Dono un cop d’ull al mòbil i les xarxes treuen fum perquè els pagesos i ramaders,  contraris a les mesures dels governs autonòmics, el central i el de la Unió Europea, han tallat les principals carreteres. Al telenotícies, experts i polítics del Departament d’Educació expliquen els mals resultats de l’alumnat català a les proves PISA.

Ni les xarxes digitals, ni els anomenats mitjans tradicionals esmenten els assalariats del camp quan tracten la crisi de la pagesia. Aquest estiu, els temporers recolliran la fruita i potser hauran d’arreglar-se-les per trobar un allotjament digne. Quant de temps es destina en el debat educatiu a exposar les inquietuds i les motivacions dels joves que no continuen els estudis després de l’ESO? A Catalunya, el percentatge de joves en abandonament escolar prematur és del 14%, i assoleix el 36% entre els joves procedents de països de fora de la Unió Europea.

M’aparto una estona de la rutina diària i fullejo l’arxiu de la dècada dels 50, 60 i 70 de la revista cultural cristiana El Ciervo.

M’ha cridat l’atenció un columnista habitual que denunciava el que cobraven les ensobradores de cartes, la situació dels barris perifèrics de Barcelona o la falta d’ajut a les víctimes de la guerra de Biafra. Joan Gomis, des de la seva posició privilegiada de periodista (tot i que sotmès a la censura prèvia del règim), cridava la nostra atenció sobre les persones vulnerables, sense eines per fer pressió política o altaveus mediàtics per explicar la seva realitat.

Durant els darrers anys de la dictadura i els primers de la transició, periodistes de carrer -com Josep Maria Huertas o Maria Eugènia Ibáñez- publicaven reportatges sobre les preocupacions locals que aconseguien transmetre les experiències col·lectives a les ciutats.

Passats cinquanta anys de la transició democràtica, hi ha molts canals per reclamar els drets, la llibertat d’expressió està garantida i nous mitjans de comunicació ofereixen diversitat de perspectives. Més recentment, l’eclosió de l’economia de les dades i la introducció de procediments algorítmics en plataformes de comunicació (Google, Meta, youtube…) afavoreixen un consum d’informació a la mida de les nostres suposades preferències i del compte de resultats de les empreses digitals. Són els nous prescriptors de l’atenció.

Malgrat la diversificació de les fonts d’informació, l’augment i la personalització de les notícies, això no s’ha traduït proporcionalment en una major visibilitat de les situacions d’exclusió o en una conversa pública més inclusiva. Potser l’excepció més significativa és la incorporació de l’enfocament de gènere en el tractament de la informació.

El premi Nobel Herbert Simon va advertir que la riquesa de la informació fa que l’atenció esdevingui un bé escàs, molts actors competeixen per captar-la i, en un món de relacions líquides (Zygmunt Bauman), sovint aposten per relats superficials, notícies espectaculars o conformes als interessos de les elits.

Precisament el darrer informe de la fundació FOESSA sobre la situació social a Espanya alertava sobre la transició cap a un nou model caracteritzat per la desvinculació en el qual les relacions humanes i comunitàries es deterioren i se substitueixen per un individualisme centrat en el benestar material i un augment de la segregació social. La desvinculació no és la causa que a Catalunya un 29% de la població pateixi exclusió social (FOESSA 2023), però desatendre allò que ens relliga al sentit comunitari o col·lectiu pot perpetuar-ho o agreujar-ho.

El partit no s’ha acabat. Ara com abans, hi ha mitjans, periodistes i activistes que il·luminen la complexitat social i política del nostre món. Alguns han rebut el Premi Joan Gomis. Donem-los l’atenció que es mereixen i vinculem-nos amb les entitats i moviments que reclamem una acció política conseqüent. I si això no és possible, almenys allunyem-nos de tant en tant del mòbil i parlem amb les nostres veïnes.

Miquel Angel Prieto