El president Sánchez va sorprendre amb un cop d’efecte poc habitual. El temps dirà què tenia la carta adreçada a la ciutadania d’afecció anímica i familiar, i què d’estratègia de supervivència política i praxis del seu personal manual de resistència davant l’eventualitat. L’eventualitat és un temps crepuscular que encadena crisi econòmica, pandèmia, canvi climàtic, guerra, crispació i malestar, anticipant un temps de tenebra democràtica. Cal prestar atenció a la crida que fa el president a la regeneració democràtica enmig de la dura batalla política entre els que, amb impotència reaccionària i ressentiment, volen des de la melancolia i la nostàlgia recuperar el temps perdut per tornar a un passat que va ser millor: la pàtria, l’ordre, els rols de gènere i de classe. I els que creuen que aquella edat daurada no ha existit mai, almenys per a una bona part dels hostes del planeta. La democràcia que coneixem, ordida després de derrotar els nazifeixismes a Europa, i gràcies a la creació de l’estat de benestar de la mà de l’industrialisme a la segona meitat del segle passat, és un estat provisional. Mai definitiu. L’harmonia del model socioeconòmic sobre el qual s’edifica ja no existeix. Una de les ingenuïtats de la il·lustració -diu Daniel Innerarity- va ser pensar que als que busquen orientació se’ls ajuda amb coneixement. Qui té por o està indignat no se’l calma amb els fets, perquè la irritació genera prejudicis que el coneixement no pot dissoldre.
La turbulència atmosfèrica del canvi climàtic i una tempesta elèctrica digital són la causa del cataclisme social, polític i econòmic que impulsa l’actual mutació. Quan es combinen les innovacions cientificotècniques (per exemple Internet) amb els seus efectes (les xarxes socials), té lloc un procés de destrucció creativa d’empreses, de coneixements, d’hàbits de relació i de consum, i un canvi de valors que transforma l’estil de vida i el sentit comú social, inclús les institucions. Les condicions del nou contorn de les tecnologies i les crisis energètica i ecològica transformant el model productiu, a més de les conseqüències geopolítiques en la disputa del poder tecnològic i del control sobre els recursos naturals, remouen els equilibris i polaritzen la vida parlamentaria, perquè trenquen l’estabilitat anterior, projecten dubtes sobre el futur i alimenten l’ànima conservadora de la ciutadania animant un avenç de l‘extrema dreta arreu.
L’avenç de l’extrema dreta i el feixisme s’explica com a reacció malenconiosa enfront d’un ordre que es percep amenaçat. La por de perdre privilegis i a la desaparició del vell ordre és l’essència dels moviments reaccionaris. Les dretes advoquen per conservar el que creuen que es podria perdre: la moral, la família, el treball, les creences, els paisatges… Avui hi ha un sentiment de pèrdua, com es constata amb expressions com: els joves actuals viuran pitjor que els seus pares. El canvi climàtic augura unes condicions de vida dramàtiques. El català està amenaçat i també la nostra cultura i l’estil de vida. La globalització i els immigrants ens dilueixen i despersonalitzen, a part de manllevar-nos el que és nostre… Frases que busquen provocar un comportament defensiu davant d’una societat abocada al canvi. Les percepcions de risc són ben reals. Tant com que «la modernitat ha creat una cultura on només regeixen causes i efectes» (El tiempo perdido, Clara Ramas). Si estem en el millor dels mons possibles, diria la modernitat capitalista, això només pot anar a pitjor. Altre cop l’ànima reaccionària que alimenta l’extrema dreta. Justament això és la postmodernitat: una modernitat que no pot superar-se a si mateixa i, per tant, no li queda altra solució que la conservació.
En aquest context, els reaccionaris crispen l’ambient i atien l’odi per destruir l’ordre institucional, posseïts per la malenconia de la pèrdua i refugiats en el victimisme que, com diu Danielle Giglioli, «sentir-se víctima activa un potent sentiment d’identitat, de dret, d’autoestima, i immunitza contra la crítica garantint la innocència més enllà de qualsevol dubte. La víctima és l’heroi d’aquest temps!» (Crítica de la víctima, D.Giglioli). Però en realitat el reaccionari nostàlgic no anhela l’objecte del qual se sent desposseït sinó que només es reivindica ell mateix. El seu jo. La regeneració democràtica és cosa de tots, no només dels parlamentaris. En això tenia raó Pedro Sánchez.
Article per Salva Clarós
