Els discursos subtils de la por van calant com pluja fina sense adonar-nos-en.

En aquestes darreres setmanes hem assistit a diversos debats i anàlisis al voltant del fet de la immigració estrangera, de la qual semblaria “preocupant” el de la immigració pobra. No sembla que ens inquietin els refugiats i refugiades ucraïneses a les quals se’ls ha facilitat tot, tampoc els professionals, principalment europeus, col·locats en empreses multinacionals entre altres organitzacions econòmicament importants.

Es parla d’un suposat acord entre Junts i el Govern espanyol per a obtenir majors competències en immigració amb la intensió, segons els filtratges periodístics, de reduir una suposada reincidència delinqüencial de població pobra immigrada. Dossiers a diversos diaris mostren l’augment percentual de la immigració a Catalunya per sobre d’altres zones de la península amb els conseqüents dubtes raonables sobre si representa una estratègia per “diluir” els aspectes culturals dels catalans i catalanes, amb grans riscos que l’ús habitual de la llengua catalana es converteixi en residual. A això s’hi afegeix la natalitat estrangera per sobre de la catalana, i un llarg etcètera que genera un núvol espès i poderós que es cola a totes les fissures de la nostra existència col·lectiva: tenim el risc de dissoldre’ns com a cultura?

Toni Soler, a la contraportada de l’Ara del 25/02,  ja adverteix del risc de culpar la baula més feble de la nostra societat. I hauríem de dilucidar les diferents responsabilitats majoritàriament polítiques i públiques que sotmet la població més dinàmica, emprenedora, treballadora, talentosa de diferents països que s’arrisca a venir a Europa a viure en una diabòlica cursa d’obstacles, a viure en la desesperació, en el desarrelament, en l’abús, en el gueto, en la impossibilitat de participar de la plena ciutadania política. El discurs de la por no deixa obrir portes i finestres per veure amb perspectiva, ni ens fa ser gaire creatius imaginant estratègies positives per a l’equitat, l’intercanvi i el respecte. L’erradicació de la pobresa extrema i la privació, l’habitatge, la dissolució de la “guetització” a les ciutats, a les escoles, la simplificació de la burocràcia, la facilitació de permisos, el treball justament remunerat, el desenvolupament comunitari, la permeabilitat comunicativa són reptes decisius en els quals es pot treballar.

Amin Maalouf, a El naufragi del les civilitzacions, descriu la vida dels seus avis i l’inici de la seva infantesa el darrer terç del segle XIX i fins a mitjan segle XX al Delta del Nil, on la música, la literatura, les arts, es desenvolupaven amb abundància, i  on els immigrats de qualsevol origen i confessió se sentien invitats a participar de ple dret com la població local: compositors, cantants, actors, novel·listes, poetes estrella en el món àrab i més enllà, des de llevant i la llengua àrab a altres universos culturals (UmmKalzum, Omar Jayam, Leila Mourad, Ungaretti, Chawqi), en diàleg amb l’hel·lenisme (Cavafis, Moustaki, nascuts a Alexandria…) i altres entorns culturals.

La xenofòbia, els nacionalismes tancats, la intolerància política i religiosa, el foment de la por a “l’altre”, la política d’enfrontament tribal, el populisme, el racisme tallaren aquest dinamisme creatiu. I seguim obstinats a fer naufragar la humanitat de la mateixa manera.

Moltes veus comencen a parlar de crisi civilitzadora. Les possibilitats de vida de la terra tal i com la coneixem poden canviar radicalment, les migracions en seran simplement un efecte encara més important. I potser cal començar a dir les coses pel seu nom: la immigració no és el problema, estem preparats perquè sigui una oportunitat? Cal canviar la nostra mirada. Com diu Maalouf: “Més val equivocar-se en l’esperança que encertar en la desesperació”.

Francina Planas

Membre de Justícia i Pau