en trec, de tot això“ “… a mi, que m’aporta?”.

Principis propis de l’àmbit econòmic, com són la competitivitat, la productivitat, la eficàcia, l’eficiència, la rendibilitat, etc., s’apliquen a àmbits de la vida social i individual, que no tenen res a veure amb aquests conceptes. Un altre exemple d’aquesta hegemonia ideològica de l’individualisme i l’economicisme que interpreta les relacions humanes (homo economicus) són les paraules de Margaret Thatcher en una entrevista: “… la societat no existeix. El que existeixen son homes i dones individuals i les seves famílies…”.

“Las personas hemos adoptado una visión economicista de nosotros mismos y hemos perdido nuestros referentes y nuestra identidad. El individuo se interpreta como una empresa y lo que desea es obtener beneficios para sí mismo, pasa a descartar el componente colectivo y se aparta de la concepción de que es un ente significativo para la sociedad, adoptando la concepción de que sus acciones son sólo importantes para sí mismo“. (Extret de la tesi doctoral d’Ernesto Chévere Hernández, presentada a la Universitat de Salamanca, 2019)

Arribats aquí, es fa més evident que mai que el problema no té una solució ni fàcil ni ràpida ja que aquesta visió individualitzadora s’està impartint cada dia des de la “Universitat” dels mitjans de comunicació.

Hem de recuperar en el nostre discurs l’“homo sociologicus”, els principis de col·laboració i de bé comú. Però, com fer-ho perquè aquest “discurs” arribi a més persones i no només als ja “convençuts”?. Com fer “hegemònic” aquest discurs?. Com fer que la gent “s’impliqui”, i educar-nos en allò que és col·lectiu, en allò que és “comú”?

Sabem que sols no anem enlloc i precisament el sistema el que insistentment ens diu és que som “individus”. Sabem que el que provoca els canvis és la unió, l’organització, tenir objectius comuns i caminar junts en la mateixa direcció i sentit. Però ¿com veuré la necessitat d’organitzar-me si el meu problema és individual, si fins i tot es qüestiona el concepte de bé comú, perquè es fa passar per la interpretació de cada interès particular?

Hem de recórrer un llarg camí de reeducació col·lectiva, de reeducació del sentit crític davant del que vivim, de reeducació en consciencia de classe, en consciència d’allò que és col·lectiu, d’allò comú, diguem-ho com vulguem, però hem de posar al centre la vida i la persona i comprendre que som absolutament vulnerables i absolutament interdependents. I això no és dolent, sinó precisament és el que dona grandesa a l’ésser humà, perquè no ens queda altre camí que realitzar-nos amb els altres, no a “costa” dels altres.

Però una vegada assumit aquest principi, que crec que ha d’orientar tota la nostra acció, ens trobem amb un altre element absolutament estructural i que s’enfronta amb força a l’anterior procés educatiu, lent i progressiu, i és la urgència amb la qual és necessari abordar, si no tots, molts dels problemes i reptes actuals.

D’una manera molt sintètica, podem dir que la gran urgència la imposa el canvi climàtic en el qual estem immersos i l’esgotament de les matèries primeres amb les quals obtenim l’energia per a tots els processos de transformació dels béns. Aquests són els problemes nuclears i transversals envers la resta d’àmbits de la nostra vida. Una situació provocada pel procés acumulatiu i extractivista del sistema, que ens ha fet arribar al límit de l’autodestrucció del planeta i del nostre hàbitat natural i que ha provocat una desigualtat sagnant a escala mundial, que ja no té marge d’espera possible. El sistema capitalista és incompatible amb la vida i, precisament, l’estructura econòmicopolítica mundial està dirigida pel capitalisme.

Començarem aquesta contradicció de “velocitats”? Per un costat el procés de conscienciació i de socialització de les persones, necessàriament lent i, per un altre, el canvis que es necessitaria abordar per viure millor o simplement per evitar el col·lapse no permeten demora alguna.

Hem d’intentar trobar una síntesi, alguna resposta, encara que no sigui una solució global. Moltes vegades, la recerca de solucions globals ens fa cecs per donar respostes concretes i necessàries. Necessitem alguna resposta per caminar, per avançar i no caure en el parany de creure que el problema és tan gran i difícil, és sistèmic i estructural i jo soc tan petit i tinc tan poca força, que no és possible fer-hi res i, per tant em paralitzo o decideixo viure en el terreny del “panem et circenses”. I així encarem de nou les possibles solucions col·lectives o més globals des del prisma de la nostra individualitat i, és clar, no ens en sortim.

Una humil proposta pot ser intentar no conscienciar des de la teoria, no teoritzar el que és col·lectiu, sinó intentar que tota reflexió o debat col·lectiu aterri en una proposta concreta d’acció, ja sigui reivindicativa, propositiva, o lúdicofestiva però, en tots els casos, comunitària.

I ja dic que és una resposta, no és “la” solució. Entre d’altres coses, perquè no crec que hi hagi una única solució sinó un poliedre de solucions. Són moltes les experiències alternatives que necessàriament hauran d’anar confluint, ja que davant un problema global es necessita una resposta també global, però això pertany a una altra reflexió.

Salvador Martínez
Membre de Justícia i Pau